La pregunta

Què faries si sabessis que has de morir d'aquí a tres mesos?
És la típica pregunta d'adolescents que es volen posar una mica transcendents.
Penseu-ho una mica, i torneu d'aquí a una estona.


Ja heu pensat?
Recordeu, tres mesos. Som a finals de Febrer. Què faríeu si no haguéssiu d'arribar al Juny?
Us he donat de marge tres mesos, perquè hi ha urgències encara per tancar. Perquè no es pot viure fent només el que ens ve de gust just ara, perquè a vegades la felicitat a llarg plaç requereix que avui fem quelcom no gaire especial.
No crec que es pugui viure absolutament com si anéssim a morir demà, és cert, però tampoc com si haguéssim de viure per sempre. Massa sovint posposem la nostra felicitat pensant que algun dia ens donarà temps a fer tot el que ara no gosem. I els dies passen, i anem deixant al marge els nostres somnis.

Què faríeu si anéssiu a morir d'aquí a tres mesos?

Si la resposta ha estat que no faríeu res gaire diferent del que esteu fent ara, us felicito. Us envejo. De debò. 


Però si el que faríem si sabéssim que hem de morir a curt plaç és molt diferent al que estem fent, potser que ens aturem. 
Perquè potser sí que ens morim d'aquí a tres mesos, o d'aquí a tres hores, qui sap.
Algun dia ens enfrontarem al silenci, i potser més aviat del que ens pensem.
En tot cas, potser aniria bé preguntar-nos què passaria si ara ens haguéssim d'aturar i mirar enrere. Si estaríem contents amb el que tenim. De què ens penediríem.
Potser d'omplir els nostres dies d'urgències que no estimem per por a pensar? Potser de no haver viatjat més? Potser de no haver aclarit les coses amb algú en concret? Trobeu que quan moriu us plantejareu "tant de bo hagués tingut més dies per treballar més"? Quan arribi l'hora, no us penedireu d'haver estat tanta estona davant la tele, o al facebook, o jugant on-line?

Conec poca gent penedida de seguir els seus somnis. I conec massa gent que viu una vida grisa sense gosar sortir-se'n, per por, per comoditat, per covardia. A vegades, amb l'esperança folla que, d'alguna manera, les coses milloraran per art de màgia, sense que nosaltres hi hagem de posar res de la nostra banda, amb la pretensió infantil de què el canvi que desitgem no comporta dolor, que podem transformar-nos sense despentinar-nos gaire, que ser qui volem ser no ha de passar per deixar de ser com som ara.

Potser saber que hem de morir és un regal: si ho gestionem bé, serem prou valents com per  viure intensament.
Perquè cada dia és un regal, i suposo que no hi ha cosa pitjor que, en el moment que has de morir, adonar-te'n que no has viscut.