El Creuer (2) Grieg

Fa uns vint anys, a Roma, vaig conèixer un noi polonès que també tocava el piano. Quan li vaig dir que m’encanta tocar Chopin em va mirar amb cara de suficiència i em va dir que si no sóc polonesa és impossible que mai arribi a tocar bé Chopin. (no us ho perdeu, tenia la cara de dir això mentre ell tocava.... Granados!)
Hi he pensat aquests dies, visitant els Fiords. Grieg sempre ha estat un dels meus compositors favorits. El Peer Gynt m’ha acompanyat durant molts anys, i fou una de les primeres obres que em posava una i altra vegada, quan era adolescent.



Ara penso que potser tenia raó aquell noi, que hi ha compositors tan lligats a la seva terra que no els acabes d’entendre fins que no entens els seus paisatges. Veient la natura salvatge en la que va viure Grieg puc ara entendre la seva força. Perquè allà la bellesa arriba a ser amenaçant. És tan maco que fa casi por.


A Bergen vam tenir la oportunitat d'anar a visitar la casa de Grieg. Em va emocionar creuar la porta que ell va creuar tantes vegades;



O saber el que veia des d'on dinava



O el camí que baixava al racó des d'on pescava





Més enllà hi ha la seva tomba: Un dia ell estava pescant i el sol estava posant-se i el darrer raig de sol va il·luminar una roca, i va dir a un amic seu que voldria descansar per sempre allà. No m'estranya. El lloc és idíl·lic.

Grieg escrivia en una petita casa de fusta que hi havia una mica més avall de la casa gran.

La caseta es conserva igual, amb el piano i les alces als peus perquè ell era molt baixet, feia 1,52 i la seva dona 1,54... els seus amics els anomenaven carinyosament "els trolls"
Grieg fou doncs un home que va viure en un lloc privilegiat, i malgrat va tenir grans disgustos (una filla seva va morir amb 14 mesos) sembla que la seva vida fou plena i intensa.
Sempre havia pensat que la música en general pertany a qui l'escolta, a qui és capaç d'emocionar-se encara que l'hagi escoltat mil vegades. A mi em passa amb Grieg, he tocat el Peer Gynt unes dues-centes vegades, i l'he escoltat unes quaranta mil, i encara em diu coses noves. Després d'haver visitat el seu país crec que la música pertany a aquells penya-segats, a les aigües verdes i tranquil·les, a les flors humils que saluden tossudes a cada primavera, a les casetes amb sostre d'herba i les cascades impetuoses, als fiords quasi amenaçants. A Noruega, doncs.

El Creuer (1) Introducció.

Aquest estiu ha fet quaranta anys que els meus pares es van casar, i ens han convidat a fer un creuer amb ells pels fiords de Noruega. Han estat set dies molt intensos i amb moltes reflexions, que aniré penjant poc a poc.


El concepte creuer em costava bastant. Sempre m'ha fet prevenció, això d'anar aborregat d'un lloc a l'altre. A més, no deixen de ser unes visites molt superficials. Realment puc dir que he conegut els fiords? Arribàvem, fèiem una visita guiada, o no, i tornavem a marxar cap a un altre fiord. Navegàvem durant la nit.


Doncs sabeu què? M'ha encantat. Pel creuer en si, i pel paisatge espectacular, i perquè durant una setmana m'he trobat cada dia el llit fet i el plat a taula, i per dormir agombolada pel suau traqueteig del vaixell i no saber mai què veuran els meus ulls el dia següent...
M'encantava el primer moment del matí. És curiós, això: Quan anem a dormir sempre sabem què veurem per la finestra en llevar-nos. En canvi en el creuer això era una petita sorpresa que el matí em guardava. I moltes vegades en obrir la cortina descobria un paisatge encantat: casetes de colors càlids i teulades amb herba, natura exhuberant, verd a tot arreu, grans penya-segats que ens feien sentir petits i vulnerables...


També m'ha agradat la cuina. Tenir tantes ocasions per fer sopars especials. I poder compartir-los amb la família.
Alguna vegada m'he sentit una mica incoherent, m'ha sabut greu sentir-me tan i tan privilegiada. Ja en parlaré més tard.


M'han agradat molt,aquestes vacances. Aniré penjant algunes reflexions.
I vosaltres? què heu fet aquests mesos?

COSES QUE M’AGRADA FER QUAN VIATJO EN AVIÓ.
A l’aeroport
- Passar per les arribades i veure la gent que s’abraça emocionada.
- Anar al Duty free i provar els perfums. Després, triar-ne un de preu prohibitiu i perfumar-me a consciència.
- Somriure a nens desconeguts, que viatgen relativament mudats i abraçant a un pelutx o una manteta. Comprovar, doncs, que el somriure és un llenguatge universal.
- Consultar les hores de sortida de les altres destinacions i somniar desperta en llocs on m’agradaria anar.
- Acostar-me dissimuladament a gent amb cara de parlar anglès i intentar entendre les converses.
- Mirar les pantalles de control dels equipatges de mà. (Un dia vaig veure la radiografia del meu gat)
- Trobar-me gent famosa. M’he trobat a gent de tota mena! els Pecos (quan eren famosos) la Ana Obregon (diminuta!) la Esther Cañadas (anava amb una noia molt més maca que ella. De fet, em va cridar l’atenció la seva amiga) el Baltasar Porcel (a aquest me l’he trobat dos cops, i les dues vegades agafàvem el mateix avió, ja és casualitat) El Ramon Pellicer (uhm….) i el Denzel Washington (Guapo, guapo, guapo….)

A l’avió
- Demano sempre finestra. M’agrada molt veure els pobles diminuts, els cotxes anant per carreteres sinuoses… Si és de nit, la teranyina lluminosa dels carrers principals dels llocs on passem... Veure les ciutats i pensar en quantes vides hi ha bategant en els grumolls de llum que s’endevinen.

COSES QUE FAIG I QUE HAURIA DE DEIXAR DE FER
Durant tota l’estona
- Pensar que l’avió pot tenir un accident. Repassar la gent que m’importa i preguntar-me si em vaig acomiadar amb una frase prou digna com per ser la darrera que recordin.

A l’aeroport.
- Comprar xocolatines varies i passar la por amb una sobredosi de cacau
- Comprovar unes cinquanta vegades si la porta d’embarcament on sóc és la correcta. (amb que ho comprovi trenta vegades n’hi ha prou !)

A l’avió.
- Quan l’avió està aterrant, pitjar compulsivament un imaginari pedal de fre.


COSES QUE M’AGRADARIA FER
A l’aeroport
- Anar a les arribades, buscar algú a qui sembli no esperar ningú i fer-li una gran abraçada. És molt trist que ningú t’esperi quan arribes!

- Embarcant, si enlloc de Finger hi ha autobús, córrer cap un altre autobús, que em porti a un altre avió, amb destinació desconeguda.

A l’arribada
- Fer un complot amb molts amics, i que m’esperin amb moltes càmeres de fotos, que em persegueixin amb un micròfon intentant que faci declaracions mentre jo vaig espiritada fugint d’ells i valorant lo dura que és la fama. (observar la reacció de la gent, preguntant-se qui deu ser aquella noia tan famosa)
- A la cinta on passen les maletes, adoptar-ne una que estigui perduda. Emportar-me-la a casa, obrir-la i endevinar com és la persona que se l’ha deixat oblidada. Quedar amb ella i fer-nos amics (i tornar-li la maleta, evidentment)


COSES QUE ODIO DE VIATJAR EN AVIÓ
- Sempre, sempre, sempre, em pita el detector de metalls. Dec ser magnètica!

Les coves

Avui els meus fills s’han armat de valor i han entrat a les coves. Són unes petites idem que hi ha molt a prop d’on ells neden. El mar ha anat mossegant la terra i ha fet aquestes formes ferèsteges, semblen com boques obertes d'animals enormes petrificats. Dintre les coves el soroll de les ones s’amplifica, i costa d’entendre una conversa. Els nens anaven amb ulleres explorant el fons: arena, algues de varis colors i formes, roques grans i enormes, còdols llisos, cargols, petxines, eriçons, peixos diminuts amb reflexos metàlics nedant a grapades, com si tots junts en fessin un de més gran... És curiós, com en un lloc tan petit hi pot haver tanta vida.
Per sobre les coves hi passa la carretera (i una mica més enllà hi ha ca teva, Marcos) M’ha donat per pensar que la nostra vida ve a ser ben bé això: Anem d’un lloc a l’altre, atrafegats amb coses importants, moltes vegades ignorant que no estem fets d’una peça dura, que la nostra persona és cavernosa, amb espais més o menys grossos, on hi anem guardant el que ens va passant a la vida, el que bull al nostre interior. Potser anem a treballar preocupats per coses en realitat poc importants, i sense parar atenció als nostres espais interiors. Un somriure que il•lumina un dia, una melodia, els amics que mai fallen, el somriure dels infants. Val la pena no oblidar que tenim tot això, en els dies feixucs en que la feina se’ns menja i sembla que no ens en podrem sortir.
Del poc que recordo d’estudiar Freud quan feia COU, em queda una imatge del subconscient com quelcom fosc, ple de sentiments reprimits i traumes infantils. Jo, que sóc optimista de mena, molt més inculta que Freud i potser bastant més feliç, penso que el meu interior està ple de coses maques i lluminoses, encara que moltes vegades l’estrés diari no em deixi parar-hi atenció.
Les coves, que des del mollet semblen amenaçants i fosques, quan hi entres resulten ser un lloc màgic, on la llum del mar rebota, les rialles són més pures, on hi ha una efervescència de vida insospitada. De tota manera, si es mira el sostre, ens arriba una imatge de devastació: no deixa de ser un lloc fet a partir de l’agressió del mar. Sóc conscient que per fer una cova lluminosa cal enderrocar, i això és sempre traumàtic. En el nostre interior tenim assignatures pendents, magma espès i calent, dolor... i per crear espais com les coves de les que us parlo cal gratar la roca, i a vegades remoure una mica de brutícia.
Però si ho fem aconseguirem un espai lluminòs i fèrtil on peixos de plata vibrant papallonegen en aigua pura.

A Mallorca

Com cada any, me'n vaig a Mallorca. Avui mateix. Com cada any, vaig fent la maleta amb il·lusió i moltes ganes de ser allà, d'una vegada. Quan sóc a Mallorca repasso el que he viscut durant l'hivern. Faig un reset, espiritual i físic. Em submergeixo en l'aigua verda (si, allà l'aigua és verda. I em van fer fora de classe un dia perquè vaig dir que l'aigua del mar era verda. Però us asseguro que ho és)
Ha estat un curs molt dur emocionalment. Seran unes vacances molt merescudes.
Desconnectaré de tot per conectar-me a mi. No tindré internet, tot i que segurament em connectaré un o dos cops per setmana.
O sigui, que l'activitat d'aquest blog baixarà.
Tornaré amb moltes més històries. I amb l'ànim renovat. I la pell bruna i el cor brillant.
Bones vacances a tots

La vànova

La meva besàvia va morir fa més de quaranta anys, abans que jo neixés. Però les seves mans m'acaricien cada nit.
M'agrada pensar en ella. Només en tinc una foto, de quan era molt vella, grassa i despentinada, a la fresca davant ca seva, un horabaixa d'estiu. Mira a la càmera amb un aire del que els anglesos en dirien "casual", absolutament despreocupat. Suposo que no s'imaginava que al cap de gairebé mig segle una besneta seva se la miraria preguntant-se com era, què sentia aquella dona de la foto petita en blanc i negre. És possible que si ho hagués sabut tindria un aire més trascendent, i no seria tan natural, tan casolana. Al capdevall, tan ella.
La meva besàvia no sabia llegir ni escriure. Tampoc no hauria tingut temps de gaires lectures, com totes les dones de la seva generació va tenir una vida dura, treballant de sol a sol, fos a casa o al camp. Si als vespres s'asseia al braser de la camilla o a la fresca del carrer (depenent de l'epoca de l'any) cosia alguna cosa o resava el rosari. El concepte oci no hi entrava en el seu món.
Dic que cada nit m'acaricien les seves mans, les mans d'una dona de poble que no em va conèixer i que és possible que mai es plantegés que jo existiria.
Dormo amb una vànova de ganxet que va fer ella. Té el punt diminut, i un dibuix geomètric que a mi em relaxa. De fet, el que em relaxa, suposo, és el fet de saber que travessant els anys, el mar i les generacions, el que ella va trenar en un d'aquells vespres d'estiu a la fresca encara m'acarona.
A la foto de la que us parlava ella està amb una feina a la falda. La foto està desenfocada i és impossible saber si és la meva vànova, seria molta casualitat.
Penso en ella en aquests vespres en els que costa adormir-se. En la humil dona que no sabia llegir però sabia cosir tan bé. En les dones que m'han precedit. En el camí que m'ha dut fins aquí.

Continua cantant

Dedico aquest post als meus alumnes, molt especialment als nois i noies de tercer d'ESO.
El video que ve a continuació mereix una explicació, perquè no està doblat.
Estem en un concurs de la televisió anglesa, del tipus OT, en el qual els tres jutges voten favorable o no als concursants.
I es presenta un noi que es diu Andrew, té 13 anys i canta des dels sis.
El presentador li pregunta
- Els amics t'estan recolzant des de casa, oi?
- No -respon el noi. I clar, tothom es queda molt parat.
- Per què? -pregunta el presentador, bastant incòmode.
- Els nois de la classe se'n riuen de mi. No els agrada com canto.
- I tu què fas?
- Continuo cantant -respon el noi.

Ara vull que veieu com canta aquest noi. Després continuaré traduint.



Us ha emocionat tant com a mi?
La reacció dels tres que han de jutjar-lo és obvia.
La primera senyora diu que ella s'havia promès no plorar en aquest show, i també diu alguna cosa semblant a "pots patejar el cul a tots els que se'n riuen de tu"
El segon senyor diu alguna cosa semblant a que aquells nois se'n riuen de tu perquè tens molt més talent del que ells han somniat mai.
El tercer senyor li diu que ell és millor del que es pensa, i que ha de tenir confiança en ell mateix.
(ho he traduït aproximadament... jo no he tingut la sort d'anar a classes d'anglès amb les vostres professores!)

Què us vull dir amb aquest video?
Que continueu cantant. Sempre. Que no us atureu per por de no ser populars, per por de no encaixar en la manada.
Que algunes vegades el preu per ser tu mateix és una mica alt. Però és molt pitjor resignar-se a la mediocritat per por de no encaixar.
Continueu cantant. Malgrat tot. Sou molt millor del que us penseu. Sigueu vosaltres mateixos.
Hauria estat molt més còmode, per l'Andrew, deixar de cantar i no patir les burles dels companys que és possible que no li arribin a la sola de les sabates. Però lo còmode no és sempre el millor. I no em negareu que hauria estat una pena perdre aquesta veu.
Cada u de vosaltres té una veu única. Una diferència que us fa especials. Podeu viure-la com un handicap, (aquesta veu de l'Andrew és un handicap entre els adolescents) o podeu viure-ho com un regal immens. Podeu disoldre-la entre la multitud, per no patir. Però és més enriquidor per vosaltres, i per la societat, conrear-la. I el que la vida m'ha ensenyat és que si som conscients del que som i ens acceptem, és més fàcil, a la llarga, ser feliç.
Vosaltres heu d'escollir el que voleu fer, jo només puc demanar-vos que continueu cantant.

La humilitat

Em trobo una veïna dels meus pares que fa temps que no veia.
- Qué guapa estás!- li dic.
- Uy, no! Si me engordado un montón.
Jo la miro i no la veig tan grassa com això. Insisteixo.
- No se, yo te veo muy guapa
- Esto es que he ido a la peluquería, pero mañana cuando me duche voy a volver a tener el pelo como un estropajo.
Em ve corrents al pensament les ganes de dir-li
- Tienes razón, estás gorda y eres fea.

No li dic, però. Suposo que no li agradaria massa, però és el que ella m'està demanant a crits, no?
Perquè ens costa tant acceptar els elogis? Perquè quan algú ens diu una cosa maca nosaltres saltem a dir que no n'hi ha per tant?
La humilitat consisteix en això?
Perquè ens maltractem tant? Ens costa acceptar que si, que estem macos, que ens para bé la roba, o que som simpàtics.
I ara com mare i com educadora, em plantejo si als meus fills o als meus alumnes estic tota l'estona dient-los les coses dolentes o m'aturo a felicitar-los per les coses que fan bé.
Perquè clar, si vas taladrant a algú des de petit repassant totes les seves mancances, després passa això: aquella persona rep un elogi i no el sap gestionar.
Fa riure, aquesta anècdota, si no fos que és un reflexe del que passa: aquesta dona té una autoestima per terra, no està acostumada a que li diguin coses maques, no sap què respondre. Es sent cohibida.
I em sembla que la humilitat no va per aquí.

Coulant de Xocolata

Coneixeu la Coulant de Xocolata? S'ha posat de moda darrerament. És una espècie de magdalena de xocolata que es serveix només mig cuita, acabada de sortir del forn, perquè així està feta només de fora, però de dins és encara crua, i per tant viscosa. Es fa amb xocolata molt negra, i el gust és molt fort. Jo la solc acompanyar de iougurt, m'agrada el contrast de la seva acidesa amb el cacau intens.
Conec una persona que és com una Coulant. De fora té una aparença espongosa. Simplement mirant-la sembla una cosa que en realitat no és.
És una dona que es fa la forta. Somriu, malgrat alguns moments se li posa la pell de gallina, en pensar en el que ja no serà la seva vida. Tanmateix l'altra gent no té la culpa del que està passant, i tothom es sap lo seu.
Però si hi poses cullerada, si fas l'esforç d'acostar-te tant com per veure el seu interior, aquesta crosteta es trencarà i sortirà la viscositat calenta i fosca del seu interior. La pena, el dolor, la ràbia, la frustració.
Tots tenim coses a resoldre, però aquesta dona-coulant les té tan concentrades que sembla com si no fos possible que només una persona porti tant a dintre, i tot i així es mostri tan sencera.
Per contrarrestar l'agror del cacau que té dintre, així com jo em menjo la coulant amb el iogurt, ella ho acompanya amb un sentit de l'humor vivaç i finíssim.
M'agrada, aquesta dona. M'agrada que sigui conscient que encara té molta feina a fer, però no ho faci pagar als altres, m'agrada que somrigui malgrat estigui desfeta per dintre, m'agrada que hi hagi tan poca gent que sàpiga que en realitat no és tan feliç com fa creure.
Deia que tots tenim coses a resoldre, i està bé saber-ho, i treballar-hi, i no amagar el cap sota l'ala. Però sobretot no fer pagar als altres la nostra lluita.



Els que esperàveu amb aquest títol una entrada més gastronòmica, podeu saltar a aquest altre post.

La Traviatta

Sempre ha estat una de les meves òperes preferides, Verdi m'encanta. Quan era adolescent vaig veure-la en pel·lícula, amb Plácido Domingo i no se qui més, i va ser com la primera vegada que t'enamores, em vaig quedar asseguda a la butaca del cine, clavada, tothom marxava i jo no tenia esma d'aixecar-me ni de parlar, per no trencar la màgia que m'havia posseït.
Després a la televisió van emetre una sèrie boníssima sobre la vida de Verdi. (perquè ja no fan aquestes coses?) Això ja va ser la rematada, i em vaig convertir en fan absoluta.
M'agrada la música de Verdi perquè quan la sents, sembla que vingui de lluny, és tan natural, tan fàcil, tan expressiva, tan... no se, tan Verdi!
Fa uns dies em van enviar aquest vídeo d'un dels cors d'aquesta òpera. Són figures de plastilina.
Mireu que maco... Realment pel mon hi ha gent artista, eh?

Ser Dona

Y Dios me hizo mujer,
de pelo largo, ojos,
nariz y boca de mujer.
Con curvas y pliegues
y suaves hondonadas,
y me cavó por dentro,
me hizo un taller de seres humanos.

Tejió delicadamente mis nervios
y balanceó con cuidado
el número de mis hormonas.
Compuso mi sangre
y me inyectó con ella
para que irrigara
todo mi cuerpo;
nacieron así las ideas,
los sueños, el instinto.

Todo lo creó suavemente
a martillazos de soplidos
y taladrazos de amor,
las mil y una cosas que me hacen
mujer todos los días,
por las que me levanto orgullosa
todas las mañanas
y bendigo mi sexo.

Gioconda Belli

Lluitant fins el final

L'Arantxa va morir ahir. Lluitant fins el darrer moment, i assaborint cada gota de vida que li quedava.
Us n'he parlat aquí i aquí.
Ara només ens queda demanar a Deu que li doni el descans etern, i a la família el consol que necessitaran.
Us deixo amb un video del Requiem de Fauré. És una mica postís, les imatges i tal, però la puresa de la veu d'aquest noi ho fa perdonar tot.

A Muntanya

Un corriol. Avança amb giragonses
enmig de pins retorts.
Després, els pins s'acaben
i el corriol es perd: illots de roca
entre herba seca i rasa.
Tu vas amunt.
Hi ha una penya que et tempta,
és allà.
Però no hi ha camí.
T'has de fer tu el camí
i mires que no sigui costerut
i saps que és impossible.

(Hi ha boires de memòria que s'aixequen,
de quan el teu paisatge era un camí fressat.)

Tu vas amunt. Potser camines d'esma.
No, no t'aturaràs. Aspre com ets,
tot tu et vas fent muntanya.

Narcís Comadira,

Llast. Edicions 62

Fent amics...

Jo de gran vull ser funcionària. Ahir ho vaig acabar de decidir.
Anem a pams. Necessitem fer-nos els passaports. He anat a la policia i m'han dit que no, que ja havien donat tots els números.
Veient la hora que era i que no hi havia gent, els he demanat que si me'l podien fer, donat que no semblava que n'estiguessin fent cap. La resposta ha estat que no. Que ja havien donat tots els números i que no en donaven més.
No fos cas que sel's acumulés la feina!
Bé. He preguntat què necessitava per els passaports dels nens i em faltava una partida de neixement literal, o sigui que he decidit anar al registre civil. Només tenia una persona davant, però tenia molta feina, li feien mil papers, alguns s'havien de traduir però amb un traductor oficial, etc. He esperat gairebé una hora perquè em féssin dues fotocòpies! Encara bo que no m'han cobrat res.
Mentre estava esperant venia altra gent per fer altres gestions. Hi havia molts immigrants. He vist la por, la inseguretat amb què anaven a demanar coses, i la resposta d'alguns funcionaris, parlant de tu a la gent encara que fóssin grans, fent preguntes indiscretes a plè pulmó (¿Cuantos años fuiste al colegio? ¿Sabes leer español? )
Tornant a casa he trucat a Sanitat Respon. Estic de baixa, i necessito que em dónin l'alta perquè dimarts que ve he de tornar a treballar.
Truco, doncs, dijous... i em dónen hora per dimecres! una setmana més tard! Li dic a la telefonista (una tal "Noe") que no pot ser, que necessito anar a treballar dimarts, i si no em visiten fins dimecres, hauré d'incorporar-me el dijous.
La Noe, molt amablement em diu que no té més hores abans, i que si estic de baixa no puc anar a treballar i que aprofiti i descansi.
He tingut ganes de dir-li que no sóc funcionària, que alguns treballem i quan estem sans no allarguem innecessàriament les baixes. He callat mansament i he penjat.
Després he trucat directament al CAP (em toca Ronda Prim). Ha saltat un contestador que sobre un fons del cànon de Pachelbel ("la, fa sol laaa, fa sol la, la si do re mi fa sol faaaaaaaaa, re mi faaaaaaaaaaa" ) em diu "les nostres línies estan ocupades" (re mi fa sol fa mi fa re do re si") "no es retiri" (re do siii la sol la sol fa sol la si do re siiii)
Sabeu quan temps he esperat?????
45 minuts escoltant el fomut cànon, tres quarts d'hora de rellotge!
I a la fi he hagut de penjar perquè havia d'anar a buscar els nens a escola.
Doncs això, jo de gran vull ser funcionària.
Us imagineu que tots treballéssim així?
- "jo només corregeixo vint exàmens al dia, o sigui que torna demà a agafar número i amb una mica de sort t'ho corregiré demà. Com? que necessites que et posi la nota avui? ho sento, no pot ser, ja n'he corregit vint"
- Aquesta setmana ja he fet totes les entrevistes que em tocaven. Si, ja ho se que uns pares no es van presentar, però jo ja els havia donat la hora, o sigui que demanin entrevista la propera setmana. El meu horari és dimarts de 9 a 11. No el puc canviar. És el meu horari.
- En aquests moments el meu cervell està ocupat i no el puc atendre... (la, fa sol laaa, fa sol laaaa) No es retiri, parlarem d'aquí a una estona
- Si vols entregar-me aquest treball, com que no em fio que siguis tu, has de dur-me una còpia literal de l'índex del llibre de família dels teus tiets que viuen a Sebastapol, amb una traducció autoritzada, i una fotocòpia compulsada dels collons del teu pare.
- laaa, fa sol laaaa.... no es retiri, si us plau.
- Si, ja entenc el teu problema, però això no és la meva feina. Hauràs d'esperar a la que s'encarrega de posar les tirites als genolls, jo només m'encarrego dels colzes pelats. No, ara no hi és, has vingut a l'hora d'esmorzar, tornarà d'aquí a mitja hora, però vigila no em taquis el mostrador de sang.
- re do re siiii, re do sii.... no es retiri, si us plau...
- Si, el treball està ben presentat, però no ho has fet amb el paper autoritzat. Hauràs de tornar a fer-lo.

Ah! i abans que us tireu a sobre meu, ja se que no tot els funcionaris són iguals.

Els trossos difícils.

"Faci's la vostra voluntat"
Aquest és el tros que em costa més.
Li segueix d'aprop el "així com nosaltres perdonem ..."
I no es pot desestimar un trosset, encara que ens sigui incòmod s'ha de interioritzar sencer.
O sigui que continuarem treballant.
Hi ha altres trossos que em costen. Del credo, per exemple, "i en una sola església, ..." Em sona pretensiós. I lo del "sol baptisme per perdonar els pecats", directament no m'ho crec.
Però no em fa tanta recança que em costi el credo, perquè no fou dictat per Jesús, a diferència del Parenostre.
Quan he començat a escriure aquest post volia parlar sobretot d'això. Com puc fer-ho amb els trossos que em costen i que penso que no m'haurien de costar. (lo de la sola església penso que no deixa de ser pintoresc. Però que em costi acceptar la voluntat del Senyor, o que em costi perdonar, això ja és més greu)
I a vosaltres? Quin és el tros que us costa més? Com ho gestioneu?