M'hauria agradat ser guapa

A mi m’hauria agradat ser guapa. 

Sí, ja sé que la bellesa està a l’interior, i que hi ha altres coses importants. No cal tampoc que em feu comentaris del tipus de si ets molt guapa i tal i pasqual. Sé el que hi ha, i en trec el màxim profit, però  no sóc “guapa”. Sóc resultona, i simpàtica, i suposo que fins i tot sexi.

Però a mi m’hauria agradat ser guapa. Tenir d’aquelles belleses naturals que fan que algunes persones siguin guapes sempre, sense maquillatge, a primera hora del matí, amb cansament o amb el cabell fet un desastre. Hi ha gent així, sabeu? I jo, doncs no. No ho he estat mai, i veure’m a primera hora del matí, amb les marques dels llençols a la cara inflada, els ulls lleganyosos i el cabell estil Mafalda electrocutada, és la més gran prova d’amor.

Potser m’hauria conformat de tenir els ulls blaus, o les pestanyes més espesses (i no les celles… ehem) o un nas una mica menys prominent, o ser més alta i tenir una complexió més prima, o simplement ser rossa, o tenir delicades mans de pianista, jo que he tocat tant el piano. 

Jo sempre he estat “del montón”. Mai he fet girar els homes pel carrer, i si algú parla de mi, no dirà “aquella noia tan guapa”.

No passa res, eh? Ho tinc assumidissim. Quan jo era adolescent la meva àvia un dia em va fer asseure al seu costat i em va informar de que no era guapa, i que per tant hauria de ser molt simpàtica perquè per rica, tampoc trobaria marit. (sí, ho sé, és molt bèstia, però ella era així: estimava d’aquesta manera gruixuda que tenen les dones de poble d’estimar)

Tenim tendència a posar, en la gent que ens agrada físicament, altres virtuts. Deixem-nos estar de correccions polítiques i siguem sincers: la gent guapa agrada més, d’entrada, la trobem més simpàtica, i passem més gust de mirar-la. Si després són mala gent o beneits ja és el seu problema, però ja hi té molt guanyat, una persona que fa ganes de mirar.

Tampoc m’hi poso pedres al fetge. No he estat “guapa”, però tampoc he estat lletja, ja us ho he dit abans, “del montón”, o sigui, hi ha un munt de gent com jo: no destaquem, però si ens miren amb carinyo, agradem.

Com que de jove la meva àvia em va advertir bé, he de dir-vos que vaig intentar fer-li cas. Quan algú parla de mi, no diu “aquella tan guapa”, però potser sí que diu “aquella tan simpàtica”. 

I està molt bé que el teu potencial principal no sigui el físic, doncs així t’obligues a treballar atres qualitats per a tenir èxit, des de la simpatia i el bon humor fins a la cultura, la conversa interessant, i tantes d’altres. I aquestes qualitats amb els anys solen millorar, de tant entrenar-les. En canvi, la bellesa física, inexorablement perd amb els anys.

Per tant, ves per on, la jugada surt molt millor. 

No he estat mai una dona guapa. Però mireu, tinc quaranta-sis anys, les noies que eren guapíssimes amb quinze ara tampoc no estan tan bé com això. En canvi, servidora continua tenint altres qualitats a les que trec molt profit.

I la veritat, tampoc m’ha anat tan malament, la vida.

(però a mi m’hauria agradat ser guapa)