dissabte, 15 de juliol del 2006

Gulliver

Sortint de la porta de darrera la cuina vaig veure un escarabat comú, d’aquells que n’he vist a mils per aquí. Per alguna raó s’havia girat d’esquena, estava cap per avall, no podia tornar a girar-se i es movia furiosament. Em vaig acostar i ho vaig entendre: estava envaït de formigues. No se com les formigues varen saber que no es podia defensar, i van començar a devorar-lo sense esperar que morís.
A mi les formigues sempre m’han semblat unes bestioles la mar de simpàtiques: m’agrada d’elles el sentit de comunitat, de treball en equip i m’encanta veure-les caminar arrenglerades. Sovint des de la meva perspectiva més elevada, veig com dues formigues caminen una en direcció a l’altra, i quan es troben s’aturen i es toquen amb les antenes unes quantes vegades, i em pregunto si la ciència humana ha pogut saber en quins idiomes concrets i elaborats s’expliquen el camí a seguir. Mai he vist que una d’elles desfaci el camí i se’n torni amb l’altra, sembla que més aviat una diu a l’altra “és cap allà? D’acord!” Tampoc se perquè l’altra torna sense res. Em fascina veure-les fent fileres (ben endreçadetes, diu la cançó infantil) totes atrafegades, i arrossegant al cau un tros per elles enorme de menjar. És curiós que siguin animals tan febles, tan fàcils de destruir i a l’hora tan forts com per poder aixecar 40 vegades el seu pes, jo que bufo cada vegada que he d’aixecar una bombona de butà.
Recordo que de petita em preguntava quins noms es posarien entre elles, perquè em sembla indubtable que en un formiguer, amb tants individus havent d’obeir normes s’ha de fer necessari poder cridar a un grup, o a una en particular. No se si hi ha una formiga “que mana”, si alguna decideix què han de fer les altres, perquè amb tantes decisions (reforçar l’entrada del niu quan ha de ploure, sortir a explorar i tornar a informar que hi ha quelcom prou interessant perquè centenars d’elles surtin a portar-ho, etc) segur que necessiten alguna mena de jerarquia. Em pregunto si tenen una consciència d’individualitat, o el grup és tot el seu món, o si tenen cares diferents, que amb algun microscopi molt potent es podrien distingir. Perquè si bé des de la nostra llunyania totes ens semblen igual, també tots els gats ens ho semblen fins que en tenim un i aprenem, amb l’amor, com de diferents poden ser entre ells, i fins i tot en el silenci de la nit distingim el miol del nostre gat del de qualsevol altre.
I tornant a les formigues, mai deixo de meravellar-me de com ho veuen tot, la minúscula molla de pa que l’escombra ha oblidat es converteix al cap de poc temps en un esdeveniment a on tot un batalló de obreres treballen incansables fins que aconsegueixen traslladar-ho.
I això és el que li va passar a l’infortunat escarabat. No se quan temps feia que s’estava potes enlaire, i si és agosarat transferir-li a ell els sentiments de pànic i desesperació que penso tindria jo si em trobés en una situació com aquesta. Realment els seus moviments eren els d’una criatura lluitant aferrissadament per la seva supervivència.
I ves per on, a mi els escarabats, i qualsevol animal que cruixi quan el trepitges, em fan un fàstic terrible, irracional, gairebé visceral: he estat a punt de ser atropellada per intentar esquivar un grill. Només de pensar-hi se’m posa la carn de gallina, no pel perill de tirar-me a sobre la carretera sense mirar si venia algú, sinó per lo a prop que va estar aquell monstre fastigós de tocar-me la pell. (eeeeeeeeecs)
Però en aquell moment, veient la terrible escena, vaig ser capaç d’acostar-me, i preguntar-me si aquell pobre animal sabia que estava essent devorat viu, si tenia un punt de consciència, si li feia mal, si continuava lluitant per tossuderia o per instint, o sigui, si un altre escarabat hauria ja llençat la tovallola mentre ell estava maldant per sortir-se’n. No se quant temps portava amb aquella terrible tortura, o si pensava “això és el final”
El més pietós hauria estat trepitjar-lo i que deixés de patir. Us asseguro que ho vaig intentar, però no podia, em feia massa fàstic. Vaig respirar fons vàries vegades, concentrant-me per agafar forces. Només el pensament de notar, encara que tènuement, el cruixir del seu cos sota el meu peu em feia venir arcades.
Mentre, el pobre Gulliver maldava per alliberar-se dels voraços liliputensos, i jo tenia la meva lluita particular: Em preguntava si els animals, ni que siguin els humils insectes, tenen consciència de la mort, por davant la incertesa en l’esdevenidor. I també si és lícit intervenir en la natura quan un animal pateix, o s’ha de deixar que les lleis antigues compleixin amb la seva terrible inexorabilitat. Quan era petita i mirava els documentals del Félix Rodríguez de la Fuente, em sabia greu que no salvés els animals de ser devorats.
Una altra pregunta que em feia de petita és si els animals també anaven al cel, i si això depenia de si eren bons o no. Però clar, les formigues devorant aquell infeliç escarabat, o l’àliga emportant-se una ovelleta, no eren “dolentes” simplement es procuraven el menjar (tot i que com diria Mafalda, aquí falta la opinió de l’escarabat, o la ovelleta)
Ara, posats a fer-se preguntes sense respostes, ens podríem plantejar si eren conscients de què l’escarabat estava viu i el feien patir.
Un dels records més terribles de la meva infantesa és el del porc cridant, a matances, quan li tallaven el coll, i la sang començava a rajar i el pobre animal es movia per intentar alliberar-se. Sempre vaig tenir ganes de deixar-lo anar, salvar-li la vida d’alguna manera, ajudar-lo a fugir d’aquella festa de la qual n’era el protagonista i la víctima.
Així que ja que no ho havia pogut fer amb el porc, ho vaig fer amb l’escarabat. Agafant coratge, em vaig acostar encara més i amb la punta de la sabata el vaig girar. Va fugir ràpidament, arrossegant-se perquè deixava una pota enrera, encara amb les formigues al seu cos, cap a sota unes herbes. Suposo que igualment va morir, i no se si vaig allargar la seva agonia.

Vull pensar que això que explico no és gratuït. Vull pensar que val la pena perdre el temps aturant-nos a mirar els insectes i a pensar en la vida i en la mort, en la lluita més enllà de tota esperança. Malauradament no tenim temps de fer això si no és durant les vacances. Sap greu. Hauríem de saber aturar-nos més sovint i plantejar-nos les coses insignificants que ens passen per alt. Tampoc tinc clar que això ens estalviï el Prozac, em refereixo a que no se si una vida conscient ens fa ser més feliços, la veritat és que aquella nit em va costar dormir. Però em nego a dur una vida aplatanada amb la tele, les revistes del cor i reality-shows. Realment, ara que ho penso, potser la gent que s’enganxa a aquestes coses és perquè ha perdut l’hàbit de mirar les coses petites que té a la vora. A mi, la veritat, em sembla molt més interessant l’agonia d’un escarabat que el tercer matrimoni de la néta del dictador.

1 comentari:

Marcos Mateu ha dit...

Res ido, a sa proxima treus una pistola del 22 i li fas mes facil a n'es pobre escarabat.
Lo unic es que llavor hauras de cridar a un picapedrer que tots dos coneixem perque t'arregli es forat a n'es ciment.

I ara que no en parlam...YA QUEDA MENOS !!!
-Marcos.