El gra de blat

Us ho ben asseguro: si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit            

(Joan, 12, 24)

El que més m'agrada de l'evangeli és que és polièdric. Que el pots anar llegint i rellegint, i et vas fent gran, i vas trobant cada vegada interpretacions noves.

L'evangeli d'avui, per exemple. 

El gra de blat ha d'enterrar-se, per donar fruit. Ha de morir.

I mireu que fa anys que el llegeixo, eh? Però avui, ves per on, m'ha dit coses noves. 

Perquè sabeu? Sempre havia pensat en el gra de blat, dormint feliç a la terra, en un espai tebi i humit, que el farà donar molt fruit, créixer i obrir-se a la primavera. Me l'imaginava, rebent el so esmorteït dels ocells que canten a la superfície, el pessigolleig dels escarabats nerviosos, l'escalfor del sol llunyà i amable.

Però avui m'ha donat per pensar que potser no. Que potser ningú va avisar al gra de blat que enterrar-se li faria mal, que no seria un abandonament feliç. Que potser la terra no és acollidora, perquè les estelles de la gebrada el fereixen. Que per donar fruit, el gra de blat s'ha d'esqueixar, ha de patir, ha de perdre la seva forma, ha de diluir-se, desfer-se, desaparèixer.

Que per arribar a donar fruit havia de patir. Que potser qui el rega seran les llàgrimes vessades, i també les no vessades.

Cal confiança, doncs. Perquè a vegades, quan la teva pell s'esquerda, potser et planteges si calia enterrar-te. Si realment els fruits que pretens donar valen tant dolor. Mires al teu voltant, i com que no saps les altres llavors enterrades i esqueixant-se, et preguntes si no estàs fent un sacrifici excessiu. I més quan tens la certesa que els teus fruits potser no sabran mai el dolor que t'han costat, que potser ningú agrairà, (perquè ben poca gent sabrà) les teves renúncies.

L'humil gra de blat, poruc i trist, no sap que també l'eruga pensa que és el final, que tot s'ha acabat, instants abans que s'enlairi la papallona lleugera, obrint-se feliç i despreocupada a la llum i el color.