La transició

El dia que Franco va morir, jo acabava de fer sis anys, tot just feia una setmana. 
El meu pare sempre m'explica que em va asseure davant la tele i em va dir "mira, Maria, estàs veient història". 
Jo no ho recordo pas, i no crec que estigués gaire estona atenta.
Avui el meu fill Mateu, que té dotze anys, s'ha assegut una estona, de motu propi, a escoltar el debat d'investidura. Jo he tingut temptacions de dir-li la frase que em va dir el meu pare a mi, però no ho he fet. 
No sé si serem independents o no. Aquí entre nosaltres, no les tinc totes, hi ha un munt de coses que poden anar malament, i tampoc tinc molt clar que la opció per la independència sigui tan majoritària, i us ben asseguro que espero equivocar-me.
Després penso en com se sentien els meus pares i la generació que va fer la transició espanyola. Penso en les pors, en els atemptats. Penso en haver d'empassar bilis amb gent com el Fraga anant de demòcrata de tota la vida, amb Blas Piñar presentant-se a les eleccions (i obtenint vots!) Penso en els advocats d'atocha assassinats (això sí que ho recordo!) I en el munt de gent que va haver de suavitzar, transigir, per tal que les coses arribessin a bon port.
I bé, és veritat, no tot va ser modèlic, però el cert és que se'n van sortir, oi?
Vull ser optimista. No vull tenir por. Vull pensar que tothom tindrà seny. Que serem capaços de construir.
Mentre el debat s'acabava, jo he anat a fer una coca de xocolata per demà esmorzar, com faig gairebé cada diumenge. M'he perdut, doncs, el final del debat, i mentre posava el llevat i la farina i l'oli i els ous, pensava que la vida continua. Què el país el fem, doncs això, dones i homes normals i corrents, ben diferents entre nosaltres. Que es tracta de ser feliç amb les petites coses. Fent una coca per esmorzar demà, escoltant música, preparant la feina de la setmana i treballant el millor que sapiguem.
No sé si serem independents. Jo ho voldria, però seré capaç de respectar si finalment per decisió de tothom no ho som. 
En tot cas, sigui el que sigui, acabem sent independents o no, avui el meu fill Mateu s'ha assegut a veure i viure història.