dilluns, 20 de novembre del 2006

Ser dona a l'església

A mena de preludi del post d’avui, he d’especificar que no sóc teòloga ni res semblant. Sóc una simple cristiana de base.

Vaig llegir a “el País” de diumenge dia 12 de novembre que uns teòlegs alemanys han publicat una versió de la bíblia “políticament correcta”. En aquesta bíblia, entre altres coses, es recupera aquest nom tan bell per referir-se a Déu, “Adonai”, que és un nom de gènere neutral.
A més, es veu que en aquesta bíblia s’intenta evitar l’antisemitisme i la discriminació de la dona. Tenint en compte que una part molt important de la bíblia és la història dels jueus, això de dir que la bíblia és antisemita em sembla una mica poc fonamentat. Potser si fos jueva alguns passatges em farien sentir malament. No se.
El que si és una vivència pròpia que m’ha fet mal molts cops, com a dona m’he sentit moltes vegades discriminada a l’església. I no em refereixo només al fet de no poder consagrar (que també). Quan veus com funcionen les parròquies, et preguntes com s’ho farien sense l’exèrcit femení, que a la ombra ho sustenta tot. Calladament, fent un servei senzill. Però sembla que només ens hi vulguin així: fent catequesi, preparant tómboles, amb el rober parroquial o netejant el recinte.
La passada missa de les santes, jo observava tots els que estaven a l’altar. Quants n’hi havia? Quaranta, cinquanta homes? Només una dona, que havia de llegir una lectura.
I això em fa mal. Perquè no em sento representada per aquell grup exclusivament masculí. I molts capellans amb qui he parlat d’això, els sembla que sóc una exagerada. Que no és tan important, i després ho centren tot al fet de que no puguem ser capellans, i no es tracta d’això, de veritat que quan dic que les dones ens sentim excloses ho dic per moltes altres coses. (Potser això els homes no ho entenen, com jo no puc entendre que un Jueu es senti malament amb la bíblia)
Hi ha coses que només entenem les dones (per això les que tenim només fills, i no filles, ens sentim algunes vegades tan soles). Aquests homes que remenen les cireres no saben la gran riquesa, la tendresa, la intuïció, tot el que es perd per no consentir tenir-hi dones.
Però no em sento discriminada per Jesús, ni per la bíblia. A mi no em cal que em canviïn la bíblia, ja m’hi sento bé (tot i que Sant Pau em sembla un antipàtic, puc sobreviure al que va escriure, no vull que me’l suavitzin, tinc por que es perdin altres coses, buscant la correcció)
Perquè Jesús acceptava aigua de Samaritanes, es rodejava de dones que havien estat adúlteres, perquè qui primer va rebre la gran notícia de la resurrecció foren les dones (que van anar al sepulcre mentre els homes estaven espantats, amagats...) No crec que Jesús discriminés les dones.
No necessito que em canviïn la bíblia. Si que voldria que em canviessin les estructures, que l’església fos més permeable als nous temps. Perquè em sap greu veure tants joves que s’espanten amb la gran estructura i es perden tota la riquesa que els pot donar l’evangeli. Penso, en confiança, que hi estem anant. Que alguna cosa es mourà. Que l’esperit bufarà i aconseguirem una església en la que tots ens hi sentim bé. Sense lletra petita, ni vells tics del passat.
Per cert, no se si a la carrera de periodisme hi ha una assignatura de “invenció de la sopa d’all”, però si és així segur que la periodista que va fer la notícia, una tal Sandra Ellegiers va treure molt bona nota: destaca que a partir d’ara es podrà resar “Pare i mare nostre que esteu en el cel”. (els que havíem resat així abans que ella ens donés permís, què hem de fer? “no valien”? els hem de “recuperar” d’alguna manera? )
Qui em va ensenyar a resar així fou el meu petit Mateu. Quan li vaig anar a ensenyar el Pare nostre, ell amb tota la innocència va preguntar “I la mare?”.
Per un nen de tres anys, el concepte d’una presència amorosa i constant quadra més amb el concepte de mare. O sigui que vam decidir que diríem “pare i mare nostra”. Perquè Deu és pare i mare. I el dia que, com ens deia Jesús, ens fem com els infants, trobarem a faltar dones en els llocs visibles de l’església, i no només entre bastidors com ara. Espero que poc a poc, aconseguim una església més justa. Amb homes i dones. Treballant junts. A tots nivells.

1 comentari:

Anònim ha dit...

En Mateu sempre serà el meu ídol!