Per a la Carmen

L'altre dia em vas dir que escoltes tot tipus de música, des de Beethoven a Rock. 
Per això, abans de començar a llegir aquesta carta, vull proposar-te aquesta audició.
És el primer temps de la sonata per a violí i piano "Primavera" de Beethoven.



Deixa que la música et rellisqui per les oïdes, coll avall, cap al cor. Respira fons, tanca els ulls, rep la carícia del violí i el piano, i assaboreix-la. 
Escolta-la tranquil·lament, i quan acabis, continua llegint. 

***
Ja has acabat? Segur que t'ha agradat, oi?
Quina impressió t'ha donat? T'ha semblat alegre, lluminosa, com la primavera?
Estimada Carmen: aquesta obra la va compondre Beethoven en un dels moments més foscos de la seva vida. 
Estava passant una depressió.
Com tu.
I no n'hi havia per menys.
Saps què li passava? Que s'estava quedant sord. Les molèsties que tenia de feia molt temps, s'havien anat fent més i més insistents, i va haver d'acceptar-ho: No hi tornaria a sentir bé mai més en la vida. Fins aleshores havia intentat dissimular-ho. Es tancava a casa, per tal que la gent no notés que no hi sentia, perquè a vegades la gent el saludava pel carrer i ell no contestava. Per això té aquesta fama d'antipàtic, pobret!
T'imagines? Un compositor com ell, enamorat dels sons, renunciar a  l'harmonia, a la melodia, al regal pels sentits que és la música. Havia construït tota la seva vida al voltant de la música, i ara el destí cruel li arrabassava l'únic que realment el feia feliç: poder gaudir-ne.
No podia més. Es va tancar a un poblet de prop de Viena, que es deia Heiligenstadt. En aquells dies, va haver d'acceptar la seva dissort, i va redactar una carta als seus germans, que es coneix com el testament de Heiligenstadt. Beethoven va amagar aquests papers a un calaix secret de l'escriptori, i no els van trobar fins després que s'hagués mort, al cap de molts anys.
En aquests papers, explica el seu dolor, físic i espiritual, la seva desesperació. No tenia més ganes de viure.

Però... hi ha una cosa que el va empènyer a continuar endavant. Encara estimava la música. I malgrat ell no la pogués escoltar, podia oferir-la a la humanitat. Encara tenia coses a donar al món. Encara podia lluitar contra la crida del destí.  
Beethoven va superar-ho, i després d'allò va escriure molta més música, bellíssima, que ens ha acompanyat en tants moments, feliços i desgraciats. 
Jo, però, li tinc una especial predilecció a la sonata Primavera. Perquè parla de la tossuderia de buscar la felicitat, malgrat tot et vagi en contra. 
Benvolguda Carmen. 
Tu també tens encara moltes coses per dir, per donar, per sentir. Amb catorze anys, tens tot el món per davant, i t'asseguro que te'l menjaràs. Ja t'ho vaig dir l'altre dia: les qualitats que faran de tu una dona feliç, són les que ara et fan una noia tan vulnerable: la teva sensibilitat, la teva gran passió.
Com Beethoven, tu ara estàs passant per un moment molt fosc. No trobes la llum enlloc, no saps per on tirar, no entens per què a tu t'ha de passar això. Et sap greu estar com estàs, perquè saps que fas patir als que t'estimen. Lluites contra la pena, que és com una aranya grossa i peluda que se t'enganxa al coll i no et deixa respirar.
Saps per què sé com et sents? Perquè jo també he passat una depressió, i com jo, moltes més persones de les que t'imagines hem passat per aquí. 
No estàs sola, Carmen. Estàs malalta, simplement. I t'asseguro que encara que et costi de creure, et curaràs.
No estàs sola, Carmen. T'ho repeteixo.
La depressió es cura.
I saps què? Després de tot això, que són els dolors del part de la nova Carmen, la Carmen que naixerà sabrà trobar mil raons per viure i ser feliç.
Confia en mi, Carmen. Ara et costa de creure, perquè la malaltia t'impedeix de veure-hi clar, com els miralls quan s'entel·len, però t'asseguro que tornaràs a ser feliç, i ho seràs molt.
I com Beethoven, després de tot això, escriuràs a la teva vida pàgines bellíssimes.
Ja veuràs com sí.
I potser algun dia, d'aquí a moooolts anys, una amiga teva et dirà que la seva filla està passant una depressió, i tu voldràs ajudar-la, i qui sap, potser et sortiran millors paraules de les que em surten ara a mi.