dimarts, 28 d’abril del 2009

La melmelada

La pinya havia sortit molt dolenta, però em sabia greu llençar-la. O sigui que per primera vegada en la meva vida, vaig fer melmelada. La cosa és que vaig haver d'afegir més pinya i un munt de sucre, al capdavall és com trobar-se un botó i fer-se un trajo per aprofitar el botó, però bé.
La veritat és que m'ha sortit una melmelada apoteòsica.
Després, amb aquesta malaltia que sembla que tinc que de tot en faig metàfora, vaig pensar que és ben bé així.
Que quan alguna cosa ens surt agre, si sabem cuinar-la i amorosir-la, en solem treure profit. No parlo de conformitat, (això hauria estat menjar la pinya amb el cap cot) sinó de treure coses realment bones de les adversitats. Això si, cal cuinar i treballar-s'ho. Com tot a la vida

4 comentaris:

Manel ha dit...

M’ha resultat super divertida aquesta entrada, a part de pràctica (entre comentes). Molt ben pensada i realment original. Et felicito per el bloc!!!

eloi ha dit...

Ets una crack! Ben pensat i ben escrit. Em dones permís per posar-ho en alguna dinàmica, prega-rock o similar? att

Maria Escalas Bernat ha dit...

Aitor, moltes gràcies
Eloi: Evidentment que ho pots utilitzar!

Marcos Mateu ha dit...

Molt bo.
Jo solc posar l'exemple de que un gran paisatge pintat per un pintor dolent es una merda mentres que una furquilla pintada per en Monet es una obra mestra (see what I'm sayin'?)