Jo en vaig tenir un, suposo que com tothom. No us estic parlant d'un capritx d'adolescent, va ser un amor impossible de manual: llarg, intens i dolorós com un part.
Em negava a dir que era impossible. Sabia que era difícil, sí. Però en aquella època just acababa de caure el mur de Berlín, Pinochet havia estat humiliat en un referèndum, a Rússia la perestroika portava aire fresc i Mandela no només havia sortit de la presó, a sobre era ja el president del govern a Sudàfrica.
I jo pensava que si havien pogut passar aquestes coses que ens semblaven tan difícils, allò que palpitava, que s'havia d'enfrontar a impediments molt més petits, que no movia més que dues voluntats, floriria, tard o d'hora.
Vaig estar, doncs, força temps, esperant i sent fidel a quelcom que no succeia.
Quan començava a atipar-me de la situació va arribar a mi una cançó de Sílvio Rodríguez que deia que no hi ha amors impossibles, sinó histories covards. Em va costar, però vaig alliberar-me, no sense patiment. Ara, al cap de més de vint anys, veig que, malgrat m'ho deia amb llàgrimes als ulls, no m'estimava tant com això... si més no, no fou prou valent com per començar una vida amb mi (ah! i no sabeu com d'agraïda estic de que les coses anessin com van anar... però aquest és un altre tema)
Ara que s'acosta el 9-N m'ha donat per pensar en aquella història. Molts pensen que una Catalunya independent és un amor impossible, fan com els amants indignes, que diuen que "encara no toca", que potser cal esperar una mica més a que les circumstàncies siguin propícies... i potser han oblidat això: A Berlín, el mur és un record als llibres d'història, com ho és el món comunista. Mandela ha mort amb tots els honors i és venerat per tots els sudafricans, i a Amèrica, un negre és el president. Hi ha un munt de països que han aconseguit la independència d'una manera pacífica en els darrers vint anys.
Es pot fer, doncs. Cal ser valents, però podem. Ja prou d'esperar el moment propici. No ens vindrà donat, l'hem de fer nosaltres.
No malmetem aquest somni amb indecisions.
Hi penso, sabeu? Perquè potser l'únic que separa una història impossible d'una que es duu a terme, és la valentia, les ganes. I voldria que tots fossim prou valents perquè aquesta història d'un país normal, on es respecti la teva llengua, on l'estatut que s'aprova en referendum no es capola impunement, on no s'ha de demanar permís per ser, on no es reescriu la història, on no ens fan pagar els excessos d'altres indrets mentres ens insulten dient-nos avars, un país, en definitiva, independent i lliure, no fos un somni estèril i covard, com aquell amor impossible.
Voldria que tots fossim prou dignes i valents com per participar d'aquest camí. Jo ja em sento preparada per tirar endavant. No crec que sigui tan difícil com diuen alguns, ni tampoc tan bufar i fer ampolles com diuen altres, però tinc ganes que sigui, perquè vull per a la gent que estimo un país nou, i vull posar tot el que estigui a la meva mà per aconseguir-ho.
Diumenge, tots a votar.
2 comentaris:
Maria,
ho entenc i és molt respectable. Però em temo que les ciutats (o els estats, que en són la seva conseqüència) no estan fets a causa de l'amor (la Bíblia diu que la primera ciutat fou fundada per Caín). Que no vol dir que, com en qualsevol lloc, pugui sorgir. La causa és l'interès de treue rendiment de la vida en comú davant els reptes que, sols o en petits poblats, no podem afrontar.
Modestament, crec que és des d'aquesta disjuntiva qu ens ho hem de plantejar: ¿ens interessa, ara, trencar amb la resta d'Espanya (inclosa Mallorca, que hauria de ser pecat)? Home, comptant que el nostre mercat és un 30% de la resta d'Espanya, comptant que compartim territori, mar i rius, comptant que molta gent hi té família, comptant que compartim llengua, comptant que tenim exactament els mateixos reptes (la qlobalització, les reformes econòmiques i demoràtiques, els fluxos migratoris...)... Comptant tot això i més sera un greu error.
Això no treu que els greuges que indiques no siguin certs. La vida de la ciutat inclou sempre la tensió centre-perifèria, i alguns diuen que és una tensió fructífera. De fet, reconeix la diversitat que una compartimentació nacional tendeix a ignorar.
Jo també tinc algun veí imbècil i gent que em cau fatal que viu a Mataró, al Maresme i a Catalunya. També hi tinc gent que exlota els seus conciutadans, lladres i corruptes. I que passen de la cultura com de la merda. La independència me'ls deixarà exactament on són (o h ha un "nou país", hi ha Catalunya, amb els seu defectes i els seus encerts, no t'enganyis). ¿Creus que me n'hauria d'independitzar? ¿O potser millor mirar com, malgrat tot, l'interès i les oportunitats de viure junts han de poder canalitzar també aquestes conflictives relacions?
I parlant d'amor. Estimar els teus no té mèrit. ¿Quin repte d'amor és més gran que el d'estimar els enemics?
Teu,
He de reconèixer que el meu pensament en matèria política a anat evolucionant. Crec que la manca de respecte del govern central amb l’Estatut aprovat i ratificat aquí i censurat allà, va ser el principi de tot. He arribat a la conclusió que em de fer cadascú la nostra vida com a països normals, intentant superar els defectes que tenim, però mantenint i potenciant les virtuts. Sobretot potenciar l’educació, que serà una llavor de futur per a persones amb criteri i difícilment manipulades. El que no pot ser és que ens haguem d’empassar les receptes que ens vénen dictades des d’un pensament unificador i prepotent....sobretot amb estimació! La historia ja ve de lluny i encara s’entesten en infravalorar tot el que fa “olor” de nacionalisme català, sense pensar que ells també estan portant a la pràctica un intens nacionalisme espanyol!
Perdona la “pallissa” però és per arribar a la conclusió que a l’estat espanyol, governi el qui governi res canviarà, ho van fer els socialistes ho fan els del pp....
Publica un comentari a l'entrada