Pizzes i bledes

No entenc  els mecanismes del desig. Suposo que per aquí corren molts psicòlegs, psiquiatres o cunyats que hi entenen molt, de per quina química el cervell ens fa la guitza, a vegades, fent-nos somniar en tot el que no tenim, o en les coses a les quals hem de renunciar per aconseguir algun objectiu que, ves per on, a vegades sembla tan lluny.
Que difícil de manejar, el desig. Ei, i no parlo del desig sexual, que també, sinó de molts altres desitjos. Que genial que seria, per exemple, quan fem dieta, ser capaç de menjar amb alegria aquestes bledes tan temptadores (uhmmmm) enlloc de sospirar per aquesta pizza tan poc sana (ecs!)
Sí, ja sé que el cap ens pot ajudar a controlar, de fet ho fa la majoria de vegades (servidora està a punt de sopar avui unes bledes de-li-cio-ses, mentre els meus fills menjaran la pizza de rigor. De fet aquest post se m'ha acudit pensant en això) També sé que el desig mou el món, és la pastanaga que ens fa avançar, ho tinc molt clar.
I, al capdavall, el meu desig de pizza és inferior al de sentir-me millor amb el meu cos. Per tant, faré bondat, però no podré evitar mirar la pizza i bavejar. I segurament l'ensumaré amb delit.
És normal, suposo, que el plat del del costat ens sembli més apetitós. També deu ser-ho, que somniem pizzes quan portem massa dies menjant bledes.
Perdoneu l'empanada mental. Tinc una mena de malaltia: tothom m'explica coses, molt profundes o molt trivials, i després el meu cervellet ho va relacionant i el·labora teories de pa sucat amb oli, en les qual parlo de pizzes i bledes, quan vull entendre les opcions vitals de cadascú, i les meves pròpies.
Tot i la teoria, i mirant al meu voltant, des dels meus conflictes amb la dieta o els conflictes dels altres amb altres desitjos, que bo seria que fóssim capaços d'escollir a qui/què desitgem i no deixar cap escletxa per la qual la nostra vida s'esquerdi, doncs no hi ha cosa pitjor que desitjar una vida diferent a la que vius.

I ho dic pensant en els dos escenaris: gent que sucumbeix als seus desitjos i s'allunya del projecte de vida que tenia previst: matrimonis trencats per una falta de desig  d'un o dels dos membres de la parella, en coneixem a grapats.
L'altre escenari, però, és potser més devastador: persones enterrades en un llarg matrimoni en el qual el desig és quelcom residual, gent que dorm anys i panys amb algú que no el fa estremir.
La veritat, no sé què és pitjor. Vosaltres què opineu?
(Vaig a menjar bledes... espero les vostres respostes)