Fa més de vint anys vaig tenir un període molt dolorós, amb problemes a la feina molt durs, que em va fer patir moltíssim i em va ensorrar totalment.
Avui, endreçant papers, he trobat la carpeta on guardava tota la documentació: el conveni laboral, cartes (alguna despietada, d'altres balsàmiques) contractes, notícies a premsa, fins i tot una mena de dietari que duia per posar en ordre el meu cap i el meu cor. Ho he fullejat. Me n'he fet creus, de com vaig poder aguantar aquella pressió tan bèstia. L'angoixa m'ha saltat a sobre, i se m'ha fet un nus a la gola.
No sé per què ho guardava. Potser tenir sempre present que la gent que més estimes és la que et farà més mal. Potser perquè, per una mena de plaer masoquista vull recordar que em van enfonsar en el fang, i els va ser molt fàcil.
O potser per tenir un testimoni de que un dia em van destruir.
Sigui com sigui, ho he llençat. No necessito papers per a recordar-ho, i és una absurditat tenir un espai a casa, ni que sigui una carpeta, per recordar el més dolorós de la teva vida. Tinc la cicatriu al cor, i a vegades em fa mal (com la gent que quan ha de ploure se'n ressent dels ossos trencats fa anys) però no em cal guardar cap paper, ni tenir cap testimoni.
Voldria dir-vos que m'he sentit alliberada, però no. Em fa molt de mal recordar-ho, i de fet quan he vist el que era m'ha agafat un mal de ventre molt fort.
Però almenys, d'aquí a deu anys, endreçant altres coses, no em tornarà a sortir.
Em van destruir. Ho van aconseguir.
I ara sóc molt, molt més forta que abans.
He aconseguit perdonar.
I la vida m'ha dut per camins que abans ni gosava somniar.
2 comentaris:
A mi també m'han humiliat molt en més d'una ocasió a la vida, però me n'he sortit: "alive and kicking", que diu la cançó dels Simple Minds. Ara soc molt feliç, i se'm nota a la cara.
Que el que no et mata et fa més fort és cert. Tu ets un déu escrivint.
Oh! Motes gràcies, Helena!
Publica un comentari a l'entrada