Cada dia

Fa un mes i poc que tinc cinquanta anys. Ho porto més o menys amb dignitat, (Com diria el Benny Hill, "amb el millor gust possible")
Quan era petita duia caramels a l'escola. De més gran, he comprat xupa-xups, per anar-los donant a qui em trobava pel carrer.

Aquesta vegada, com que la data era prou important, vaig encarregar aquests llapis.
Per els que, com jo, esteu a la flor de la vida, us dic el que posa la frase, que potser ha quedat massa petit:  "La vida s'escriu cada dia. Maria 50"
Bé, doncs això, estimats. La vida, s'escriu cada dia. Cada dia és important, cada dia val la pena.
Però deixeu-me afegir dues coses, que no m'hi cabien, al llapis:

Primer, que la vida s'escriu... a llapis. Hi ha ben poques coses que no puguem corregir, escriure més fort a sobre, o tatxar. Si una cosa m'ha fet entendre els anys, és que tenim la capacitat (i gairebé diria l'obligació!) de revisar com som, què volem, què fem per aconseguir-ho, i a més, que mai és massa tard per a fer un pensament.

L'altra cosa, és que no té goma, el llapis. Bé, la raó prosaica és que els llapis amb goma eren més cars (ehem) Però també li podem posar una metàfora, aquí. A mi, personalment, no m'agrada esborrar. Assumeixo tots els meus errors, perquè m'han fet com sóc, i tampoc m'ha anat tan malament com això. No cal esborrar. Les cicatrius ens ensenyen el que hem après, i els errors ens fan més savis, és lleig renegar-ne.

I ja posats, en plan "bonus-track", allà on hi aniria una goma, hi ha un detall en rosa. M'agrada la bellesa, i tinc un punt cursi que algunes vegades he intentat dissimular. Però amb els anys, sabeu, ja no em passa tant. No em fa vergonya, ser cursi, que m'agradi el rosa o la Hello Kitty, o la música de Chopin, o… Ja no dissimulo com sóc, sembla que, finalment, amb cinquanta, aprenc a acceptar-me, amb les meves incoherències, i els defectes, i les virtuts que m'havien dit tantes vegades que eren dolentes (algun dia us en parlaré)