Diumenge, tornant de Madrid, es va seure a l'altra banda del passadís de l'AVE una nena que anava sola.
Calculo que feia primer o segon d'ESO, 12/13 anys. La va acompanyar una hostessa.
Ella va asseure's i quan el tren va arrencar es va posar a plorar. Molt fluixet, és possible que els de les altres fileres no ho veiessin.
Després algú la va trucar. Ella va contestar, "hola Mare, on ets?" I ja no vaig sentir res més.
I ella plorava i contestava amb monosíl·labs (si/no/no/no/si) tota l'estona, i quan més parlava més plorava fins que va arribar a sanglotar.
Va penjar i es va quedar mirant la finestra, i moquejant. Li vaig acostar un kleneex. - "Gràcies"- va dir-me.
En aquestes que ja havia començat la pel·lícula i tothom estava amb els cascos endollats i mirant la tele. Estàvem amb molta gent, però en realitat no hi havia ningú: tothom estava mirant a una altra banda i sense escoltar el que passava. Intentava no mirar-la descaradament, però a l'hora intentava que hi hagués comunicació visual entre nosaltres. Un moment que ens vam mirar li vaig preguntar si necessitava parlar.
Ella va fer que no amb el cap, mirant al terra. I es va posar a mirar per la finestra altre cop. No va ser en absolut maleducada, simplement necessitava estar sola.
I jo em preguntava quina història fa plorar a una nena d'aquella manera, tan silenciosa però tan fonda. Les nenes de segon d'ESO, quan ploren són escandaloses i viscerals. Però ella no ho era. Em vaig muntar la pel·lícula, una família trencada, un pare a Madrid i una mare a Barcelona, i la nena amunt i avall.
Prego per aquesta nena. Per les víctimes del desamor, que molt sovint no són només els que trenquen una relació.
Prego, doncs, per aquella nena a qui mai més veuré, i per les que no he estat capaç de veure.
Plorant fluixet i mirant per la finestra mentre la vida corre a 250 km/hora i ningú sembla adonar-se'n del seu dolor.
3 comentaris:
Hola Maria, la història em recorda a aquella del Petit Príncep i el guardaagulles, on venia a dir que els homes, anant amunt i avall, ja no ténen temps de fer amistats perquè no les poden comprar a les botigues mentre viatgen atabalats.
La història que tu dius que vas imaginar és la mateixa que he imaginat jo en llegir les teves paraules.
És molt maco que preguis per ella :-)
Entenc a aquesta nena. El tren podria correr molt, però de ben segur que per a ella anava molt a poc a poc. Quan hom està sol, sovint l'únic tic-tac que sent no és el del rellotge, sinó el batec del cor. Poc a poc o de pressa, pot semblar que és un compte enrera sense sentit. Però sense soledat no hi ha maduresa. És la oportunitat única que tenim de fer una experiència cristiana que és vital: "a les teves mans encomano el meu esperit".
Publica un comentari a l'entrada