El meu padrí, el pare del meu pare, sempre havia dit que li hauria agradat veure el Grand Canyon. Que li sabia greu morir-se sense haver-lo pogut visitar.
Ell mai havia sortit d'Espanya. Havia nascut al 1912, i per a un home d'aquella època, que no era ric, que tenia dos fills, un d'ells sempre depenent d'ell, que no sabia idiomes... anar a veure el Grand Canyon era com per a mi anar a la lluna, un objectiu inabastable.
No s'ho va plantejar mai, de fer-ho. Simplement sempre va dir com li hauria agradat.
Aquest estiu he anat al Grand Canyon. Pensava en el meu padrí quan l'helicòpter s'enlairava. Estava a punt de visitar el lloc pel qual el meu avi sempre va sospirar.
Vaig plorar, com no. Potser extasiada amb la bellesa feréstega que s'oferia impúdica als nostres peus. Potser per sentir com poques vegades com de immensa pot arribar a ser la natura, i com de insignificants i relatius són els nostres problemes.
Potser perquè acomplia el somni del meu padrí. Ell no el va veure mai, el Grand Canyon, però jo, que porto moltes coses d'ell, l'he pogut visitar.
Ja ho he dit altres vegades, que sento que no visc només jo. En mi habiten els somnis dels que m'han estimat i ja no hi són.
Penso molt en les dones, suposo que pel fet de ser dona. En la meva padrina dolça, que em va donar el seu nom, entre altres mil coses que mai acabaré d'agrair. M'agrada saber-me part d'una cadena infinita, només una petita baula, i veure els meus fills i sentir que ells aniran més enllà, que la pilota està llençada, que algun dia jo existiré només en el record dels que m'han estimat, i potser algú que no m'haurà conegut tindrà els meus gestos, com el meu fill Mateu té els gestos de la seva rebesàvia.
Pensava en tot això, mirant l'esquerda de milions i milions d'anys, de pluges infinites, les roques vermelloses, els estrats de colors diferents.
Les muntanyes que han fitorat el món. Que encara hi seran mentre jo m'esvaeixi com el sucre dins l'aigua.
divendres, 10 de setembre del 2010
dimarts, 7 de setembre del 2010
USA Tour (3) La moneda
En el Bryce Canyon, entaforada a una esquerda d'un banc, el Jordi va trobar una moneda.
És una moneda diferent, no és de curs legal, i té imprès en una banda els deu manaments i en una altra una sèrie de cites bíbliques.
Em va fer gràcia, i encara la guardo. Em va semblar una variant del book-croosing, aquesta moda de deixar "oblidat" un llibre perquè algú el trobi i el llegeixi.
Vaig estar tot el viatge amb la moneda a la butxaca dels pantalons, quan canviava de roba canviava també la moneda. M'agradava, això de posar la mà a la butxaca i trobar-la. Com un recordatori. I com que aquest viatge va tenir tants moments de silencis, doncs les carreteres eren molt llargues i a vegades tots els companys dormien mentre jo conduïa, vaig anar repassant-los i revisant la meva coherència.
Aquesta moneda duu una adreça d'internet needgod.com, absolutament brutal, amb un discurs simplista i carrincló, on per exemple es poden fer tests per saber si ets bon cristià (per cert, resulta que com que dic "Oh, Deu meu!" quan m'exclamo estic dient el nom de Deu en va, i per tant no aniré al cel)
Però si obviem això, m'agrada la idea de dur aquest recordatori a la butxaca. Un dia d'aquests escriuré sobre aquesta relació que tenen els americans amb la religió, però de mentre, em venia de gust escriure sobre aquest petit tros de metall.
Com que l'ordre no ha estat mai la meva principal virtut, algun dia perdré aquesta moneda, ho se. Espero que vagi a parar a algú que pugui llegir-la i entendre-la (està en anglès) i que li vagi bé. Qui sap.
Podria ser una bona idea. Anar escampant pregàries, bons desitjos, paperets amb idees de pau, perquè la gent ho vagi trobant. A vegades un petit gest canvia la història.
És una moneda diferent, no és de curs legal, i té imprès en una banda els deu manaments i en una altra una sèrie de cites bíbliques.
Em va fer gràcia, i encara la guardo. Em va semblar una variant del book-croosing, aquesta moda de deixar "oblidat" un llibre perquè algú el trobi i el llegeixi.
Vaig estar tot el viatge amb la moneda a la butxaca dels pantalons, quan canviava de roba canviava també la moneda. M'agradava, això de posar la mà a la butxaca i trobar-la. Com un recordatori. I com que aquest viatge va tenir tants moments de silencis, doncs les carreteres eren molt llargues i a vegades tots els companys dormien mentre jo conduïa, vaig anar repassant-los i revisant la meva coherència.
Aquesta moneda duu una adreça d'internet needgod.com, absolutament brutal, amb un discurs simplista i carrincló, on per exemple es poden fer tests per saber si ets bon cristià (per cert, resulta que com que dic "Oh, Deu meu!" quan m'exclamo estic dient el nom de Deu en va, i per tant no aniré al cel)
Però si obviem això, m'agrada la idea de dur aquest recordatori a la butxaca. Un dia d'aquests escriuré sobre aquesta relació que tenen els americans amb la religió, però de mentre, em venia de gust escriure sobre aquest petit tros de metall.
Com que l'ordre no ha estat mai la meva principal virtut, algun dia perdré aquesta moneda, ho se. Espero que vagi a parar a algú que pugui llegir-la i entendre-la (està en anglès) i que li vagi bé. Qui sap.
Podria ser una bona idea. Anar escampant pregàries, bons desitjos, paperets amb idees de pau, perquè la gent ho vagi trobant. A vegades un petit gest canvia la història.
dijous, 2 de setembre del 2010
Usa Tour 2010 (2)
Pot ser pel fet de viure a Mataró i tenir el cor a Mallorca, pel fet de tenir amics tan estimats als quals no puc veure tant com voldria, per aquest enyorament gairebé congènit que tinc, pel que sigui, però el cert és que sempre, ja de ben petita, he tengut molt present que no té res a veure la presència física amb estar de cor proper a algú.
Aquest estiu hem fet un viatge llarguíssim per acompanyar el Marcos en el seu casament. El Marcos és un amic de joventut que ha anat mar enllà a buscar el seu destí. Té una feina molt interessant i una vida molt de somni americà. Tots nosaltres, els amics als quals en certa manera ha deixat orfes, ens alegrem molt per ell, tot i que una part del nostre egoisme es deixa sentir quan ens lamentem de no veure'l tant com voldríem.
Però el cert és que no necessitem veure'ns quotidianament: quan ens retrobem, sembla com si res hagués passat, i tornéssim a tenir vint anys (de fet alguns ja els tenim dues vegades) i parlem i riem i ens posem al dia.
Un tiet de la meva àvia va estar a Filipines, durant la guerra, (d'això fa més de cent anys). I sempre havia dit que les dones més guapes del món eren les filipines. En Marcos s'ha enamorat d'una noia filipina, i s'han casat a Amèrica. M'ha fet gràcia aquesta síntesi del que va passar durant aquella guerra: Aquest casament ha semblat la unió de tres països que van estar enfrontats fa cent anys
El dia abans del seu casament, el Marcos em deia que una de les coses que més li agradaven d'Amèrica és que hi havia tots els colors possibles de pell. Que es casen blancs amb negres, o asiàtics amb indis, o gent amb races ja barrejades amb altra gent amb races barrejades també, donant tota la paleta de colors possible.
I és veritat, això, una de les coses que més m'agraden d'Amèrica és aquesta barreja. De tota manera, penso que val la pena fer dues puntualitzacions. Aquesta barreja no és total: a Utah, per exemple, només vam veure dues persones de raça negra.
I una altra cosa a dir és que si bé és cert que també hi ha gent poderosa no anglo-saxona, (i de fet el president del país és negre) la majoria de les feines més humils de serveis (cambrers, dones de la neteja o treballadors de les benzineres) són encara gent llatina, negra o asiàtica.
Però el somni americà és real: un munt de gent humil hi viatja amb l'esperança d'un canvi de vida, d'un èxit que, si bé és cert que no tots, ni de molt, aconsegueixen, també és cert que diuen que està a l'abast de tothom.
Això és el que diu la mentalitat americana, jo sincerament dubto que sigui ben bé així, però estic contenta que ells dos hagin aconseguit el seu somni americà.
Aquest estiu hem fet un viatge llarguíssim per acompanyar el Marcos en el seu casament. El Marcos és un amic de joventut que ha anat mar enllà a buscar el seu destí. Té una feina molt interessant i una vida molt de somni americà. Tots nosaltres, els amics als quals en certa manera ha deixat orfes, ens alegrem molt per ell, tot i que una part del nostre egoisme es deixa sentir quan ens lamentem de no veure'l tant com voldríem.
Però el cert és que no necessitem veure'ns quotidianament: quan ens retrobem, sembla com si res hagués passat, i tornéssim a tenir vint anys (de fet alguns ja els tenim dues vegades) i parlem i riem i ens posem al dia.
Un tiet de la meva àvia va estar a Filipines, durant la guerra, (d'això fa més de cent anys). I sempre havia dit que les dones més guapes del món eren les filipines. En Marcos s'ha enamorat d'una noia filipina, i s'han casat a Amèrica. M'ha fet gràcia aquesta síntesi del que va passar durant aquella guerra: Aquest casament ha semblat la unió de tres països que van estar enfrontats fa cent anys
El dia abans del seu casament, el Marcos em deia que una de les coses que més li agradaven d'Amèrica és que hi havia tots els colors possibles de pell. Que es casen blancs amb negres, o asiàtics amb indis, o gent amb races ja barrejades amb altra gent amb races barrejades també, donant tota la paleta de colors possible.
I és veritat, això, una de les coses que més m'agraden d'Amèrica és aquesta barreja. De tota manera, penso que val la pena fer dues puntualitzacions. Aquesta barreja no és total: a Utah, per exemple, només vam veure dues persones de raça negra.
I una altra cosa a dir és que si bé és cert que també hi ha gent poderosa no anglo-saxona, (i de fet el president del país és negre) la majoria de les feines més humils de serveis (cambrers, dones de la neteja o treballadors de les benzineres) són encara gent llatina, negra o asiàtica.
Però el somni americà és real: un munt de gent humil hi viatja amb l'esperança d'un canvi de vida, d'un èxit que, si bé és cert que no tots, ni de molt, aconsegueixen, també és cert que diuen que està a l'abast de tothom.
Això és el que diu la mentalitat americana, jo sincerament dubto que sigui ben bé així, però estic contenta que ells dos hagin aconseguit el seu somni americà.
dilluns, 30 d’agost del 2010
USA TOUR 2010
Una vegada un home va voler saber el seu destí, i va vendre la seva ànima al dimoni.
- Exactament d'aquí a deu anys, quan es posi el sol, moriràs!- Li va dir el dimoni abans d'esvair-se amb una gran rialla, entre núvols de sofre.
Al cap de deu anys, el dia que havia de morir, l'home va agafar un avió, i se'n va anar cap a l'oest, perseguint el sol. Volia donar la volta al món, tornar a casa al cap de vint-i-quatre hores i aconseguir que aquell dia no es posés el sol.
Pensava en aquest conte el dia que marxava cap a Amèrica. Fou un dia perseguint el sol, vint hores de viatge llarguíssim (Palma-Madrid-Toronto-Los Angeles) durant el qual el sol semblava que no s'acabava de posar mai.
Anàvem a Los Angeles pel casament del Marcos, un bon amic que sembla que ja ha arrelat a l'altre cap de món. Ja que hi érem, vam decidir fer una mica de volta, i visitar els Canyons (Grand Canyon- Bryce Canyon - Antelope Canyon), altres capricis de la natura (Horseshoe Bend) i tres ciutats (Los Angeles-Las Vegas-San Francisco)
Ha estat la segona vegada que he anat a Amèrica. De la primera ja us en vaig parlar durant el Juliol de 2009. Diuen que si només vas a New York no coneixes l'Amèrica real. És ben cert que el que hem visitat aquests dies (gairebé dues setmanes) no té gaire a veure amb el que vam veure a NY. Aquest país és realment immens i polièdric.
No sóc, doncs, cap entesa, ni pretenc que hagi pogut captar l'essència en només dos viatges d'estiu, però tinc ganes de parlar-ne, i per això durant uns dies aniré penjant impressions d'aquest viatge.
Aquell home que perseguia el sol per fugir del seu destí va acabar fulminat just quan sobrevolava l'oceà, però els seus companys de butaca no se'n van adonar fins molt més tard: estaven mirant per la finestra de l'avió un estrany eclipse que els astròlegs no tenien pas previst.
- Exactament d'aquí a deu anys, quan es posi el sol, moriràs!- Li va dir el dimoni abans d'esvair-se amb una gran rialla, entre núvols de sofre.
Al cap de deu anys, el dia que havia de morir, l'home va agafar un avió, i se'n va anar cap a l'oest, perseguint el sol. Volia donar la volta al món, tornar a casa al cap de vint-i-quatre hores i aconseguir que aquell dia no es posés el sol.
Pensava en aquest conte el dia que marxava cap a Amèrica. Fou un dia perseguint el sol, vint hores de viatge llarguíssim (Palma-Madrid-Toronto-Los Angeles) durant el qual el sol semblava que no s'acabava de posar mai.
Anàvem a Los Angeles pel casament del Marcos, un bon amic que sembla que ja ha arrelat a l'altre cap de món. Ja que hi érem, vam decidir fer una mica de volta, i visitar els Canyons (Grand Canyon- Bryce Canyon - Antelope Canyon), altres capricis de la natura (Horseshoe Bend) i tres ciutats (Los Angeles-Las Vegas-San Francisco)
Ha estat la segona vegada que he anat a Amèrica. De la primera ja us en vaig parlar durant el Juliol de 2009. Diuen que si només vas a New York no coneixes l'Amèrica real. És ben cert que el que hem visitat aquests dies (gairebé dues setmanes) no té gaire a veure amb el que vam veure a NY. Aquest país és realment immens i polièdric.
No sóc, doncs, cap entesa, ni pretenc que hagi pogut captar l'essència en només dos viatges d'estiu, però tinc ganes de parlar-ne, i per això durant uns dies aniré penjant impressions d'aquest viatge.
Aquell home que perseguia el sol per fugir del seu destí va acabar fulminat just quan sobrevolava l'oceà, però els seus companys de butaca no se'n van adonar fins molt més tard: estaven mirant per la finestra de l'avió un estrany eclipse que els astròlegs no tenien pas previst.
dissabte, 14 d’agost del 2010
Catcerto
Un gat que experimenta amb el piano.
Un compositor que l'enregistra, l'edita, i li posa l'acompanyament.
I el resultat, si més no, sorprenent.
Un compositor que l'enregistra, l'edita, i li posa l'acompanyament.
I el resultat, si més no, sorprenent.
dissabte, 7 d’agost del 2010
Cita
Nadie está equivocado.
A lo sumo alguien está mal informado.
Si pienso que un hombre está errado
o yo o él no hemos tomado algo en cuenta.
De este modo, si no estoy
empeñado en mostrarme superior,
sería mejor que tomara en cuenta lo que él considera.
"tu estás equivocado" significa " no te entiendo",
"no veo lo que tu ves"
Pero no hay error en ti, tú simplemente no eres yo
y eso no es erróneo.
(Hug Prather, "Palabras a mi mismo")
A lo sumo alguien está mal informado.
Si pienso que un hombre está errado
o yo o él no hemos tomado algo en cuenta.
De este modo, si no estoy
empeñado en mostrarme superior,
sería mejor que tomara en cuenta lo que él considera.
"tu estás equivocado" significa " no te entiendo",
"no veo lo que tu ves"
Pero no hay error en ti, tú simplemente no eres yo
y eso no es erróneo.
(Hug Prather, "Palabras a mi mismo")
dimarts, 3 d’agost del 2010
Moment
Entre el diàleg dels pins i la mar
el teu silenci acompanya el paisatge.
Si aquesta trena que et vola a l'atzar
té la color més gentil de la platja,
el gessamí que ara portes al pit
porta un perfum en la tarda daurada,
i es fa sensible en aquella alenada
la lleu aroma del teu esperit.
Marià Manent.
el teu silenci acompanya el paisatge.
Si aquesta trena que et vola a l'atzar
té la color més gentil de la platja,
el gessamí que ara portes al pit
porta un perfum en la tarda daurada,
i es fa sensible en aquella alenada
la lleu aroma del teu esperit.
Marià Manent.
dimecres, 28 de juliol del 2010
Coses de polítics
Ahir vaig tocar a la missa de les Santes a Mataró. Hi va venir un munt de gent, entre ells un polític català que està molt amunt, (deixe-m'ho així)al qual el capellà de torn va saludar amb aquella veu engolada amb la qual va saludar també als representants de varies caixes d'estalvi. Ja vaig comentar en un post anterior el que en penso d'aquesta pràctica, o sigui que no ho tornaré a dir aquí.
Bé, a lo que anàvem. Sabeu quants diners va posar el senyor aquest a la bacina? ho sabeu? Jo si, i se'm cau la cara de vergonya.
1 EURO.
Moltes iaies amb pensions de misèria posen més que aquest polític que té un sou dels més macos. I a aquestes iaies el capellà no les va pas saludar.
I que consti que si m'hagués trobat al senyor aquest en una missa normal i corrent, a la qual ell (i jo) hi hagués anat privadament, me n'hauria guardat prou de mirar el que hi posava. Però ja que hi anava en qualitat de representant de X partit, penso que els seus actes eren públics. I per donar 1 Euro, més val que no doni res. Però clar, de lluny s'hauria vist, i els polítics (no només aquest) viuen pendents del que dirà la opinió pública. O sigui que va fer el gest, tothom el va veure, però va ser un gest buit.
Que consti que no vaig poder veure el que ficaven els representants dels altres partits. I que sóc conscient que no sóc qui per jutjar el que posa cada u a la bacina de l'església. Però si hi vas perquè et vegin, punyetes, vigila aquest detalls!
Una altra cosa a discutir és si cal que hi vagin representants polítics i de caixes d'estalvi a celebracions que al capdavall, haurien de ser només actes de fe. Però això donaria per un altre post, i ara no em sento gaire inspirada.
Bé, a lo que anàvem. Sabeu quants diners va posar el senyor aquest a la bacina? ho sabeu? Jo si, i se'm cau la cara de vergonya.
1 EURO.
Moltes iaies amb pensions de misèria posen més que aquest polític que té un sou dels més macos. I a aquestes iaies el capellà no les va pas saludar.
I que consti que si m'hagués trobat al senyor aquest en una missa normal i corrent, a la qual ell (i jo) hi hagués anat privadament, me n'hauria guardat prou de mirar el que hi posava. Però ja que hi anava en qualitat de representant de X partit, penso que els seus actes eren públics. I per donar 1 Euro, més val que no doni res. Però clar, de lluny s'hauria vist, i els polítics (no només aquest) viuen pendents del que dirà la opinió pública. O sigui que va fer el gest, tothom el va veure, però va ser un gest buit.
Que consti que no vaig poder veure el que ficaven els representants dels altres partits. I que sóc conscient que no sóc qui per jutjar el que posa cada u a la bacina de l'església. Però si hi vas perquè et vegin, punyetes, vigila aquest detalls!
Una altra cosa a discutir és si cal que hi vagin representants polítics i de caixes d'estalvi a celebracions que al capdavall, haurien de ser només actes de fe. Però això donaria per un altre post, i ara no em sento gaire inspirada.
dilluns, 26 de juliol del 2010
Amor de pare
El fill li va preguntar al pare si podien córrer junts la marató, el pare va respondre que si: van córrer junts aquella i moltes altres maratons. El pare sempre deia si quan el fill li demanava d'anar a córrer.
Un dia el fill li va demanar al pare d'anar junts a l'Ironman, i el pare també va dir que si.
La triatló Ironman consisteix en 2'4 milles nedant a l'oceà ( 3'86 km), 180 km en bicicleta, i a continuació una marató (o sigui, 42 Km)
I la van acabar. Els dos junts.
L'amor d'un pare pel seu fill no té límits.
He estat incapaç de mirar-ho sense emocionar-me, (aviso)
Un dia el fill li va demanar al pare d'anar junts a l'Ironman, i el pare també va dir que si.
La triatló Ironman consisteix en 2'4 milles nedant a l'oceà ( 3'86 km), 180 km en bicicleta, i a continuació una marató (o sigui, 42 Km)
I la van acabar. Els dos junts.
L'amor d'un pare pel seu fill no té límits.
He estat incapaç de mirar-ho sense emocionar-me, (aviso)
divendres, 23 de juliol del 2010
Piano i oboè, esperit i sexe.
M'he comprat un oboè nou i aquests dies me l'he estat fent meu, en llenguatge tècnic es sol dir que li faig el rodatge, jo prefereixo dir que l'estic despertant, que ens estem coneixent, ell i jo. Ja li començo a trobar manies que a la botiga semblava que no tenia, però segur que ens arribarem a estimar, perquè passarem moltes hores junts. El José em diu que li fa gràcia aquesta relació tan especial que tenim els oboistes amb el nostre instrument. Ell és pianista i diu que els pianistes no tenen una relació tan intensa amb el seu instrument perquè el canvien a cada escenari.
És veritat, i de fet quan em vaig comprar el meu piano una de les variables que vaig tenir en compte era el fet de que fos l'estil de piano que més es sol trobar pel món.
Bé, a lo que anàvem. Jo que li trec la punta a tot, m'ha fet pensar bastant això que m'ha dit el José.
L'oboè ens el posem a la boca. És un instrument intern gairebé. Físicament canviem quan toquem, el nostre cos vibra amb el cos de l'oboè. L'oboè ens penetra i el seu so ens sacseja, és una relació, perdoneu-me la franquesa, gairebé sexual. Tan intensa que qui no ho ha viscut no pot saber de què parlo. Notar en el teu cos la vibració d'un altre cos. No em direu que no és profund, això. I si a més es dóna amb música, arriba a ser sublim.
El piano és més extern, almenys físicament,l'estampa d'un pianista ja dona una imatge més continguda, estàs en el teu espai, la teva banqueta, i t'acostes al piano, que està allà i no es mou per a tu. Una pianista impresentable de la qual us vaig parlar de passada aquí, va escriure una vegada que el piano no es recolza en tu, ni s'abraça, ni te'l poses a la boca. És cert, com també ho és que estudies amb un piano a casa i vas a classe i tens un altre piano, i a l'assaig un altre i al concert un altre. Però quan toques el piano, en algun lloc inconcret es produeix la comunió entre tu i l'instrument, i arriba un punt en que no ets tu i el piano, sinó una tercera entitat, formada pels dos. Com quan t'estàs enamorant i sents que més enllà del tu i del jo, hi ha la possibilitat d'un nosaltres. Tocar el piano és arribar a aquest nosaltres.
El piano transcendeix de tu, va més enllà. És, suposo, més espiritual: a través de tu vas a buscar a un altre. Hi vas a l'encontre.
Al capdavall, però tot queda en el mateix: buscar l'essència. D'una manera o d'un altre. Canviant el teu cos o anant més enllà.
Perdoneu-me aquesta menjada de coco, estic de vacances i tinc massa temps.
És veritat, i de fet quan em vaig comprar el meu piano una de les variables que vaig tenir en compte era el fet de que fos l'estil de piano que més es sol trobar pel món.
Bé, a lo que anàvem. Jo que li trec la punta a tot, m'ha fet pensar bastant això que m'ha dit el José.
L'oboè ens el posem a la boca. És un instrument intern gairebé. Físicament canviem quan toquem, el nostre cos vibra amb el cos de l'oboè. L'oboè ens penetra i el seu so ens sacseja, és una relació, perdoneu-me la franquesa, gairebé sexual. Tan intensa que qui no ho ha viscut no pot saber de què parlo. Notar en el teu cos la vibració d'un altre cos. No em direu que no és profund, això. I si a més es dóna amb música, arriba a ser sublim.
El piano és més extern, almenys físicament,l'estampa d'un pianista ja dona una imatge més continguda, estàs en el teu espai, la teva banqueta, i t'acostes al piano, que està allà i no es mou per a tu. Una pianista impresentable de la qual us vaig parlar de passada aquí, va escriure una vegada que el piano no es recolza en tu, ni s'abraça, ni te'l poses a la boca. És cert, com també ho és que estudies amb un piano a casa i vas a classe i tens un altre piano, i a l'assaig un altre i al concert un altre. Però quan toques el piano, en algun lloc inconcret es produeix la comunió entre tu i l'instrument, i arriba un punt en que no ets tu i el piano, sinó una tercera entitat, formada pels dos. Com quan t'estàs enamorant i sents que més enllà del tu i del jo, hi ha la possibilitat d'un nosaltres. Tocar el piano és arribar a aquest nosaltres.
El piano transcendeix de tu, va més enllà. És, suposo, més espiritual: a través de tu vas a buscar a un altre. Hi vas a l'encontre.
Al capdavall, però tot queda en el mateix: buscar l'essència. D'una manera o d'un altre. Canviant el teu cos o anant més enllà.
Perdoneu-me aquesta menjada de coco, estic de vacances i tinc massa temps.
dijous, 15 de juliol del 2010
Aquí
Una vegada vaig llegir, no se on, que per més idiomes que parlis, quan et talles el dit sempre renegues en l'idioma en el qual et va parlar la teva mare. De la mateixa manera, crec que per més que els meus ulls vegin paisatges espectaculars sempre voldran tornar aquí.
No és cap cosa. Un tros de terra recremada de sol, prop d'aigua de colors turqueses, lliris de platja a la sorra, fonoll marí a la roca.
Pins que s'alcen orgullosos desafiant el salitre, retallats contra el cel tan blau. Sorra finíssima. Caminois eterns de parets de pedra. L'embat furiós del migdia. Els moixos endormiscats mirant amb desgana. Ametllers plens a l'estiu del seu fruit, a l'hivern esponjosos, prenyats de flor blanca.
Aquest trosset de terra meva no és especialment maco, almenys no tant com altres parts de Mallorca. Aquí no hi ha els penya-segats feréstecs de la serralada nord, ni els pobles pintorescos que enamoren els turistes. El meu poble és més aviat lleig, amb cases sense pretensions, dos-cavalls atrotinats aparcats a la porta, dones en la seixantena amb bates florides rentant persianes verdes. Encara s'asseu gent a la serena al capvespre d'estiu, i passen adolescents en bicicleta.
No té res d'especial, només que és casa meva, i me l'estimo.
No és cap cosa. Un tros de terra recremada de sol, prop d'aigua de colors turqueses, lliris de platja a la sorra, fonoll marí a la roca.
Pins que s'alcen orgullosos desafiant el salitre, retallats contra el cel tan blau. Sorra finíssima. Caminois eterns de parets de pedra. L'embat furiós del migdia. Els moixos endormiscats mirant amb desgana. Ametllers plens a l'estiu del seu fruit, a l'hivern esponjosos, prenyats de flor blanca.
Aquest trosset de terra meva no és especialment maco, almenys no tant com altres parts de Mallorca. Aquí no hi ha els penya-segats feréstecs de la serralada nord, ni els pobles pintorescos que enamoren els turistes. El meu poble és més aviat lleig, amb cases sense pretensions, dos-cavalls atrotinats aparcats a la porta, dones en la seixantena amb bates florides rentant persianes verdes. Encara s'asseu gent a la serena al capvespre d'estiu, i passen adolescents en bicicleta.
No té res d'especial, només que és casa meva, i me l'estimo.
dilluns, 12 de juliol del 2010
Mozart i les funcions harmoniques
Video boníssim.
Encara que no sabeu música us agradarà.
I si en sabeu i enteneu el que són les funcions harmòniques (o sigui, perquè ens entenguem, quin caràcter té cada acord en la tonalitat en la que està) encara riureu més.
dijous, 8 de juliol del 2010
La fe (2)
Fa unes setmanes vam anar a Port Aventura a passar uns dies amb els nens. Ells no hi havien anat mai, no sabien exactament on era.
Just entrant a l'autopista, en Mateu va dir que li semblava veure el Dragon Khan. Que molt lluny, molt lluny, es veia petitet, però es veia el Dragon Kahn.
Nosaltres li deiem que era impossible, que estava massa lluny, i ell va acabar dient que el que passava és que com que ell era el més jove hi veia millor.
I a mi em va donar per pensar, que realment és ben bé això el que fem els que creiem.
Sabem que hi és. Sabem que ens espera, després d'un llarg viatge, alguna cosa que ens han dit que està molt bé, i nosaltres ens ho creiem, i hi confiem, i tant que volem creure-hi pensem que hi ha proves, que es veu.
Pero no. Cal tenir present que no hi ha proves, cap ni una. Que des de Mataró no es veu el Dragon Kahn, tot i que sabem que hi és.
I si li diem a algú "que no ho veus? mira! molt petit, allà lluny, es veu!" Ens mirarà com si fóssim marcianos.
Podem argumentar, com feia el Mateu, que nosaltres hi veiem diferent. Però no ens enganyem: No es veu, al menys amb els nostres ulls. Ens ho hem de creure. És, doncs, una qüestió de fe.
Just entrant a l'autopista, en Mateu va dir que li semblava veure el Dragon Khan. Que molt lluny, molt lluny, es veia petitet, però es veia el Dragon Kahn.
Nosaltres li deiem que era impossible, que estava massa lluny, i ell va acabar dient que el que passava és que com que ell era el més jove hi veia millor.
I a mi em va donar per pensar, que realment és ben bé això el que fem els que creiem.
Sabem que hi és. Sabem que ens espera, després d'un llarg viatge, alguna cosa que ens han dit que està molt bé, i nosaltres ens ho creiem, i hi confiem, i tant que volem creure-hi pensem que hi ha proves, que es veu.
Pero no. Cal tenir present que no hi ha proves, cap ni una. Que des de Mataró no es veu el Dragon Kahn, tot i que sabem que hi és.
I si li diem a algú "que no ho veus? mira! molt petit, allà lluny, es veu!" Ens mirarà com si fóssim marcianos.
Podem argumentar, com feia el Mateu, que nosaltres hi veiem diferent. Però no ens enganyem: No es veu, al menys amb els nostres ulls. Ens ho hem de creure. És, doncs, una qüestió de fe.
dimarts, 6 de juliol del 2010
Vodafone i els funcionaris
Els Funcionaris
Ahir vaig anar a "la campana" (Jefatura de transit, pels que no són de Barcelona) a fer-me el carnet de conduir internacional. Quan vaig entrar se'm va caure l'ànima als peus. Hi havia un caos espectacular, un munt de gent intentant fer tràmits.
Quan m'hi vaig fer a la idea i vaig preguntar quatre coses, va resultar que havia de fer tres cues: una per demanar impresos, l'altra per pagar les taxes i l'altra per fer la gestió en si.
En una de les cues tenia més de cent persones davant, però hi havia molts funcionaris atenent i va anar relativament ràpid.
En total vaig estar una hora i quart per fer tres carnets. Vaig estar asseguda la majoria del temps d'espera.
Per cert, que legalment només me'n podien fer dos, però jo els vaig fer la cara del gatet de l'Srek i la funcionària em va picar l'ullet i me'n va fer tres.
Vaig sortir amb la idea que dins del caos les coses acabaven fent-se. Que eren eficients i que algunes coses es podrien fer per internet (no ens podríem baixar els impresos per PDF? No podríem pagar les taxes per transferència des de casa i haver de fer només una cua?)
Vodafone
Els meus pares es van comprar un bono de Vodafone per poder connectar-se a internet durant les vacances (i poder llegir el meu blog ;-))
Quan han arribat al lloc de vacances ha resultat que el bono no s'activava. Han trucat cinquanta mil vegades a l'123 i d'allà els deien que no constava que aquest bono estigués amb saldo.
Ma mare va enviar un fax a la botiga, que no van contestar (resulta que el fax que surt al ticket de caixa és un número antic. No fos cas que algú pogués reclamar)
De l'123 els deien que ho havien d'arreglar on van comprar el bono, (al carrer Sant Cugat de Mataró). Encara bo que jo encara estic aquí, però ja em direu la punyetera gràcia de comprar una cosa per poder navegar per internet perquè estàs de vacances, i no poder-ho fer servir fins que no tornis de vacances. Ahir vaig anar a la botiga, només havia una dependenta i una cua de més de deu persones, i ho vaig deixar per impossible. Avui he armat de paciència i he anat a primera hora del matí (no obren fins les 9'30)
La botiga té una estètica com de banc, amb mostradors i tal, però sense cadires. Hi havia una iaia a la cua que s'ho estava passant malament.
Hem estat una hora i tres quarts. La dependenta trucant per una banda, jo trucant al telèfon del meu pare, mentre ma mare des del seu trucava també a atenció al client...
La botiga plena de gent a vessar. Només dues dependentes, una d'elles amb mi.
No ho hem pogut arreglar. La dependenta al final ja estava cridant per telèfon, dient-lis als del 123, menys guapos, de tot. Si ella, que hi entén, ha perdut els papers, què farem els que no hi entenem i se'ns toregen vilment?
Total, que els meus pares van pagar 60 € el 15 de Juny per tenir internet i som a 6 de Juliol i no en tenen, i no sabem si n'arribaran a tenir, i per 60 € no pots posar una querella, però et planteges si a més dels 60 € no hi has perdut moltes altres coses: Ma mare va haver d'anar a un altre poble a enviar un fax que no ha arribat, les trucades entre ma mare i jo, les anades en cotxe a la botiga, el tiquet de la zona blava, i la hora i tres quarts de peu per total no arreglar res.
He acabat fent més o menys aquesta cara, entre fastigejada, emprenyada i cansada
Conclusions.
Perdoneu-me la rallada. Se que és un post llarg i farragós. Potser el veritable post comença aquí.
Els que trien les cartes al director estan farts de rebre cartes protestant de serveis de telefonia. Ja ni les publiquen. Per tant, no cal ni que ho intentem.
Simplement expressar que l'imaginari popular col·loca als funcionaris una imatge de deixadesa i ineficiència que no els correspon a ells, almenys exclusivament. Potser la dependenta de Vodafone pensa que els funcionaris es mereixen la retallada de sou que patiran, però com a consumidora us dic que si he de triar entre la feinada ingent d'ahir a Transit i el pasteleig d'avui a Vodafone, mil vegades els funcionaris.
Ahir vaig anar a "la campana" (Jefatura de transit, pels que no són de Barcelona) a fer-me el carnet de conduir internacional. Quan vaig entrar se'm va caure l'ànima als peus. Hi havia un caos espectacular, un munt de gent intentant fer tràmits.
Quan m'hi vaig fer a la idea i vaig preguntar quatre coses, va resultar que havia de fer tres cues: una per demanar impresos, l'altra per pagar les taxes i l'altra per fer la gestió en si.
En una de les cues tenia més de cent persones davant, però hi havia molts funcionaris atenent i va anar relativament ràpid.
En total vaig estar una hora i quart per fer tres carnets. Vaig estar asseguda la majoria del temps d'espera.
Per cert, que legalment només me'n podien fer dos, però jo els vaig fer la cara del gatet de l'Srek i la funcionària em va picar l'ullet i me'n va fer tres.
Vaig sortir amb la idea que dins del caos les coses acabaven fent-se. Que eren eficients i que algunes coses es podrien fer per internet (no ens podríem baixar els impresos per PDF? No podríem pagar les taxes per transferència des de casa i haver de fer només una cua?)
Vodafone
Els meus pares es van comprar un bono de Vodafone per poder connectar-se a internet durant les vacances (i poder llegir el meu blog ;-))
Quan han arribat al lloc de vacances ha resultat que el bono no s'activava. Han trucat cinquanta mil vegades a l'123 i d'allà els deien que no constava que aquest bono estigués amb saldo.
Ma mare va enviar un fax a la botiga, que no van contestar (resulta que el fax que surt al ticket de caixa és un número antic. No fos cas que algú pogués reclamar)
De l'123 els deien que ho havien d'arreglar on van comprar el bono, (al carrer Sant Cugat de Mataró). Encara bo que jo encara estic aquí, però ja em direu la punyetera gràcia de comprar una cosa per poder navegar per internet perquè estàs de vacances, i no poder-ho fer servir fins que no tornis de vacances. Ahir vaig anar a la botiga, només havia una dependenta i una cua de més de deu persones, i ho vaig deixar per impossible. Avui he armat de paciència i he anat a primera hora del matí (no obren fins les 9'30)
La botiga té una estètica com de banc, amb mostradors i tal, però sense cadires. Hi havia una iaia a la cua que s'ho estava passant malament.
Hem estat una hora i tres quarts. La dependenta trucant per una banda, jo trucant al telèfon del meu pare, mentre ma mare des del seu trucava també a atenció al client...
La botiga plena de gent a vessar. Només dues dependentes, una d'elles amb mi.
No ho hem pogut arreglar. La dependenta al final ja estava cridant per telèfon, dient-lis als del 123, menys guapos, de tot. Si ella, que hi entén, ha perdut els papers, què farem els que no hi entenem i se'ns toregen vilment?
Total, que els meus pares van pagar 60 € el 15 de Juny per tenir internet i som a 6 de Juliol i no en tenen, i no sabem si n'arribaran a tenir, i per 60 € no pots posar una querella, però et planteges si a més dels 60 € no hi has perdut moltes altres coses: Ma mare va haver d'anar a un altre poble a enviar un fax que no ha arribat, les trucades entre ma mare i jo, les anades en cotxe a la botiga, el tiquet de la zona blava, i la hora i tres quarts de peu per total no arreglar res.
He acabat fent més o menys aquesta cara, entre fastigejada, emprenyada i cansada
Conclusions.
Perdoneu-me la rallada. Se que és un post llarg i farragós. Potser el veritable post comença aquí.
Els que trien les cartes al director estan farts de rebre cartes protestant de serveis de telefonia. Ja ni les publiquen. Per tant, no cal ni que ho intentem.
Simplement expressar que l'imaginari popular col·loca als funcionaris una imatge de deixadesa i ineficiència que no els correspon a ells, almenys exclusivament. Potser la dependenta de Vodafone pensa que els funcionaris es mereixen la retallada de sou que patiran, però com a consumidora us dic que si he de triar entre la feinada ingent d'ahir a Transit i el pasteleig d'avui a Vodafone, mil vegades els funcionaris.
divendres, 2 de juliol del 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)