divendres, 20 de març del 2009

Ubi sunt

Aquest vídeo és d'un passeig en tramvia: L'any 1908 un senyor es va posar a la cabina i ens va deixar aquest document.
M'ha emocionat, reconèixer alguns indrets, (el passeig de Gràcia, la plaça Lesseps) així com no poder reconèixer l'Avinguda República Argentina. M'ha corprès veure com la gent es creua amb tanta naturalitat, ara entenc com a Gaudí el va atropellar el tramvia, la gent apurava fins el darrer moment.
M'ha emocionat també el punt d'alegria que es respira: quitxalla que arrenca a córrer al costat del tramvia, senyors que es saluden traient-se el barret, dones ben mudades i altres més senzilles amb un cabàs. La gran quantitat de bicicletes creuant-se ( molts anys abans del bycing!) la gent amb el cap cobert, els homes amb bastó.
L'any 1908 falta només un any per la setmana tràgica, i relativament poc per la guerra civil. Molts d'aquests nois que somriuen despreocupats es van trobar enmig de la carnisseria. Molts van morir, molts deurien fer bestieses immundes, potser alguns dels que ara juguen junts a plaça després es van trobar enfrontats en bans diferents, potser algun d'aquests es va dedicar a torturar a algun altre. Costa creure, oi? els veus tan feliços, i no pots més que pensar, ubi sunt.

5 comentaris:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Hola Maria.

No saps pas com t'agraeixo aquestes imatges.

Des que em vaig casar fa ja 26 anys la Plaça Lesseps i l'Av. República Argentina formen part del meu paisatge habitual de cada dia.

La nostàlgia ens podria fer pensar que potser aleshores l'ambient era més joiós que no pas el d'ara.

Si el segle XX que aleshores només començava va portar el que va portar, potser és millor no mirar d'intuir el que pot acabar portant el XXI que també tenim relativament fa poc estrenat.

Anònim ha dit...

Gràcies María! per compartir aquest video preciós d' altres èpoques. Avui en dia, la gent ja no passeja amb un somriure al rostre i la "mala educació" va teixint la seva trenyina pel món. Paraules com: si us plau i gràcies es troben a punt d' entrar en el bagul dels obsolets. I és molt freqüent trobar-te algún veí que amb prou feina et dirigeix alguna mirada i/o salutació.Cap a on anem? aquesta és la qüestió.......

Allek ha dit...

pasaba a saludarte...
bonito espacio..
un abrazo!!

alter-ego ha dit...

Hola Maria,me ha gustado mucho tu post,esos recuerdos antiguos de Barcelona ciudad en donde yo nací que no tiene nada que ver con la Barcelona de hoy.
Mis saludos cordiales.

Èdgar Planas i Cantí ha dit...

Moltes gràcies, Maria, per aquest recorregut tan interessant, encara que sigui amb cert toc de nostàlgia. De vegades, mirant fotos antigues de la família, també m'he preguntat això del «i què se n'haurà fet?, però si ja són tots morts!». Però aleshores recordo, i m'adono, que cada any té els seus dies, que cada dia té les seves hores, i que cada hora té els seus minuts i els seus segons. D'aquí la importància de viure l'«ara»! I intueixo que no es tracta d'un momentet del present fugisser i escadusser, sinó de l'«ara» viu i, d'alguna manera, empeltat d'eternitat...

Aprofito per desitjar-te una prompta recuperació. Una abraçada!