La Sota

A mi només m'ha atacat un animal una vegada. Van ser dues oques que hi havia a una casa de pagès de les cinc sènies, a Mataró. Jo anava corrent i elles em van atacar, i tinc un record molt agre, de fet no he tornat a passar mai més per allà, em fa pànic. Els animals em van atacar gratuïtament, jo no entrava a la casa, només passava pel camí, corrent al meu ritme, escoltant música amb auriculars, quan se'm van acostar amb les ales obertes i amenaçadores i vaig passar-ho molt malament. Van fer que les somniés i tot. 
La primera notícia que en vaig tenir, de la mort de la Sota, va ser a un diari digital, suposo que a La Vanguardia, però no us ho sabria dir. La notícia deia que un gos d'un sense sostre havia agredit un policia i el policia l'havia matat d'un tret al cap.
I el que vaig pensar primer va ser en el disgust que tindria el pobre policia. Perquè sabeu, jo sóc neta de militar, i educada a les monges, i vaig créixer confiant en l'autoritat, i em van dir i repetir mil vegades que si tenia un problema, busqués un policia.
Fa uns anys m'hauria quedat amb aquesta versió, però com que avui en dia tenim accés a altres maneres d'informar-nos a més de la premsa dels grans mitjans, hem sabut més coses. Fins i tot hem vist imatges de la gossa, que era molt estimada pels nens del barri, perquè es veu que era molt mansa, el sense sostre era un noi que venia braçalets i aquesta gossa era la seva única companyia. El noi va cometre l'error de dormir en un pàrquing d'un hotel de luxe, que va trucar a la policia per fer-lo fora. La guàrdia urbana hi va anar de males maneres, i la gossa es va posar a bordar quan veia que agredien el seu amic. Un policia li va posar el genoll sobre el coll, la va tirar a terra i li va disparar un tret al cap. 
Les imatges són esfreïdores: la gossa agonitzant mentre encara remena la cua i el seu amic, desesperat, reduït a terra per un grapat de policies, sense poder abraçar la seva estimada en el darrer alè. Ha passat fa dies, però no puc treure-m'ho del cap.
I a partir d'aquí, voldria fer tres reflexions. 
La primera, és que si la gossa hagués estat realment agressiva el policia no l'hauria pogut matar tan fàcilment. Aquest policia va actuar d'una manera impulsiva i imprudent. Va matar la gossa, però hauria pogut passar alguna cosa encara pitjor: la bala rebotant i ferint algú que passava per allà?
No dubto que una gossa que borda atabala. Jo també m'atabalo, a vegades, quan tinc trenta adolescents cridant a classe. Però és la meva feina, i he de saber contenir-me i conduir la situació d'una manera serena i adulta. Si pegués a un alumne em farien fora de la feina de seguida. Aquest policia és un perill. No pot dur arma, però és que tampoc hauria de treballar, si reacciona d'aquest manera tan bèstia sota pressió, més val que es dediqui a una altra cosa. Qui tenim treballant, en els cossos de seguretat? Són conscients que la seva feina és ajudar-nos, o tenen una actitud xulesca i prepotent? 
La segona reflexió surt d'aquesta primera.  I és aquesta sensació que tenim la ciutadania, d'impunitat dels poderosos i de les forces de seguretat. Sigui l'acarnissament d'aquest policia cap a un animal, o el " a por ellos" dels piolins que van venir a impedir-nos votar, o simplement la tranquil·litat amb què aparquen malament el cotxe per anar a esmorzar al bar. No sé si estem en un procés d'indefensió apresa. Si un policia pot matar un animal d'aquesta manera i no cau (i ho dic així amb total coneixement) el pes de la llei a sobre d'ell, si callem mansos quan veiem abús d'un membre de la seguretat, estem virant cap a èpoques molt obscures.
La tercera reflexió no va sobre aquest fet, sinó sobre la manera com el vaig rebre. Perquè si no hagués estat per mitjans alternatius que ara estan al nostre abast, jo m'hauria quedat amb la idea que el gos era agressiu, que el policia estava contra l'espasa i la paret i que no va tenir més remei que...
I ara penso en la situació de Catalunya, i en el que reben els que només s'informen per algunes cadenes de televisió. I penso en el que rebíem, per exemple, del que passava al país basc als anys vuitanta, que només ens podíem assabentar per grans mitjans. Després hi viatjàvem i tornàvem al·lucinant de l'amabilitat i la pau que es respirava allà, i alguna cosa no ens quadrava, perquè la televisió ens parlava d'un ambient apocalíptic, amb gent atemorida i amenaçada, i en canvi passejant pels carrers d'Euskadi l'ambient d'absoluta cordialitat i amabilitat. Amb quantes rodes de molí hem combregat? Quant ens han enganyat? M'esgarrifo de pensar quants innocents han patit mentre la premsa ha manipulat.

Per acabar, mireu aquesta parella: un noi amb una gossa. Només es tenen l'un a l'altre. Us estranya que l'animal bordés i intentés ajudar el seu amic? Era tot el seu món!
Puc imaginar-me la desesperació d'aquest noi, perquè jo també he estimat un pelut i sé el dolor de perdre'l. Però aquí hi ha quelcom afegit: és el fet d'arrabassar a algú que no té res més, la seva companya de vida. És que segurament aquest xicot sentia que només l'estimava la seva gossa, i en certa manera, ell era necessari al món, perquè ella el necessitava. És la capacitat de redempció que pot suposar tenir cura d'un ésser viu, i la gratuïtat amb que algú que se suposa que ens ha de protegir l'ha executat sense miraments. 
Descansa en pau, Sota. I que el policia que t'ha matat no pugui dormir.