dimarts, 4 de desembre del 2007

Solstici

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la amb dubtes i projectes,
i amb turpituds, anhels i defallences;
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí Pol

Aquesta poesia la vam posar a la felicitació de Nadal fa uns anys. Fou en un moment dur, en el qual vèiem la necessitat de tirar endavant i tornar a abraçar l'alegria.
Aquests dies estic absent, tenim mogudes familiars varies. Els comentaris al post anterior em fan pensar en la necessitat de la reconciliació, de les ganes de sortir-se'n i perdonar, que no hi ha alliberament més gran que el perdó.
I realment ha estat així. D'aquell dolor vam aprendre molt, i vam construir aquest present tan enriquidor.
Desitjo que tothom que s'ho passi malament pugui construir amb el seu dolor una persona nova. Moltes vegades val molt la pena.

4 comentaris:

estrella ha dit...

Maria,

el "Solstici" és un poema que he llegit i rellegit des de fa molts anys. Ara feia temps que no me´l trobava i com si fos el primer cop, l´he llegit en veu alta.

Mar ha dit...

Maria, t'he recomanat en el meu meme dels blocs solidaris. Si vols entrar-hi i continuar la cadena, tu mateixa. No t'he pogut avisar al correu-e perquè no l'he trobat enlloc.
http://martapuigventura.blogspot.com/2007/12/el-meme-dels-blocs-solidaris.html

Anònim ha dit...

Maria,

Des de que em vaig assabentar que tenies un “blog” que no puc deixar de llegir-te. És curiós, però durant la nostre infantesa no vaig descobrir aquesta tendra sensibilitat que tens .
Pel que dius en aquest escrit, la veritat és que per a mi la paraula “perdó” em sona a molt celestial, jo més aviat l’ anomeno :”baixar la guàrdia “ i oblidar... Sempre que això em succeeix em sento molt millor. Tot i que potser no sempre vol dir que passi a ser amiga dels meus enemics, sinó que simplement intento oblidar i gaudeixo de l’ estat de xoc en que es queden com veuen que no li dono més importància de la que es mereix.
Pel que fa als “problemillas” familiars, sempre cerco la frase de que els amics te’ls busques i de que la família et toca, per tan intento aplicar-hi la mateixa fórmula.
P:D= Per cert, sóc l’ anònima del blog anterior que a partir d’ ara escriure sota el nom d’ Itaca. . Ptonets.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Estrella: El Solstici, com tants altres poemes, s'ha d'anar llegint i re-llegint, com fas tu, i et va dient coses noves a mida que vas creixent.
Mar: Gràcies per recomanar-me al teu meme. Malauradament vaig bastant atabalada i no crec que pugui seguir-lo, encara que ho intentaré.
Itaca, gràcies per les teves paraules. Ja ho saps, aquí ets sempre benvinguda. I per cert, els problemes familiars no són mals rotllos, simplement són problemes de salut.