Li he demanat a una persona molt estimada que pregui per mi.
Sé que ho farà. Em sento acompanyada. Fa temps que tenim una trobada pendent, i no sé ben bé si els desencontres de la vida moderna, les convencions o la tirania de l'estrés farà que la trobada que fa massa que espera hagi d'esperar més. Però sabem que quan ens trobem no caldran gaire paraules per sentir-nos propers, que el temps no ens erosiona, que poden més les ganes que els silencis.
De mentre, li he dit prega per mi, jo prego per tu. Tots dos ho necessitem.
I ara em sento, dins la voràgine del final de trimestre, intensament acompanyada. Continuo amb el munt de feina, amb les incògnites que couen, amb la ràbia perquè la vida no és com jo volia. Però no em sento tan sola com fa una estona, ni tan estressada, ni tan trista.
Perquè sé que hi ha algú, en la distància, que em té present i m'encomana al Senyor.
(Els ateus podeu dir "que m'envia energia positiva")
Doncs això.
Que gràcies, estimat.
4 comentaris:
De creient o d'ateu, tant li fa: una abraçada
gràcies Xavier!
No sóc creient, peró ho entenc molt i molt bé.
Energia positiva i construir futurs millors, amb el pensament, amb les emocions. Tot compta.
Com a ateu, diria que comptes amb ell, i, això ja es molt !
J.C.
Publica un comentari a l'entrada