Aniversari

Ara fa cent anys, el municipi de Santanyí, a Mallorca, era molt pobre, tenia poc més de cinc mil habitants, i molts d'ells emigraven a Argentina, Cuba, Algèria, i fins i tot Menorca.
Un dels habitants d'aquell municipi era un home que torrava cafè en el seu bar i feia de carter del poble. Em puc imaginar aquell espais amb sostres molt alts, miralls una mica picats,  rajoles fent una quadrícula blanca i negra, vells amb espardenyes, boina, i una cigarreta penjada eternament dels llavis. Quasi veig les mosques mandroses surant indolents en les tardes d'estiu, la llum que passa pels finestrals una mica entel·lats, el so de les fitxes del dominó sobre el marbre de les taules.
Aquest senyor del bar, que era sorrut i malhumorat, anava sovint a Cuba en vaixell de vela. S'hi estava uns mesos i tornava, a vegades just a temps de conèixer el fill que havia engendrat a la passada visita i encarregar-ne un de nou.
Mentre, la seva dona pujava els fills, fins a nou, dos nens i sis nenes, més una petitona que va morir de meningitis amb quatre anys.

En aquella casa humil va néixer avui fa cent anys un dels homes més importants de la meva vida.
Al principi de la seva vida aquell nen va fer vida de poble: jugava al carrer, feia alguna malesa amb els amics, encalçava gossos, i tenia una noieta ullada amb la qual es va acabar casant. El seu destí era viure anònimament, continuar fent de carter, tocant el clarinet a la banda, anant a les festes dels pobles, manxant l'orgue els dies de festa major...
Després la guerra el va sorprendre fent la mili, i la seva vida va canviar irremeiablement.
Va viure en carn pròpia el llarg camí del segle XX. Va néixer en un poble aleshores humil,  sense llum elèctrica, va morir a molts kilòmetres, en una ciutat de cent-mil habitants, rodejat dels que l'estimàvem.
Avui hauria fet cent anys el meu estimat padrí, el pare del meu pare, en Pere Vetlla pels Santanyiners, Pedro Escalas Ferrando en el DNI.

En aquesta foto ens veieu junts, l'any 70. Mentre enceto aquest segle XXI amb incertesa, miro enrere amb carinyo el llegat d'aquell nen humil de poble.
El meu padrí no morirà mentre jo visqui

Agraïda

Avui tres alumnes meus, en tres moments ben diferents, m'han fet sentir agraïda.
No puc donar detalls de com ha anat perquè la meva professionalitat ho impedeix, però vull compartir-ho aquí, perquè darrerament em sentia molt cremada, i crec que ho deixava traspuar en el blog, i em sap greu donar una idea equivocada.
Sabeu? A més, han arribat just ara, just quan més ho necessitava, humils mostres d'afecte, de reconeixement, que em fan sentir que malgrat l'extenuació, la feina d'educar és molt gratificant.

Els nens malalts.

Cada vegada es veuen pel carrer menys nens que estan malament, i els que es veuen solen ser nois amb paràlisis cerebrals, malalties que no es detecten amb l'amniocentesis, o problemes de durant el part. Hi vaig pensar ahir, quan vaig veure un nen que visiblement tenia una alteració cromosòmica molt més greu que una síndrome de Down. En Miquel es va impressionar molt, però gràcies a Déu ja ha après a ser discret, i va esperar a sortir de la botiga per preguntar.
Suposo que els diagnòstics prenatals fan que molts nens d'aquests no arribin a néixer. Ho dic sense ànims de jutjar a ningú, i prego que aquest post no derivi en un debat entre proavortistes i antiavortistes. Potser algun dia escriuré sobre l'avortament, no se si m'hi veuré amb cor.
A casa sabem el que és tenir un membre amb moltes mancances, us he parlat molt d'en Damià, i també la problemàtica que això suposa als pares de nens així, ho podeu llegir aquí, i també podeu llegir tot el que he escrit sobre el Damià clicant a l'etiqueta que veureu al final d'aquest missatge.

Ahir també parlàvem en el grup de revisió de vida, alguns tenim només fills biològics, altres tenen fills biològics i adoptats, altres tenen només fills adoptats, i una altra està esperant un fill. I jo els deia que tenir un fill és sempre arribar a assumir que la vida no és com tu volies que fos, sinó com és.
Vull dir, entre els molts dols que tenim en la vida, un d'ells és acceptar que els fills no són com nosaltres volíem, sinó com són. Alguns fins i tot han de viure aquest dol en el procés d'arribar a tenir un fill, havent d'acceptar una infertilitat, per exemple. Passa molt sovint amb tot això dels fills: el nostre esquema pre-fixat abans es topa amb la realitat, i cal encarar-ho amb amor, i amb humor, i amb optimisme.

Tot això ho dic per introduir aquest vídeo, que m'ha entendrit. Una nena autista que a més té la Síndrome de DiGeroge. No se si els seus pares van saber-ho abans que ella nasqués, o van decidir tirar endavant malgrat tot. Aquesta nena s'ha après tot el ballet de Coppèlia. De memòria! El que veieu és només un fragment.
Els pares la veien ballar per casa, i la van enregistrar. La nena dansava sense música! Després van comparar-ho amb el vídeo de Coppèlia i van veure que la nena ho reproduïa tot fil per randa.
Segur que no acabarà una carrera, no crec que tingui converses profundes, se del cert que els seus pares han passat un dol molt gran, i han lluitat molt i s'han sentit sovint enrabiats amb el destí.
Però mireu quin àngel, quina sensibilitat, quina alegria, quin entusiasme.
I no us perdeu el final del vídeo, segur que us arrenca un somriure.

La vocació

Em truca a la feina l'antiga tutora d'un noi que ha entrat nou enguany. Em pregunta per ell. Li dic més o menys com va.
Després m'explica la situació, bastant complicada, que té aquest nou alumne a casa. Em diu les coses que ha fet amb ell, que encara ara s'envien mails, que és un noi que necessita molt d'afecte, i que si aconseguim que es senti estimat i valorat en traurem molt, d'ell.
Em demana que qualsevol cosa li ho faci saber.
Jo li agraeixo molt que hagi tingut aquesta atenció. No només perquè em facilitarà enormement la tasca que farem amb ell, sinó perquè sobretot, ha demostrat que és una gran professional. Va més enllà del que s'espera d'ella.
Sabeu, malgrat les retallades, hi ha gent que treballa a fons, que dóna molt més, que viu la seva vocació plenament i s'implica, que arriba on les estructures es queden curtes.

Per cert, la noia que m'ha trucat és funcionaria. 

Morirem, i per això som afortunats

Aquest és un fragment del que va escriure el famós científic Richard Dawkin per ser llegit en el seu funeral. Podeu sentir-lo sencer (val molt la pena) en el vídeo que ve a continuació:
 A vegades passa, oi? Ens queixem. Les coses no van com volíem. I estem decebuts, sentim que no tenim el que mereixem. Que hem lluitat molt i no se'ns ha donat el que tocava. Cal tenir-ho molt clar. Tenim el privilegi d'haver nascut. Vam esclatar a la vida, nosaltres, amb les nostres mancances, les nostres incoherències, les nostres aspiracions, aquí estem. Almenys vam ser l'espermatozou guanyador!
Ni que sigui per respecte a qui no ha pogut arribar fins aquí, cal ser feliços, per tal de ser agraïts.

El camí de la vida

La Dolores m'envia aquest vídeo, d'una tendresa que m'ha fet emocionar com feia molt temps que no em passava.

Començant el curs

Hi ha cursos que costen més de començar que altres, i aquest és un dels difícils. No dic que no tingui ganes, en tinc, i moltes. Només que emocionalment estic molt tocada per massa coses.
Però sabeu què? els meus alumnes, els adolescents vibrants que avui rebré a 1er B, no en tenen cap culpa.
O sigui que faré el cor fort, i m'implicaré i els donaré el millor de mi.

I potser alguns dies seran aspres. Però nostres alumnes es mereixen el nostre alè, el nostre entusiasme, les nostres ganes d'obrir-los a la vida.
Va. Som-hi tots!

Us deixo amb una audició del cantània de l'any passat, on hi va participar el meu fill Miquel. Una d'altres mil activitats que fan les mestres, invertint-hi moltes hores per tal que els nostres nens tinguin un ensenyament de qualitat.

La manifestació d'avui

Si quan jo tenia trenta anys m'haguessin dit que aniria a una manifestació independentista, hauria somrigut benèvolament i hauria dit va vinga, deixa de somniar truites.
Jo no era independentista.
Entre altres coses, estimo molt Espanya. Les seves cultures em fascinen (quina mania de posar Espanya en un paquet unitari... com si tingués alguna cosa a veure un gallec amb un andalús, un aragonès d'un valencià) Estic molt contenta de parlar bé el castellà, i de poder llegir la seva literatura. Hi tinc grans amics, a Espanya.
Jo no era independentista,  a mi m'han fet independentista. I ara, cada vegada més, penso que necessitem un cop de cap. Ho penso serenament, sense agressivitat, sense rancúnia. Vull un canvi de rumb. Penso que ens mereixem poder decidir nosaltres el nostre futur. Sense amenaces ni mals rotllos, simplement, volem la independència.
I com que sóc optimista (això ja ho he estat sempre, i em nego a deixar de ser-ho) vull pensar que és possible avançar en aquest camí per la via pacífica, i que aquesta manifestació pot ser un exemple. O sigui que avui aniré a la manifestació, a més, amb els meus fills, perquè vull que ells puguin dir que hi han estat, i que ho recordin com un fet històric.
No se (no crec) que la independència sigui una cosa d'avui per demà, se que hi ha moltes passes a fer.
Però si que se que una manifestació multitudinària és una gran passa, i sabeu, hi vull ser.
Bona diada a tots.
I una abraçada forta als germans espanyols. Encara us estimem, però és que ja volem caminar al nostre ritme.

Coses de ser mare.

Jo deia "Jo seré una mare de les que no criden". Ho tenia claríssim. Que no s'havien de perdre els nervis, que si amb els fills es raonava ells ho entenien. Que sentaria molt bé les bases, que no aniria saturada, que no reproduiria esquemes caducs, que no repetiria frases fetes, que a casa les coses es parlarien molt i que viuria la meva maternitat serenament.
I després ve la veritat i t'estavella totes les teories amb personetes a les quals se'ls ha de repetir les coses mil i una vegades, que et treuen de polleguera, que esgoten la teva energia fins a límits insospitats. Que no saben que tu tenies uns plans d'abans que ells nasquessin.
I et trobes després un vídeo com aquest a internet, i somrius, perquè veus retratat tot el que estàs fent ara.
Aquesta senyora més que mare és àvia, i a més està en argentí, però de debò que m'he sentit tan i tan identificada que no puc evitar de penjar-ho.

 Per cert, que hi ha una altra versió, sense censura, que em temo que és més fidel a la realitat

Bonica lluna

He sortit fora al balcó. La lluna m'enamora. Mig amagada darrera els núvols, es reflexa en el mar en calma. Jo la miro. Que maca que estàs avui, li dic, com si pogués sentir-me o l'importés una mica el que penso d'ella.
Després penso que de fet, no és la lluna que està maca. Ella està igual, però em guaita des d'una cortina de núvols trencats i em captiva amb els jocs de llum que fa al cel, i sobre el mar.

Potser amb la nostra vida passa igual. El que la fa irrepetible, preciosa, són els núvols, els problemes que ens tapen, i la nostra capacitat de brillar per sobre de les dificultats que ens entelen.

Em volien fer fora

Normalment no vaig a la platja en cap de setmana, hi ha massa gent. Però avui amb les ones era impossible banyar-se a les roques, i amb la calor que feia no s’hi podia estar, o sigui que he anat a la platja, jo sola, amb els nens. 

La platja, com no, estava estibada de gent. He caminat una bona estona i finalment he trobat un lloc, a uns dos metres d’una de les ombrel·les dels xiringuitos. M’hi he posat i del no res ha sortit una italiana, cridant com una energúmena, exigint-me que me n’anés del seu lloc, que ella havia pagat. Jo m’he retirat una mica, però ella ha continuat cridant. Finalment li he dit que la platja era de tots, m’he estirat i l’he ignorat. 

Quan he anat a banyar-me ella ha aprofitat per posar la seva tumbona sobre la meva tovallola. Quan he tornat de l’aigua he hagut de tornar-me a fer lloc, i ella tenia reforços: una altra italiana que m’ha cridat també. 

El seu argument era que elles havien pagat per estar a aquell lloc. Jo, però, ni estava sota la seva ombrel·la ni a la seva hamaca: només a uns dos metres (en una platja, repeteixo, atiborrada)

Elles em cridaven en italià, em tiraven sorra, jo només els deia que jo he pagat els meus impostos i tinc dret a estar a la meva platja. Els meus fills al·lucinaven, jo em mantenia ferma, elles ho han donat per impossible i se n'han anat.

Al cap d’una estona ha vingut el senyor de les hamaques, que m’ha dit que me n’havia d’anar. Jo li he dit que marxaria quan em mostrés la llei que diu que no puc asseure’m allà. Ell m’ha dit que la llei no la tenia impresa, però que si no marxava cridaria a la policia. Jo l’he convidat a cridar-la, i li he dit que conec la llei de costes i se que no em poden impedir estar allà, i que ningú em mouria d’allà, que al cap de mitja hora me n’aniria. 

Mentre, la italiana, que també havia fet fora a dues adolescents que no han volgut lluitar pels seus drets, (i que també estaven a més de dos metres d’ella) se n’ha anat a banyar. 

I allà estava jo, sola, amb els nens entusiasmats preguntant-me si se m’endurien emmanillada, jo amb un mal de ventre brutal, i preguntant-me perquè sempre em passen aquestes coses quan vaig sola. 

Al cap d’una estona, quan era hora de marxar, m’he adreçat a un senyor que semblava anar amb elles. En anglès, m’ha dit que era la seva dona. Li he dit que me n’havia d’anar perquè ja era tard, que no m’havien fet fora, i que li digués a la seva senyora que si m’hagués demanat una mica amablement que no em posés allà me n’hauria anat. Que ha d’aprendre amabilitat. 

Me n’he anat, i encara em tremolen les cames. 

Després he pensat altres coses que li podria dir. Sempre passa igual. 

Ja a ca nostra, mentre em dutxava amb aigua dolça i intentava endolcir el meu ànim, em preguntava, què passarà si arriben a construir la salvatjada de l’hotel a Sa Ràpita (us imagineu, mil persones més a la platja, cada dia?)

I també pensava que aquest és el perill dels mallorquins: que ens acabem creient que com que els turistes han pagat, tenen dret a fer-nos fora.

Desclavant l'àncora

Aquests dies d’estiu he estat pensant en escriure un post sobre el que he après navegant, que és molt. Ahir, però, va passar una cosa que penso que mereix un post per si sola. 

Vam anar a sopar en barca a una platja solitària. Una de les poques que queden a Mallorca. Vam arribar sobre les vuit del vespre, vam tirar l’àncora i ens vam llençar a l’aigua. Poc a poc el sol agònic es capbussà en el mar donant pas a una nit tota esquitxada d’estrelles. Nosaltres nedàvem encara quan la nit s‘obria pas. No hi havia lluna. Com que és un lloc que no està urbanitzat, l’única llum que hi havia era la de les barques que quedaven, que poc a poc anaven encenent les llums de fondeig.

Vam pujar a la barca quan el cos ja estava enredat de fred. Vam sopar amb llumetes d’espelma i una petita làmpada que penjava d’una corda. Va ser un moment molt agradable, d’aquells que saps que recordaràs tot l’hivern. Després de la xafogor insuportable del dia, amb el bany i l’oratge de la nit, teníem fred, i ens vam haver d’abrigar. Jo anava amb pantalons llargs i suadora!

Ja a quarts de dotze, després d’un munt de rialles, vam decidir tornar a casa, teníem una bona tirada fins al port. 

Vam intentar desclavar l’àncora. I no podíem, de cap de les maneres. Ho vam intentar tres persones diferents, mentre la quarta feia anar el timó per intentar enganyar la cadena i desclavar-la. No hi havia forma. 

El més fàcil era tallar la corda i llençar l’àncora. Al fons del mar hi ha un munt d’àncores clavades. Però a mi se’m va posar entre cella i cella recuperar-la. 

O sigui que em vaig treure la roba i vaig respirar fons. Els meus amics apuntaven amb la làmpada a l’aigua negra, però la llum era tènue i semblava que rebotés en el mirall de l’aigua.

Jo sabia que tenia només una oportunitat d’arribar a l’àncora, perquè estava clavada molt profunda i necessitaria l’inèrcia de llençar-me de cap per arribar tan a fons. 

Dit i fet. 

Primera sorpresa: l’aigua, que des de la barca era negra i gairebé amenaçant, un cop a dintre ve resultar ser tèbia, i, no us ho creureu, sota l’aigua s’hi veia millor que des de dalt la barca. Com si el mar hagués guardat una mica de la claror de la tarda i la tingués reclosa.

Vaig agafar-me a la cadena i ràpidament la vaig seguir. Això que us explico va durar poc menys d’un minut, però en aquell moment, com si el temps fos elàstic, diria que fins i tot vaig poder veure els peixos despistats, les algues que dansaven amb les ones, i sobretot, la roca on estàvem enganxats. 

Quan arribar a l’àncora vaig entendre que, de la manera que estava enganxada, era impossible treure-la si no era de la manera que ho vaig fer jo.

Va ser més qüestió de manya de que força: la vaig desclavar i la vaig posar sobre la roca. Després vaig pujar assaborint la velocitat de les bombolles d’aigua relliscant sobre el meu cos. 

Un cop ja de tornada, un altre cop vestida, encara amb el cabell moll, a la proa de la barca, amb casiopea mirant-me indiferent, vaig estar pensant en tot això.

En les coses que em lastren. Les àncores que no em permeten avançar. Les pors, les idees preconcebudes que no em permeten ser feliç. 

Quants cops intento deslliurar-me’n des de dalt la barca. Estirant amb força. Em fa por llençar-me a l’aigua, quan és l’única manera de sortir-me’n.

L’única manera de deslligar-me del que m’impedeix avançar és aquesta: Llençar-m’hi de cap, vencent la por, decididament. Arribant a fons. 

Qui sap, per ventura quan em llenci, descobriré, com vaig fer ahir, que l’aigua que des de la superfície era negra, de dins és acollidora, plena de vida, càlida i vibrant. Potser resultarà que no és tan difícil com em pensava. Potser, un cop ja navegant, veuré que m’ha agradat capbussar-me en la nit. 

Per què escric?

Per què escrius?

M’ho va preguntar la Teresa, a principis d’estiu. Mai m’havia plantejat per què escriure, com tampoc em plantejo per què respirar o per què anar a fer esport. Escric, simplement. 

Vaig anar a la resposta fàcil: qui no té feines, el gat pentina. És ben cert que amb la feinada que tinc, embarcar-me amb el blog, amb la novel·la i amb les col·laboracions que puntualment faig a algunes publicacions, sembla una mica de bojos. 

Per què escric?

Aquest estiu hem anat de creuer pel Mediterrani. Ha estat una setmana molt intensa, ja aniré penjant entrades al blog. 

Un dels motius del viatge era poder visitar, finalment, Pompeya. 

Quan vaig ser-hi vaig sentir un pessigolleig especial. M’emocionava trepitjar les mateixes pedres que segles enllà trepitjaren altres peus tan llunyans i tan propers a la vegada. 

I allà, entre carrers mil·lenaris i temps congelat, vaig entendre per què escric. 

Escric per no morir. Perquè d’alguna manera, el que jo sóc passi als altres. 

Escric la novel·la per salvar de la mort als seus protagonistes.

Construeixo la meva Pompeya particular. Un moment en el què la història s’aturi, i puguem palpitar amb les vides anònimes dels que ens van precedir. 

Escric per guaitar al passat, per entendre el meu present. Escric amb l’esperança que el futur em contempli. 

La Presentació del llibre a Campos

Ahir vam presentar el llibre “Super-vivències quotidianes” a Campos. Va ser molt i molt emocionant per a mi. Moltes gràcies als que hi vau ser, a l’Obra Cultural Balear que ho va organitzar, a don Francesc Munar que va fer una presentació tan entusiasta. 

Quan duia uns quants llibres signats, vaig veure amb espant que n’hi havia un que el cos del llibre no era el meu, o sia, la coberta s’hi corresponia, però el contingut era el d’un altre llibre.

Vam trobar-ne uns quants que tenien aquest problema, però ara pateixo que alguns haguéssiu comprat el llibre i ara tingueu, enlloc de “Super-vivències quotidianes”, “Esposos i esposes sants”.

Si és aquest el cas, si us plau, poseu-vos en contacte amb mi (podeu deixar un missatge al blog) o amb l’Obra Cultural Balear de Campos, per tal d’esmenar el problema. 

Mil excuses per la incomoditat. 

Presentació del llibre a Mallorca

Després d'aquests dies en què he estat absolutament desconectada (ja us explicaré què he fet en propers posts), torno a escriure per convocar-vos a la presentació de “Super-vivències quotidianes” a Mallorca.

Serà a Campos, i ho organitza l'Obra Cultural Balear.

Així doncs, lectors que em seguiu des de Mallorca (que no sou pocs!) m'agradaria molt veure-us i poder-vos agrair la vostra fidelitat, el proper dilluns dia 13, a les 21,30 al centre cultural polivalent (antic convent de Franciscanes)

Presentarà el llibre Francesc Munar, rector de Campos, i jo mateixa. 

Us hi espero!