Primer cas
L'O l'any passat a classe no parava quiet. Sempre s'estava aixecant, sempre li queien coses a terra, ara tinc set, ara tanco la finestra, ara l'obro... Quan el renyaven, mirava el professor amb un foc al fons de la nineta que molts confonien amb insolència. Com que en el món de la docència hi ha de tot, alguns professors l'arraconaven al final de la classe, tot sol, i es conformaven amb què no emprenyés gaire. Altres feien la vista grossa quan ell dibuixava, feia papiroflexia o muntava i desmuntava mil vegades el bolígraf enlloc d'escriure. Altres ho intentaven, es centraven més en ell, però al cap de poc es veien superat pels altres trenta alumnes de classe i per l'aparent poca disponibilitat de l'O, que bufava indolent quan el professor li deia, va tu, pots, i ell pensava, no, jo no puc, jo sóc així, deixa'm en pau, no em rallis.
Aquest any l'O. Repeteix tercer d'ESO. A classe està atent. Pregunta el que no sap, i pren apunts. Continua tenint aquell foc al fons de la nineta, però pot esperar el seu torn quan té la ma aixecada i els altres contesten. Per primer cop en la seva vida, l'O. Sent que potser podrà.
Aquest any l'O. Està prenent medicació pel TDAH.
Segon cas
Quan el B. tenia quatre anys, va entrar a una església amb sa mare, i es va posar al centre, va mirar amunt i va dir, “Jesús, vull ser un nen bo i no ho consigu!!! Ajuda'm!!!”
A l'escola van recomanar un psicòleg que durant tres anys va psico-analitzar l'infant i deia a la seva mare que el problema sobretot era que li havia tramès al nen uns traumes infantils que ella ni recordava.
Quan feia primer, els pares van decidir anar a un altre psicòleg. Aquest li va fer una avaluació i el va derivar a un neuro-pediatra, que després de moltes proves va diagnosticar una hiperactivitat de manual i va receptar unes pastilles que al principi la mare li donava plorant. Tan petit i medicant-lo. Set anys.
Ara té quasi onze anys i és un nen feliç. No sent que no pugui aconseguir les coses, i tot i que li costa estar-se quiet és capaç d'aprofitar les classes i treure notes acceptables. Alguna vegada intenta fer servir la seva malaltia com excusa, però no li deixen: amb la medicació ets un nen normal i t'has de portar bé. Continua amb teràpia psicològica. Els pares poden relacionar-se amb ell parlant, i no cridant.
Tercer cas
El P. és com era l'O. L'any passat, però multiplicat per mil. Alguns professors ja passen d'ell. Altres tenen una batalla constant. El van expulsar d'un institut i ha anat a parar a un altre més multitudinari on ell és un cas més, perpetuo visitant dels professors que estan de guàrdia, col·leccionista de fulls d'incidències, insolent, incontinent verbal, cridaner, provocador.
Els pares no el volen medicar, tenen por que caigui en alguna addicció i no deixen de pensar que la medicació per la hiperactivitat és una droga. No volen drogar el seu fill, pensen que és claudicar com a pares, tenen por que l'atonti. Continuen confiant que amb paciència i psicologia se'n sortirà. El P està afectant tan la vida familiar que totes les discussions entre els seus pares són arrel d'ell, que mentre és l'alumne més rebutjat de tota l'escola, i va rebentant les classes sense plantejar-se com serà el seu futur.
La reflexió
Estem en la setmana dels nens amb TDAH.
Si un nen no té cames i li demanem que corri, no direm que és dolent perquè no corre. Sabrem que no corre perquè no pot. Un nen amb Hiper-activitat no és dolent. Simplement té un desequilibri químic al cervell que li impossibilita estar-se quiet. Aquest desequilibri es suavitza amb medicació, de la mateixa manera que la miopia es corregeix amb ulleres i el fred amb abrics.
Docents: castigar un nen amb TDAH sense pati és com apagar un foc amb benzina. Els nens així necessiten córrer, esbravar-se, saltar... no poden estar tranquils.
Pares: no sou mal pares, no teniu la culpa de res: simplement accepteu que el vostre fill està malalt i ajudeu-lo amb tot el que pugueu, perquè es senti estimat i acceptat.
Els nens hiperactius pateixen, i molt. Són insuportables i ningú els vol. Tenen pocs amics. Molts adults només veuen un “nen maleducat” i miren els pares amb suficiència, perquè no saben les hores, els plors, la feina que duu tenir un fill amb TDAH.
I si, és veritat: hi ha molts pares que deixen créixer fills asilvestrats, sense posar límits, i després diuen que “són hiperactius”, quan són simplement nens maleducats. Cal separar el gra de la palla, és cert.
Només us demano que no jutgeu els nens hiperactius, o amb dèficit d'atenció. Són nens malalts. De la mateixa manera que no castigaríem un nen amb síndrome de Down per culpa de les seves limitacions intel·lectuals, cal ser conscient que un nen hiperactiu té altres limitacions, menys visibles, però no per això menys poderoses.
O, B, P, i tants i tants nens i nenes amb hiperactivitat. No sou nens dolents. Us estimem, us acceptem, i farem el possible perquè sigueu feliços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada