Sara i els Silencis

L’any passat, el dia de Santa Cristina, vaig agafar el mòbil per a enviar un missatge felicitant a totes les Cristines que conec. I hi va haver un moment que vaig buscar en els meus contactes una Cristina en concret, una noia compositora, menuda i dolça, amb el cabell força curt i un gest llastimós com de gos petaner. 

I després vaig pensar, ostres Maria, que despistada que ets! Aquesta Cristina no existeix: és un dels personatges principals de la meva segona novel·la “Sara i els Silencis”. 

I és que, quan escrius, hi ha un moment en què els teus personatges es fan tan reals, arribes a estimar-los tant (fins i tot els dolents) i a comptar tant amb ells, que costa de pensar que no siguin persones físiques a les quals pots trucar, sinó simplement personatges d’una història que has estat filant durant un temps. 

No sé, potser és que les històries que pensem es fan reals, en alguna dimensió que nosaltres no vivim. A vegades em consolo així, perquè molt sovint se’m fa fins i tot dolorós no poder trucar la Cristina, ni prendre una infusió amb la Sara, i el seu sentit sarcàstic, ni discutir sobre música i sobre art amb el Josep, el vell professor de composició murri que l’estima d’una manera tota estranya. Penso que en algun lloc existeix la Conxita i el seu piset tot ple de mil figuretes randes, ornaments, i atac al bon gust, penso que el David continua amb els eterns dubtes, i el Narcís passeja el seu ego.

A la novel·la hi ha un personatge real i no li he canviat ni el nom, tot i que alguna vivència de les que explica sí que me l'he feta venir bé sense que fos d'ella. I un altre personatge està inspirat en una persona concreta. Hi ha també un munt de música, perquè la nostra protagonista, la Sara, és músic professional, i quan sent les veus les identifica amb el seu registre, i sap quines notes fa el timbre de casa seva, quin instrument tocaria cada persona que coneix, i qualsevol so li recorda a una nota, o un efecte.

A la novel·la, la Sara s’enfronta a silencis. Uns quants als quals acaba d’arribar (per què a mi?) Uns altres, silencis antics, que es pensava que havia superat però que, amb tot el que li ha passat, entén que necessita gestionar. 

A la novel·la hi ha una història de lluita. De por. També d’entendre i acceptar el potencial que tenim, i que tan sovint malbaratem permetent que la quotidianitat ens engoleixi.

A la novel·la hi ha varies històries d’amor. I no sabria dir-vos si acaben bé o acaben malament. Perquè sabeu, la novel·la també va d’això: de que les coses són com són, i no com haurien de ser o com voldríem que fossin.

I bé, demà, dia 27, Sara i els silencis deixarà de ser només meva i de la gent que em coneix, i serà de tots vosaltres, dels que la vulgueu conèixer, amb la seva música, la seva lluita i els seus silencis. Espero que en gaudiu.

Sara i els silencis. Ed. Ara Llibres. A les llibreries el dia 27 d’agost.