dissabte, 5 de novembre del 2011

A qui vindrà

No sabem encara el teu nom, ni el color dels teus ulls, ni la teva veu. Per no saber, no sabem encara si ets un nin o una nina. Pentura tindràs els ulls de color nit fosca, com ta mare, o el caracter suau de ton pare. No sabem si tocaràs el violí com ells, si t'enamorarà el mar, si seràs una criatura dormilega i tranquil·la o un nervi. Només sabem que arribaràs amb la primavera, després d'una llarga espera. No només dels mesos d'embaràs, tan lents de passar, també del temps fosc en el que et desitjàvem però no sabíem si existiries.
Ja t'esperem amb ànsia, i et faig saber que seré una tieta de manual, i et viciaré una mica, o potser molt si els teus pares no m'aturen. Tornarem a fer patarrufes a la panxa, a anar a la cavalcada de reis amb el fanalet, a inflar els bracets a l'estiu, a cantar la lluna la pruna, a agombolar un bebè als vespres d'hivern.
És curiós, això d'estimar a algú que encara no has vist ni has pogut parlar-hi. Entraràs a la nostra vida, a la nostra família. Participaràs dels nostres petits rituals familiars, de les mitologies domèstiques. No els hauràs conegut mai, però és possible que facis gestos dels meus padrins o heretis algun tic d'ells. Algun dia, suposo, prendràs consciència del llarg camí que t'ha dut aquí. De la gent humil que et va precedir i t'ha fet possible. De la història que palpita a tes venes. Ara, però, sures confiadament al ventre de ta mare, que no s'acaba de creure l'immens miracle de la teva nova vida.
No ens n'adonarem i ja seràs gran, i mirarem erera i ens preguntarem com és que el temps ha passat tan ràpid.
I algun dia algun infant es teixirà lentament en un ventre ara llunyà i tu li parlaràs dels que el van precedir, i potser penses en nosaltres, que ja no hi serem, però viurem en tu.

7 comentaris:

Assumpta ha dit...

Uaaaaaaaaau!!! Enhorabona!!! :-))

Francesc xerric ha dit...

Que bé que entenem la vostre alegria desbordant! Esperança, il·lusió... Enhorabona!

Marta Loire ha dit...

Maria, Jordi, Miquel i Mateu: quina alegria tan gran saber que esteu esperant! He vingut corrent a llegir el teu post quan l'Albert m'ha dit que l'havia llegit i que "sembla que digui que està embarassada". Aquests homes! Si no ho pots dir més clar! La Roser ha volgut que li llegís el post i, a mesura que l'hi llegia en veu alta, he hagut d'aguantar-me l'emoció que m'ha fet humitejar els ulls pel que expliques i per com ho expliques. MOLTES FELICITATS de part de tots!
Marta, Albert, Clara, Roser i Neus

Maria Escalas Bernat ha dit...

Ui! em sembla que hi ha un malentès. No sóc jo l'embarassada, és la meva germana.
Ja m'agradaria, a mi. Però bé, per ara, disfrutarem del nebodet/nebodeta.

Maria Escalas Bernat ha dit...

He editat l'entrada per evitar més confusions. Espero que amb el nou redactat s'entengui millor que no sóc jo la que està embarassada.

Joan Josep Tamburini ha dit...

Quan l'abortament el contemplem a base de lleis (civils i eclesiàstiques) tenim la batalla perduda. Quan aquesta vida que creix, que poc a poc es forma dins un ventre se l'espera se l'estima , se la considera com tú ho fas en el teu post...la batalla està guanyada. Perdona, ja sé que la teva entrada no anava per aquí. Però a mi m'ha conectat amb aquest sentir. La vida no es defensa amb lleis ni amb campanyes, sino amb escrits amarats d'amor com el teu. Una abraçada: Joan Josep

Martha ha dit...

I tant que l'esperem amb candeletes! Quan ja ho has viscut ho vius d'una altra manera, perquè et recorda la teva pròpia il·lusió, perquè pots veure-ho amb perspectiva, perquè te n'alegres un munt! Felicitats per la part que et toca! (i això de ser tieta és un xollo, ja que les nits en blanc no les pateixes, Antònia no miris, però la joia, tota!)