Coses que fem els escriptors

Em sembla que mai havia estat tant de temps sense publicar al blog. El cert és que estic absolutament segrestada per una novel·la que, si no acabo, acabarà amb mi. És una història que m'ha posseït absolutament, i que espero que trobeu tan fascinant com la trobo jo.
Però no us vull deixar penjats tant de temps, o sigui que, una mica per què m'entengueu, i ja que m'encanta fer llistes i m'encanta escriure…
Aquí teniu una llista: algunes de les coses que fem els escriptors.
– Esborrem.
Això és el que fem més, de llarg, és el que ocupa més temps de la nostra feina. I fa mal, sabeu, triar què esborres i què deixes. Perquè a vegades tens una trama, un personatge, una escena, que t'agraden... però que no afegeixen res. I que s'han de treure. Costa, però a la llarga és molt millor. 
–Ens tornem uns fanàtics de la redacció. 
Llegim titulars pensant de quina manera ho haurien hagut de redactar perquè s'entengués millor el text.  No sempre són titulars horribles com aquell de "Hombre mata a muerto", poden ser altres menys vistosos, com per exemple aquest  
Jo m'emociono quan veig que algú fa servir la coma vocativa! No corregeixo, però agraeixo que em corregeixin (si és de bon rotllo, eh?)
A vegades ens reprimim però d'altres no ho podem evitar, i avisem a algú de com pot redactar millor. Fa uns mesos vaig posar una denúncia i vaig acabar fent-li una classe de puntuació al policia. Quan vam acabar s'ho va mirar i va dir ah, clar, així s'entén millor.
(i uns romàntics de la llengua: jo, per exemple, enyoro, i molt, els diacrítics)
–Busquem paraules.
Sé que us pot semblar molt romàntic, però als de casa els cansa, quan busco una paraula que vulgui dir "just allò" (el soroll d'un llapis, o un petó que al principi és tendre i després apassionat, o el color del reflex de l'albada al mar, o....) 
Personalment, jo arribo a fer enquestes per whatsapp (gràcies als que contesteu!) i m'estic dies i dies buscant una paraula que vulgui dir el que jo vull. Just allò.
I sí, m'encanta. I sí, sé que la immensa majoria de lectors passaran de llarg i no se n'adonaran de com ha costat trobar-la. Això és bo, perquè si es nota la dificultat que he tingut a trobar-la, vol dir que es veu la meva mà. I es tracta de que quan el lector se submergeixi, se n'oblidi, que està llegint.
–Llegim
Molt. Moltíssim. Més que moltíssim. I sovint alternem varies lectures a l'hora (una novel·la per plaer, una d'un amic, les galerades de l'altre, un assaig per a documentar-nos, etc)
Això sí, sempre ens sentim culpables de no llegir més.
A mi, l'únic que em dol d'estar tanta estona escrivint, és el temps que em lleva de llegir. 
–Polaritzem. 
I el que llegim, o ens agrada molt, o no ens agrada gens. No tenim punt mig. Això ja no m'agrada tant. A vegades llegeixo llibres que penso quina llàstima, aquesta novel·la fa vint anys m'hauria encantat i ara li veig les costures... 
–I quan trobem un llibre que ens agrada...
El recomanem a tothom, ens entusiasmem, el comprem vàries vegades, per a regalar. 
També he de confessar (i ho faig amb una mica de vergonya) que a vegades ens sentim gelosos. A mi em passa sovint, quan algú escriu molt bé, i penso vull escriure jo també així de bé. 
–Llegim amb un llapis a la ma.
Bé, jo sempre llegeixo amb llapis, a la recerca del que valgui la pena: frases, metàfores, fragments que assenyalem. 
Potser no tothom ho fa, o hi ha escriptors que fan servir una llibreteta i ho apunten allà. Jo també solc apuntar a una llibreta el que més m'agrada d'un llibre. Pot ser des del plantejament, a frases lluminoses triades o... el que sigui!
– Ens fan ràbia les injustícies
Quan ens apassiona un llibre, ens sap molt de greu que no tingui l'èxit que es mereix. Quan coneixem algú que escriu molt bé i no aconsegueix publicar, ens sap molt de greu, també. 
Aquí també hi ha una altra part... Alguns premis literaris fan pudor. I això sap greu (no continuo per aquí, que vull mantenir el bon rotllo)
–Observem el món d'una altra manera 
Mai descansem. A vegades mirem persones i anotem mentalment els seus gestos, una piga estranya, el to de la seva veu, perquè les farem servir per a algun personatge. Mirem dins les finestres de les cases, i ens imaginem històries. Ens preguntem com és, com viu, la persona que ens acabem de trobar. 
Ah! I un clàssic! Llegim alguna notícia rocambolesca al diari, i pensem "si això ho posés a una novel·la, em dirien que és inversemblant".
–Aprenem moltíssim
Les girafes són els únics mamífers que no emeten so per la gargamella. A principis del segle XX, un capellà havia de viure o amb una parenta propera, o amb una dona major de quaranta anys. No se sap per què, però hi ha més càncers al pit esquerre que al dret. A Mallorca, a finals del XIX, no hi havia ametllers. 
Jo he afaitat a navalla, he anat a una missa en llatí, he estat en una protesta estudiantil al 68, he matat un home, he enterrat una filla, he  patit una quimioteràpia, he escalat una muntanya, he bussejat, he vist sortides de sol enmig de l'atlàntic, he fet maquetes de final de projecte d'arquitectura, i he buscat quan va estar de moda el tabac mentolat…
He investigat coses tan diferents com quin tipus d'arma tenia la guerrilla argentina, com es curaven els refredats a Filipines el segle XIX, quins eren els cantants de pop que sonaven a la ràdio durant els 70, quina olor fan les cicatrius d'una amputació, com s'escrivia un atestat d'un incendi, què s'ha de fer per posar una paradeta de hippis… 
Els escriptors investiguem amb obsessió (per cert, com s'ho feien, abans de google?) Després fa molta ràbia no poder posar tot el que has descobert... però la vida és així!
–Som molt perfeccionistes
I molt insegurs, sovint. Llegim el que hem de publicar mil cops. No acabem de trobar bé el que estem escrivint (ja ho diuen, que un escriptor és algú a qui li costa més que als altres escriure). 
A més, ens fa pànic fer una falta d'ortografia d'aquelles beneites. De fet, jo recordo encara una dedicatòria que vaig fer, a sobre era a una altra escriptora, i tenia una falta d'ortografia, molt beneita, però que fa mal d'ulls. Em cau la cara de vergonya quan hi penso.
(aquest post l'he repassat unes cinquanta vegades. I segur que encara hi ha falles. És extenuant)
–Som, a més, fetitxistes
Del lloc on escrivim. De les eines que usem. D'allò que dúiem el dia que vam signar el primer contracte. De les arrecades que ens posem sempre a les presentacions.
També dels llibres. Tenim la casa envaïda de llibres. 
–Som agraïts. 
Quan algú ens fa saber que el que hem escrit, d'alguna manera o una altra, els ha arribat al cor, ens sentim tan immensament feliços, que donem totes les hores invertides per bones. 


Bé, i dins el punt aquell de que som perfeccionistes, ara hauria de dir que sóc conscient que no tothom que escriu té totes aquestes manies, però sí que us asseguro que moltes d'aquestes són comuns en els que escrivim.