dissabte, 11 de febrer del 2017

Pizzes i bledes

No entenc  els mecanismes del desig. Suposo que per aquí corren molts psicòlegs, psiquiatres o cunyats que hi entenen molt, de per quina química el cervell ens fa la guitza, a vegades, fent-nos somniar en tot el que no tenim, o en les coses a les quals hem de renunciar per aconseguir algun objectiu que, ves per on, a vegades sembla tan lluny.
Que difícil de manejar, el desig. Ei, i no parlo del desig sexual, que també, sinó de molts altres desitjos. Que genial que seria, per exemple, quan fem dieta, ser capaç de menjar amb alegria aquestes bledes tan temptadores (uhmmmm) enlloc de sospirar per aquesta pizza tan poc sana (ecs!)
Sí, ja sé que el cap ens pot ajudar a controlar, de fet ho fa la majoria de vegades (servidora està a punt de sopar avui unes bledes de-li-cio-ses, mentre els meus fills menjaran la pizza de rigor. De fet aquest post se m'ha acudit pensant en això) També sé que el desig mou el món, és la pastanaga que ens fa avançar, ho tinc molt clar.
I, al capdavall, el meu desig de pizza és inferior al de sentir-me millor amb el meu cos. Per tant, faré bondat, però no podré evitar mirar la pizza i bavejar. I segurament l'ensumaré amb delit.
És normal, suposo, que el plat del del costat ens sembli més apetitós. També deu ser-ho, que somniem pizzes quan portem massa dies menjant bledes.
Perdoneu l'empanada mental. Tinc una mena de malaltia: tothom m'explica coses, molt profundes o molt trivials, i després el meu cervellet ho va relacionant i el·labora teories de pa sucat amb oli, en les qual parlo de pizzes i bledes, quan vull entendre les opcions vitals de cadascú, i les meves pròpies.
Tot i la teoria, i mirant al meu voltant, des dels meus conflictes amb la dieta o els conflictes dels altres amb altres desitjos, que bo seria que fóssim capaços d'escollir a qui/què desitgem i no deixar cap escletxa per la qual la nostra vida s'esquerdi, doncs no hi ha cosa pitjor que desitjar una vida diferent a la que vius.

I ho dic pensant en els dos escenaris: gent que sucumbeix als seus desitjos i s'allunya del projecte de vida que tenia previst: matrimonis trencats per una falta de desig  d'un o dels dos membres de la parella, en coneixem a grapats.
L'altre escenari, però, és potser més devastador: persones enterrades en un llarg matrimoni en el qual el desig és quelcom residual, gent que dorm anys i panys amb algú que no el fa estremir.
La veritat, no sé què és pitjor. Vosaltres què opineu?
(Vaig a menjar bledes... espero les vostres respostes)

5 comentaris:

Joan López Graupera ha dit...

Tot es relatiu, es desitja el que no es té o allò que costa d'assolir. Als USA (of course) van fer un experiment amb uns nens de parvulari (ara no se'n diu així, ara deu ser P4 o P5, oi?) Doncs a una classe els van prohibir menjar xuxes i els hi oferien fruits secs a totes hores. Com era d'esperar tots feien el possible per accedir a la caixa de xuxes, ben amagada a dalt d'un armari inasequible pels barrufets, i els fruits secs no els podien ni veure. Però al cap d'un temps van girar les tornes: de cop la caixa va estar a l'abast de tothom, bec curulla de dolços que els nens engolien amb gran desig... i un caixa nova tornava a fer-se visible a l'armari dels secrets ben guardats. Els nens, ja tips de l'afartada dolça de cada dia van començar a preguntar qué hi havia a la caixa amagada i els van dir la veritat: fruits secs, però ara ni tocar-los! Qui en mengés rebria un greu càstig Ja us podeu imaginar el final: en un "descuit" dels professors els nens van aconseguir una escala i van accedir a la prohibidíssima caixa de fruits secs... que es van menjar com si no hi hagués demà. Ai el desig! ... la parella de l'amic sempre es mes guapa i simpàtica, el cotxe car que no puc comprar es el millor, la pizza que el metge em prohibeix està deliciosa. Perque tot allò que tenim a l'abast, senzillament ho tenim, no cal desitjar-ho.

Maria Escalas Bernat ha dit...

Ostres, Joan, obre tu un blog, please!

Maria Escalas Bernat ha dit...

Ups. S'ha penjat abans d'hora.
Doncs això, que ets molt assenyat i m'agrada molt el que dius i com ho dius!
Petons,

Joan López Graupera ha dit...

normalment haig d'escriure per feina, temes molt aburrits. Però a vegades hi ha coses com la que has escrit tú que son com una espurna que m'encén la llumeta de pensar i escriure com en aquesta ocasió. Però en general m'agrada mes fer que escriure... sóc enginyer

Helena Bonals ha dit...

Jo tinc moltíssima voluntat per fer règim. Fes règim i de tant en tant salta-te'l, de totes maneres. M'agrada molt el que deia Blai Bonet, que no feia res que li vingués de gust, perquè volia estar content amb ell mateix.
Els que no tenen parella somnien casar-se, els que tenen parella envegen els solters. Però l'emoció no s'hauria de perdre mai.