Estem sols a l'univers?

M'encanta que gràcies a internet poguem escoltar xerrades com aquestes. Val molt la pena, no us la perdeu
Em quedo amb una frase del primer video: Hem après que no només existim en l'univers, sinó que també és l'univers que existeix en nosaltres.

Els ateus

Admiro els ateus. De cor ho dic, els admiro.
No estic parlant dels menja-capellans de torn. Tampoc parlo dels agnòstics, dels que, sigui per apatia o per mandra o per no se què, no es plantegen l'existència de Déu.
Estic parlant dels ateus. Dels que s'ho han pensat seriosament, i pensen que no hi ha res més. Que més enllà del nostre cos només hi ha fosca.
Admiro els ateus, que són capaços de començar cada dia, sabent com tots sabem que pot ser l'últim, i encarar-lo amb ganes. No se com es pot superar la mort d'una mare o d'un fill des de l'ateisme. Per això els admiro. Perquè hi ha gent que ho fa, sabeu?
Si jo fos atea estaria enfadada amb Déu (perdoneu la incongruència!) per no haver-me concedit la gràcia de la fe. O potser estaria enfadada amb Déu per no existir i haver-me deixat sola. No se.
Sempre m'he sentit intrigada per l'arbitrarietat d'aquest assumpte de la fe: diuen que és un do, i a mi em sembla terriblement injust que a alguns se'ls hagi concedit i a alguns no. Saber dibuixar també és un do, però no et canvia tan irremeiablement la vida com tenir fe o no tenir-ne. I em sembla una gran injustícia que hi hagi gent que s'hagi de llevar cada matí sense confiar en la presència amorosa que ens transcendeix.
No us estic dient que jo cregui en Déu perquè sigui més còmode. Hi ha moments de dubte, evidentment, a tots ens passa. També tinc molt clar que l'opció ètica que estic fent no és per la por al càstig o la confiança en el premi, sinó perquè racionalment penso que és la millor manera de que les coses funcionin. Vull dir que el missatge de Jesús podria ser també un missatge laic. Un ateu pot estar totalment d'acord amb un cristià en que s'ha d'estimar el germà, o lo de la biga i la palla, o mil coses més.
Els que creiem en Deu, però, tenim un plus en el missatge de Jesús, que fa que la vida s'encari d'una altra manera. I les penes i les zones fosques, que hi són, es viuen diferent, i cada nit donem gràcies al que se'ns ha estat concedit. I ens sentim estimats.
Per això sempre he admirat els ateus. Perquè no tenen tot això, i malgrat tot, continuen vivint i sent feliços, i per això penso que són molt forts d'esperit.

Recomençar

A maig de 2009, l'A. vivia amb la seva parella, tenien un pis molt maco i un gos. Ell tenia una feina molt ben valorada i pagada, que li deixava força temps lliure per fer mil coses més. Tot semblava anar bé.
En un any la vida se li va capgirar com un mitjó: a maig de 2010 s'havia separat, vivia sol a un pis en una altra ciutat, després el van acomiadar de la feina i el seu gos va morir.
Ahir em va trucar per acomiadar-se.
Se'n va a un país del tercer món, a fer de cooperant. Em deia que sent que necessita lliurar-se als altres. Que la seva vida és buida. Que aquí ningú el necessita i allà fora pot fer molt servei.
Que li queda un any d'atur, i quan se li acabi l'atur ja es plantejarà què ha de fer, tot i que suposa que amb els estalvis que té no ha de ser cap problema viure en un país com aquell.
Que no sap si mai tornarà a viure a Catalunya.
Que ens estima molt i que sempre ens recordarà, però que sent que ha de fer un tomb i donar un sentit més profund a la seva vida.
Jo m'he quedat fomuda. No se si és valent o covard. Se que a mi em costaria molt trencar amb tot: hi ha moltes coses que em lliguen.
Se que creixerà. Se que se'n sortirà.
També se que el trobaré a faltar.

Els meus fills i la música barroca

Diàleg entre el Mateu (8 anys) i el Miquel (10)
- Què tal si pelem el fuet i ens fem cordes de violí barroc?- Diu en Miquel
- Els que fan només música barroca es diuen barroquins?- Pregunta en Mateu
- Siii- contesta en Miquel enjogassat- I els que toquen música barroca i són tontos es diuen "barrucs"

Cita.

"A veces creo que nada tiene sentido. En un planeta minúsculo, que corre hacia la nada desde millones de años, nacemos en medio de dolores, crecemos, luchamos, nos enfermamos, sufrimos, hacemos sufrir, gritamos, morimos, mueren, y otros están naciendo para volver a empezar la comedia inútil. ¿Sería eso, verdaderamente? ¿Toda nuestra vida sería una serie de gritos anónimos en un desierto de astros indiferentes?"
Ha mort Ernesto Sabato, a punt de fer 100 anys. Descansi en pau.

Acudit una mica irreverent de divendres Sant

Us tradueixo aquest còmic, que m'ha fet molta gràcia:

A la primera imatge, una monja posa de deures als nens que escriguin una carta a l'infant Jesús.

A la segona, hi ha el que diu un bon nen: "Estimat Jesús, gràcies per perdonar tot el món"

La tercera imatge, és el que ha escrit un nen intel·ligent: "Jesús, menys mal que t'he trobat abans que sigui massa tard! D'aquí a uns trenta anys, fes el fomut favor de quedar-te ben lluny dels romans"

M'ha fet molta gràcia, però no és això, oi?

Ara estic meditant sobre això: la immensa donació de Jesús. La seva absoluta, radical, visceral generositat.

Donant-se tot ell. Evitant quedar-se a la comoditat de la zona segura. Mullant-se.

Fins a la mort.

I una mort de creu.

El primer diumenge de Rams

Ja hem passat el primer diumenge de Rams sense ella. El primer dia de Pasqua penso que serà més dur. I el primer estiu segur que tendrà regust a buidor, i sen's farà estrany no veure la seva figura rotunda a l'ombra de la palmera on s'asseia sempre a fer randa els horabaixes.

El primer Nadal també farà mal. Molt mal.

Poc a poc, però, el temps anirà passant. Algun dia ens preguntarem quant temps fa que és morta i haurem de comptar els anys, i potser dubtarem de si en fa vuit o nou. I direm, com passa el temps, i direm, quina llàstima que no hagi pogut veure com estan els nins ara, i recordarem alguna anècdota de quan era ella, amb el seu caràcter, les sortides que tenia, els seus defectes, la seva vida tan lligada a nosaltres que ens pareixerà mentida que hagin passat tants anys ja.

Però ara només hem passat el primer diumenge de Rams sense ella.

La lluita

Em trobo la I. Havíem treballat juntes fa anys. Ella va plegar per tenir cura de la seva filla petita, que ho necessita.
Li pregunto com estan. M'explica els seus progressos, com de contents que estan amb cada petita fita aconseguida, i diu que està convençuda que serà una nena feliç. Que arribarà on pugui, però serà feliç.
I jo penso en quina sort que ha tingut aquesta nena de néixer en aquesta famíla, amb uns pares que no viuen el seu hándicap com un càstig, sinó com un repte, amb uns pares que l'accepten i l'estimen i l'ajuden a treure el millor d'ella, sense forçar-la, amb carinyo, amb respecte, amb acompanyament constant, però sense agobiar-la.
Diu també que no és tan fàcil. Que hi ha moments durs. No em retrata un món teletubi, no nega la lluita. Però tampoc l'esperança, l'alegria, l'agraïment per cada petita passa endavant.
Una vegada vaig llegir que són els fills els que trien néixer dels pares. Estic convençuda que aquesta nena ha triat molt bé.
També estic convençuda que serà una nena feliç. I segur que serà una dona realitzada.

Tast de l'altra vida

Quan una noia diu que es vol fer monja, sempre hi ha un munt de gent que la jutja, li demana si s'ho ha pensat bé i li recorda que no podrà tenir fills.

En canvi, quan dius que et cases, mai ve ningú a advertir-te que hauràs de centrar les teves energies en un projecte familiar que farà moltes vegades francament difícil una vida interior molt intensa.

Hi pensava, aquests dies. He estat a Sant Benet, una mica fent neteja interior, que ja calia, una mica d'escriure, una mica d'estudi... Hi he pensat molt. M'agrada, aquest tipus de fer tranquil, atent, senzill, pregar i treballar, donar gràcies a Deu, tenir present la gent que no hi és... no se, m'ha agradat molt.

I així com a les monges se'ls deixa disfrutar dels nebodets (totes les famílies hauríen de tenir una tia monja) va bé que a les que hem fet una opció de vida incompatible amb la vida monàstica ens deixin fer, de tant en tant, un tast d'espiritualitat d'aquella mena.

Us ho recomano.

Sant Benet i la ESO

Capítol XXXIV de la regla de Sant Benet:
Tal com està escrit: “es distribuïa a cadascú segons el que necessitava”. No volem pas dir amb això que es faci accepció de persones – Déu no ho vulgui-, sinó que es tingui consideració de les febleses. Llavors, el qui no necessita tant en doni gràcies a Déu i no es posi trist, i, en canvi, el que necessita més, que senti la humiliació de la seva feblesa i no s'enorgulleixi per la comprensió que li tenen; i així tots els membres viuran en pau. Sobretot, que no es manifesti el mal de la murmuració, per cap motiu, sigui el que sigui, ni amb la més petita paraula o senyal. Si algú hi és sorprès, que el sotmetin a un càstig ben rigorós.
Llegint aquest capítol de la regla de Sant Benet he estat pensant en l'atenció a la diversitat que es predica a la ESO i que moltes vegades és tan incompresa.
És curiós com algú tan antic pot ser tan modern.

El dol

Curiosament, ara que fa ja més d'una setmana que va morir, estic més trista que abans. No se ben bé a què és degut, suposo que em surt el cop, la setmana passada va ser tot com en un somni. I sabeu, havia passat tan poc temps que era com si no ho fos morta del tot, podia dir, fa tres dies em va dir això, ahir mateix la vaig tocar, sentia que encara hi era. Com si d'alguna manera pogués capgirar el temps i tornar, poc, només uns dies, gràcies per haver vengut, va dir la penúltima vegada que la vaig anar a veure, és curiós com les frases més intranscendents retornen en aquestes ocasions.
Ara però, la seva absència em cou. Ja quasi no ploro per ella, tot i que plori molt per coses que normalment no m'afectarien tant, però en canvi sento l'esternó pesant, i a vegades respiro petit.
Necessitava que m'expliqués algunes coses. No va a arribar a donar-me la recepta de melmelada de roses, i mira que feia anys que li volia preguntar, però la meva superstició em returava: volia pensar que encara ens quedava temps per parlar, que em deixaria guanyar l'aposta que vam fer quan li vaig dir que estava embarassada: aquest infant el veureu combregar. Per ben poc no podrà ser.
Divendres passat, sortint del crematori ens vam quedar una estona mirant la xemeneia. El fum que sortia. Ella que marxava.
Va deixar una caixa de peücs fets, arrenglerats, de colors diversos: roses, blaus, vermells, verds... Pels que vindran.

In memoriam

Antònia Oliver Ferrando.
N. 21-1-1924 + 23-3-2011


Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il.lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-se absent per sempre.

(lletra a Dolors, Miquel Martí i Pol)

A plena llum

El bolso de sa padrina

Recullo les seves coses. Fa tant temps que no surt de casa que el seu bolso forma part de records del passat.
Si, el portava fa anys, quan anava a missa. Negre, d'imitació de pell, molt clàssic.
Ella el portava amb gràcia penjat del colze. El seu cos rodó, les sabatetes amb poc taló, vestits a topos que li agradaven molt. I la seva veu atronadora.
Qui l'ha vist i qui la veu. Endollada a tot el possible. Respirant feixuga, els ulls empetitits per la màscara d'oxigen, despentinada.
Diu alguna cosa i ens costa d'entendre-la.
No em deixeu.
Té por.
Deixo a la padrina amb ma mare a l'hospital i torno a casa a una hora indecent de la nit. Descarrego el cotxe i pujo les coses a casa. El bolso de sa padrina fa olor a ella.
Dins hi trobo una llibreteta. Amb lletra vacil·lant, sa padrina hi apuntava la llista de la gent per la qual havia de passar el rosari. Una mica és el teixit de la seva història sentimental. Alguns els conec, altres no se qui són. Quan ella no hi sigui qui recordarà aquests morts?
La llibreta també fa olor d'ella. Ploro.

L'alegria

L'Alegria, amb Pep Plaza from RevistaValors on Vimeo.

Fa uns mesos el Joan Salicrú em va demanar de participar en un programa de Valors, per parlar amb el Pep Plaza sobre l'alegria.
A més del bombardeig d'autoestima que és que algú et digui que han pensat en tu pensant en el concepte "alegria", participar en aquest programa va ser molt interessant. En només mitja hora ens va donar temps a dir moltes coses, en Pep Plaza és una persona molt amable, em va agradar molt conèixer-lo.
Aquí teniu el programa. Jo surto a partir del minut 5.
(ara és quan els que seguiu aquest blog i no em coneixeu personalment al·lucineu de la veu de pito que tinc...)