divendres, 30 d’octubre del 2009

El Mateu té febre

Avui havia d'anar a Barcelona, però tot semblava confabular-se perquè no hi pogués anar: una vaga de transport públic, se'm trenca la bossa, em deixo un paper imprescindible a casa que fa que hagi de tornar a buscar-lo... I quan finalment aconseguia sortir de casa, em truquen de l'escola que he d'anar a buscar el Mateu perquè té febre.
Vaja, he pensat, això deu ser que no havia de marxar, i per això tot anava malament: si haguessin anat les coses com tocava, jo hauria rebut la trucada ja a Barcelona, i el meu fill hauria hagut d'esperar-me més d'una hora enfebrat a secretaria.
Ara el tinc estirat al sofà, amb els ulls lluents i les galtes enceses. Està fet una coca.
Li tinc una tovallola humida al front per baixar-li una mica l'escalfor. I ell em mira, amb aquesta pell de vellut que té i les pestanyes llargues i els ulls grossos, i els llavis tan molsosos, i em diu "mama t'estimo" i jo em derriteixo.
Jo recordo quan era petita, que m'agradava una mica estar malalta i que la meva mare em mimés. A vegades era simplement comprant-me un mortadelo i fent-me un suc de taronja natural, però aquelles estonetes enfebrada amb ma mare al costat les recordo molt tendres.
O sigui que he decidit assaborir els contratemps. No puc fer les mil coses que havia de fer, però tinc una estufeta humana al sofà que em necessita. Vaig a fer-li caricietes i a donar gràcies perquè les coses han anat tan malament que he estat aquí quan el meu fill petit em necessitava.

3 comentaris:

Assumpta ha dit...

Una vegada vaig sentir parlar un psiquiatra per la tele i explicava que molts dels millors records que tenim de petits és d'estar malalts a casa i que els pares ens mimessin i estessin per nosaltres :-))

Assumpta ha dit...

Ai!! Malgrat tot... espero que en Mateu es curi ben aviat, és clar!! ;-)

Mar, Pepe, José Manuel y Sofía ha dit...

Maria, gràcies pel teu comentari al nostre blog! m'alegro que t'hagi agradat.
Es de savis donar gràcies per com van les coses, inclús si van malament! Espero que el teu fill es recuperi aviat!
Un petó,
Mar