Orquestra

Torno a estar a Mataró, he vengut per tocar a la missa de les Santes.
És divertit, tocar a la missa. Els de l’orquestra més o menys repetim cada any, i ens anem retrobant, ens posem al dia de les novetats (casaments, separacions, fills, operacions quirúrgiques...) El primer dia d’assaig tothom s’ensenya fotos. Hi ha molt bon rollo. La gent és bastant maca. I la música, absolutament genial.
Ahir a l’assaig ho pensava, quin gran privilegi tenim els músics. Estar immers en una orquestra, rodejat d’harmonia, i deixar que la veu del teu instrument es dilueixi en la totalitat. És una gran lliçó: tots som importants, però un de sol no fa música, es necessita l’equip.
I quan estàs allà, esperant que el director et doni l’entrada, penses que van valer la pena, tants anys d’estudiar, tants esforços, tantes tantíssimes renúncies, per poder dissoldre’t en la música, i ser un tot amb ella.
Altres artistes són més solitaris. Penso per exemple en el Marcos, que crea en la solitud d’una taula de dibuix (o és un ordinador?) O en els escriptors, que tenen hores i hores de tecleig anacoreta a l’ordinador.
Els músics tenim també moltes hores a soles amb els nostres instruments. Amb una gimnàstica física i mental, aprenent a dominar els nostres nervis, però a no perdre la sensibilitat. Després, i això ens passa sobretot als músics d’orquestra, ve la part sociable, tocar en grup, entendre el director, negociar amb el teu company qui fa de primer i qui de segon, els dies d’assaig, amb les cerveses de després, i el concert, la funció. I l’aplaudiment del públic, que sabeu, ens diu molt, es nota quan al públic li ha agradat o aplaudeix de compromís.
Hi ha músics que es queixen, sembla que han perdut el gust de tocar, i els sap greu treballar en cap de setmana, o protesten pel director, o per l’obra, o per la calor, o el fred. I si, és veritat, nosaltres comencem a treballar quan els altres descansen, i hem d’estar sempre al dia, i molts cops no se’ns permeten errades, i el material amb el que treballem és tan sensible que qualsevol cosa ens pot desequilibrar. (recordo que a un concert una senyora de la primera fila es ventava... però no anava a compàs! Em va desconcentrar molt)
Però no reconèixer que tenim una gran sort de poder tocar en una orquestra és un error. És com les parelles que fa tants anys que estan junts que només es troben els defectes, i obliden la gran sort que és haver-se trobat. Com li vaig sentir dir a una actriu, cal ser feliços per tal de ser agraïts pel que ens ha donat la vida. I tenir la oportunitat de tocar en una orquestra és un privilegi. Espero que sempre que toqui, el públic pugui percebre lo feliç que sóc de poder dedicar-me a la música.

Una mort

Com que sóc una mica bruixa, ahir a la nit li deia a n’Antònia que només havia vist morir dues persones, els meus dos padrins. Ho deia per criticar una sèrie en que un personatge a mitja frase es quedava callat amb els ulls oberts, i no es sabia si era mort o viu. I jo li deia a n’Antònia que quan algú mor, no tens cap dubte de si és mort o no. Com per fer-me la contrària, avui una dona se m’ha mort als braços, i durant una estona llarga jo continuava demanant-li que lluités per viure sense saber si era d’aquest món o no.

A mig matí hem sentit un crit de una veïna, la Maria, que demanava ajuda. La seva mare de 94 anys havia caigut i no la podia aixecar. Hi hem anat ma mare i jo. Amb dues tovalloles i molt enginy, hem aconseguit asseure-la a una cadira. Estava espantada, tenia un cop al cap, i tenia pols, li anava molt ràpid. Ens ha dit
- Ai, em podria morir avui mateix.
- Es moren el dia que toca- li respon ma mare.
Ha estat el darrer que ha dit. Ha canviat la mirada, i ha fet dos alens molt intensos. I ha deixat de respirar.
La seva filla estava trucant al metge, i ma mare i jo la agafàvem i li mullàvem la cara amb una tovallola, li teníem les mans, li dèiem que respirés. Però no ho feia.
I ha tancat els ullets ella soleta. Ma mare li ha posat els dits a la boca i li ha tret les dents postisses. Després li ha buscat el pols i m’ha dit “ja està fet”
Hi ha hagut un moment d’indecisió. Costava creure que havia mort. Així, tan fàcil, sense haver de lluitar pel darrer alè d’aire, sense patir, asseguda a una cadira. Amb la randa a mitja passada.
Els metges han arribat al cap de més de mitja hora. Problemes de viure tan enfora de la civilització. Durant tot aquest temps, que han anat arribant els néts i he fet una til·la per la Maria, que estava desfeta, ma mare ha estat aguantant-li a la morta les espatlles i el cap, perquè la cadira era baixa i no s’aguantava. Després els metges ens han dit que l’estiréssim i l’hem posat en una tumbona. Ens sabia greu tapar-la, semblava com si la volguéssim apartar, com si en el moment de tapar-li la cara estigués morta de veritat i mentre estava destapada, com dormida, encara hi hagués una possibilitat de que reviscolés.

M’ha quedat un regust intens, tràgic. Per una banda, un sentiment d’intromissió en la intimitat d’aquesta senyora. Per una altra, el sentiment de que ha estat bé fer costat a la nostra veïna en aquests moments tan durs.
També la lliçó de serenor de ma mare. És fàcil atabalar-se en un moment així, no saber què fer. I més la meva generació, que som de ciutat i no sabem ni matar una gallina, que hem tingut tots els morts al tanatori, que hem parit a hospitals. La generació de ma mare té la saviesa de segles de dones que han rentat morts, han ajudat a parir, han pelat conills, han recollit els ous de les gallines, han fet confitura de la fruita de temporada, han aixecat avis que havien caigut ajudant-se amb dues tovalloles, han pastat el pa.
No se si ens estem tornant una mica adolescents, em pregunto qui sabrà fer totes aquestes coses quan la generació de dones sàvies que ens han precedit s’extingeixi.

Gulliver

Sortint de la porta de darrera la cuina vaig veure un escarabat comú, d’aquells que n’he vist a mils per aquí. Per alguna raó s’havia girat d’esquena, estava cap per avall, no podia tornar a girar-se i es movia furiosament. Em vaig acostar i ho vaig entendre: estava envaït de formigues. No se com les formigues varen saber que no es podia defensar, i van començar a devorar-lo sense esperar que morís.
A mi les formigues sempre m’han semblat unes bestioles la mar de simpàtiques: m’agrada d’elles el sentit de comunitat, de treball en equip i m’encanta veure-les caminar arrenglerades. Sovint des de la meva perspectiva més elevada, veig com dues formigues caminen una en direcció a l’altra, i quan es troben s’aturen i es toquen amb les antenes unes quantes vegades, i em pregunto si la ciència humana ha pogut saber en quins idiomes concrets i elaborats s’expliquen el camí a seguir. Mai he vist que una d’elles desfaci el camí i se’n torni amb l’altra, sembla que més aviat una diu a l’altra “és cap allà? D’acord!” Tampoc se perquè l’altra torna sense res. Em fascina veure-les fent fileres (ben endreçadetes, diu la cançó infantil) totes atrafegades, i arrossegant al cau un tros per elles enorme de menjar. És curiós que siguin animals tan febles, tan fàcils de destruir i a l’hora tan forts com per poder aixecar 40 vegades el seu pes, jo que bufo cada vegada que he d’aixecar una bombona de butà.
Recordo que de petita em preguntava quins noms es posarien entre elles, perquè em sembla indubtable que en un formiguer, amb tants individus havent d’obeir normes s’ha de fer necessari poder cridar a un grup, o a una en particular. No se si hi ha una formiga “que mana”, si alguna decideix què han de fer les altres, perquè amb tantes decisions (reforçar l’entrada del niu quan ha de ploure, sortir a explorar i tornar a informar que hi ha quelcom prou interessant perquè centenars d’elles surtin a portar-ho, etc) segur que necessiten alguna mena de jerarquia. Em pregunto si tenen una consciència d’individualitat, o el grup és tot el seu món, o si tenen cares diferents, que amb algun microscopi molt potent es podrien distingir. Perquè si bé des de la nostra llunyania totes ens semblen igual, també tots els gats ens ho semblen fins que en tenim un i aprenem, amb l’amor, com de diferents poden ser entre ells, i fins i tot en el silenci de la nit distingim el miol del nostre gat del de qualsevol altre.
I tornant a les formigues, mai deixo de meravellar-me de com ho veuen tot, la minúscula molla de pa que l’escombra ha oblidat es converteix al cap de poc temps en un esdeveniment a on tot un batalló de obreres treballen incansables fins que aconsegueixen traslladar-ho.
I això és el que li va passar a l’infortunat escarabat. No se quan temps feia que s’estava potes enlaire, i si és agosarat transferir-li a ell els sentiments de pànic i desesperació que penso tindria jo si em trobés en una situació com aquesta. Realment els seus moviments eren els d’una criatura lluitant aferrissadament per la seva supervivència.
I ves per on, a mi els escarabats, i qualsevol animal que cruixi quan el trepitges, em fan un fàstic terrible, irracional, gairebé visceral: he estat a punt de ser atropellada per intentar esquivar un grill. Només de pensar-hi se’m posa la carn de gallina, no pel perill de tirar-me a sobre la carretera sense mirar si venia algú, sinó per lo a prop que va estar aquell monstre fastigós de tocar-me la pell. (eeeeeeeeecs)
Però en aquell moment, veient la terrible escena, vaig ser capaç d’acostar-me, i preguntar-me si aquell pobre animal sabia que estava essent devorat viu, si tenia un punt de consciència, si li feia mal, si continuava lluitant per tossuderia o per instint, o sigui, si un altre escarabat hauria ja llençat la tovallola mentre ell estava maldant per sortir-se’n. No se quant temps portava amb aquella terrible tortura, o si pensava “això és el final”
El més pietós hauria estat trepitjar-lo i que deixés de patir. Us asseguro que ho vaig intentar, però no podia, em feia massa fàstic. Vaig respirar fons vàries vegades, concentrant-me per agafar forces. Només el pensament de notar, encara que tènuement, el cruixir del seu cos sota el meu peu em feia venir arcades.
Mentre, el pobre Gulliver maldava per alliberar-se dels voraços liliputensos, i jo tenia la meva lluita particular: Em preguntava si els animals, ni que siguin els humils insectes, tenen consciència de la mort, por davant la incertesa en l’esdevenidor. I també si és lícit intervenir en la natura quan un animal pateix, o s’ha de deixar que les lleis antigues compleixin amb la seva terrible inexorabilitat. Quan era petita i mirava els documentals del Félix Rodríguez de la Fuente, em sabia greu que no salvés els animals de ser devorats.
Una altra pregunta que em feia de petita és si els animals també anaven al cel, i si això depenia de si eren bons o no. Però clar, les formigues devorant aquell infeliç escarabat, o l’àliga emportant-se una ovelleta, no eren “dolentes” simplement es procuraven el menjar (tot i que com diria Mafalda, aquí falta la opinió de l’escarabat, o la ovelleta)
Ara, posats a fer-se preguntes sense respostes, ens podríem plantejar si eren conscients de què l’escarabat estava viu i el feien patir.
Un dels records més terribles de la meva infantesa és el del porc cridant, a matances, quan li tallaven el coll, i la sang començava a rajar i el pobre animal es movia per intentar alliberar-se. Sempre vaig tenir ganes de deixar-lo anar, salvar-li la vida d’alguna manera, ajudar-lo a fugir d’aquella festa de la qual n’era el protagonista i la víctima.
Així que ja que no ho havia pogut fer amb el porc, ho vaig fer amb l’escarabat. Agafant coratge, em vaig acostar encara més i amb la punta de la sabata el vaig girar. Va fugir ràpidament, arrossegant-se perquè deixava una pota enrera, encara amb les formigues al seu cos, cap a sota unes herbes. Suposo que igualment va morir, i no se si vaig allargar la seva agonia.

Vull pensar que això que explico no és gratuït. Vull pensar que val la pena perdre el temps aturant-nos a mirar els insectes i a pensar en la vida i en la mort, en la lluita més enllà de tota esperança. Malauradament no tenim temps de fer això si no és durant les vacances. Sap greu. Hauríem de saber aturar-nos més sovint i plantejar-nos les coses insignificants que ens passen per alt. Tampoc tinc clar que això ens estalviï el Prozac, em refereixo a que no se si una vida conscient ens fa ser més feliços, la veritat és que aquella nit em va costar dormir. Però em nego a dur una vida aplatanada amb la tele, les revistes del cor i reality-shows. Realment, ara que ho penso, potser la gent que s’enganxa a aquestes coses és perquè ha perdut l’hàbit de mirar les coses petites que té a la vora. A mi, la veritat, em sembla molt més interessant l’agonia d’un escarabat que el tercer matrimoni de la néta del dictador.

Me'n vaig

Talment els enamorats, que de lluny estant es recorden i repassen mentalment els plecs del somriure, les ones del cabell, la llum de la mirada, així passo jo tot l'hivern, pendent d'una absència. Estic els mesos comptant el temps que falta per tornar a Mallorca. És una cosa irracional, no ho puc argumentar. Aquí també s'hi està bé, però és allà on sóc a casa.

I en els dies grisos d'hivern, quan la rutina em pesa a les espatlles i a l'ànim, recordo la llum càlida de l'horabaixa, o l'explosió del migdia, el silenci de la matinada, la platja quan la gent comença a anar-se'n i el sol agònic es torna ataronjat, les barques del club nàutic vigilant la lluna, els pins polsosos, les carreteres sinuoses amb parets de pedra i unes quantes vaques que miren impertèrrites com la vida passa.

L'aigua encara tan pura, tan quieta a mitja nit. L'arena freda, els grills, els mosquits. Els grumers brillants, fosforescents en la foscor.

Els moixos dormitant a mig matí, cansats de les excursions nocturnes. Els humils lliris de platja, amb la seva olor dolcíssima.

Les cigales, entonant incansables la seva lletania.

Les migdiades llargues i la roba curta. Sopar d'un pa amb oli.

Demà me'n vaig. El ritme d'entrades al bloc disminuirà, allà no tinc connexió a internet.

Que tingueu bones vacances.

Intensament

Quan vaig anar a veure "Mar adentro" vaig sortir del cine amb moltes ganes d'abraçar, de fer petons, de jeure a la herba i notar les pessigolles al cos, de nedar... De viure intensament, en definitiva. Una cosa semblant em passa cada vegada que vaig a visitar el meu oncle Damià, que està ingressat a una unitat de demència senil.

És molt dur. Sembla com si el temps s'hagués aturat. La majoria dels interns passegen vacil·lants pels espais lluminosos de la residència, ajudats per les infermeres o els familiars. Alguns estan lligats amb una faixa a la cadira, no arribo a saber si perquè no caiguin o perquè no s'aixequin. Altres caminen més segurs, però en els ulls porten l'absència d'ells mateixos, no se si m'explico bé.

Moltes vegades em pregunto quin tipus de vella seré. M'agradaria ser com una que està sempre somrient amb una nina de roba abraçada. Sembla feliç, en el seu món de tendresa. Les infermeres l'abracen i li fan petons, i ella s'estremeix de gust i continua abraçant la nina.

Hi ha també un senyor, el Paco, que està sempre renegant i cagant-se en tot. Un dia que ningú li feia cas i ell anava maleint tot el santoral, va arribar a proferir l'amenaça més greu que se li podia acudir: "mira que me cago en la virgen del Carmen, eh?" .Es veu que el Paco, quan era conscient, era un home tendre, carinyós i molt devot. Em pregunto quin és el Paco real, el d'abans o el d'ara.

Hi ha també una interna que té els ulls espantats. Sembla com si fugís d'alguna cosa. És incapaç d'estar-se dos minuts asseguda a una cadira. Està prima com un secall, i no m'estranya: tot ho deu cremar, fugint nerviosa de la cadira on s'ha assegut per anar ràpidament a una altra cadira d'on escaparà al cap de dos minuts més.

I també hi ha la Maria, que em mira fixament des de la nebulosa del seu cervell envaït per l'Alzheimer. La Maria m'estremeix perquè em recorda a la meva àvia, que també es deia Maria i que també va morir amb Alzheimer, i m'hi fa pensar perquè com ella, està asseguda en una cadira i des de la seva fragilitat mira el món entre espantada i astorada. Té els mateixos gestos, els braços encarcarats enganxats al cos, el mig somriure que fa si li dius alguna cosa, el caminar rígid i espantat, agafada a algú que camina d'esquenes i li parla dolçament.

No se quin tipus de vella seré. Si perdré l'oremus i em dedicaré a demanar a crits un home amb una bona polla, com feia l'àvia de l'Eva, (quin tall, veure l'àvia així, descobrir que era un ésser sexuat, i que encara té desitjos. I que terrible tenir desitjos quan ja ningú et desitja) Si renegaré de la verge del Carme, si estaré dues hores cridant "Ai, Deu meu", si acaronaré a una nina de drap o si em dedicaré a estirar els cabells a tot el que se m'acosti.

No em fa gens de gràcia, fer-me vella, però l'alternativa és molt pitjor, crec. Mentre arriba el moment de que em posin bolquers, em pentinin i em donin farinetes, faig la opció de viure intensament, de no estalviar-me cap plaer, tot i que això comporti també no estalviar-me cap dolor.  De somriure al matí, perquè cada matí és una bona notícia. D'arribar extenuada a la nit, per haver-li tret tot el suc al dia. De no deixar de fer cap petó, ni cap abraçada, ni cap carícia.

I almenys, si perdo el coneixement, que un dels meus darrers pensaments sigui "Que me quiten lo bailao"

Estadístiques i optimisme

Fa uns vuit anys vaig operar-me de miopia. Recordo que ho vaig fer uns mesos abans de casar-me, i que vàrem fer bastant la conya de que ho feia per veure bé amb qui em casava. (deuria anar bé, perquè crec que la vaig encertar de ple)Va coincidir amb la primavera, i flipava de veure els colors i la llum sense el vidre de vuit diòptries que ho entelava tot. Ho recomano a tothom. Ara torno a dur ulleres per fixar la vista (ordinador, llegir, etc.) però això d'anar a la platja i veure on és la teva tovallola des de l'aigua, és d'una qualitat de vida brutal. I més si la platja és a Mallorca (queda molt pijo, però la terra tira)...

Bé, el cas és que just abans d'operar-me l'oculista em va fer signar un paper conforme estava assabentada de que de cada 400 operacions, una anava malament. Jo tota poruga, li vaig preguntar si n'havia fet 399, i ell tot triomfal em va dir que n'havia fet més de 4000 i mai li havia passat res.

Ho va dir per tranquil·litzar-me i no ho va aconseguir en absolut. Sóc de lletres pures i no he estudiat estadística, però em sembla entendre que en aquest cas, tens moltes més possibilitats que et toqui, no? Estadísticament. Però com que sóc optimista, vaig tirar endavant i no me'n penedeixo gens.

Pel novembre vam anar a Les Planes de Son. Vàrem sortir a passejar un vespre, feia un fred que pelava, i les estrelles rutilants ens guaitaven de sobre les muntanyes. Era impressionant, i feia un punt de por, sentir-se tan petit en la muntanya tan majestàtica.

La Mariona em va dir

- Ja ho saps, que als Pirineus han deixat anar ossos?

A veure, tinc moltes virtuts, però la valentia no és una d'elles. I realment, amb aquella foscor i aquella solitud, tan lluny de ningú que ens pogués rescatar, pensar en una bèstia d'aquelles darrera uns matolls, no feia gens de gràcia.

- Si- li responc jo- però només n'han deixat anar dos en tot els Pirineus....molt seria.....

- Noia, amb la sort que tinc jo, no m'estranyaria trobar-me'l

Gran descoberta. Les rialles fan fugir la por.

Madamme Buterfly

Fa unes setmanes vaig anar al Liceu, a veure Madamme Buterfly. Tothom hauria de tenir l'oportunitat de veure una òpera d'aquestes, almenys un cop en la vida.

L'argument, ho dic pels profans en la matèria, va d'un oficial americà es casa amb una noieta japonesa per tenir companyia mentre està destinat al Japó, però no dóna cap validesa a aquest vincle, mentre que ella s'entrega totalment, renuncia a la seva família, i quan ell marxa, l'espera fidel, i mentre tothom la intenta desenganyar manté l'esperança en una tornada cada cop més difícil.

El final, com no podia ser d'altra manera, és molt dramàtic.

M'ha donat per pensar això aquests dies, que em van fotent carbasses a tort i dret, que mantinc encara l'esperança que les coses s'arreglin, tot i que cada vegada costa més creure que sigui possible.

En una relació de parella, la gent, en un moment o altre s'asseu i expressa què vol de la parella. Fan una proposta d'intencions, vull això i això no, etc. Del grau de coincidència del que volen els dos membres de la parella depèn, en gran part, l'èxit de la relació. Si al final la cosa no va bé, també hi ha un moment en el que es posa sobre la taula que no era això el que volíem, i més o menys traumàticament, la cosa acaba.

Però en una relació d'amistat (hi ha algun terme més light per definir relacions no amoroses entre dues persones? Dir amic a segons qui és una mica exagerat) normalment la gent no es declara les intencions que té vers allò que comença. I també passa que moltes vegades va acabant, morint poc a poc, resistint malament els embats dels malentesos inevitables.

Potser el problema de la Madamme Buterfly és que no es va posar a parlar amb Pinkerton sobre què volia d'aquella relació. Però què passa quan ja ni volen xerrar.

Val la pena apedaçar?

Pregar

Pregar no soluciona els problemes. No canvia el món. Ens canvia a nosaltres, i ens dóna força per encarar la vida. Amb confiança. Amb esperança.

Bartolo

Avui fa quinze anys que en Bartolo Millan va morir, després d'estar uns dies en coma per un accident de moto absurd.
Encara hi penso molt, ens passa a molts dels que el vam conèixer. La primera mort d'un amic, com el primer amor, mai s'oblida.
A continuació us adjunto un text en record seu que vaig escriure fa cinc anys per ser llegit en un acte de cloenda del curs d'ACO.

BARTOLO

Tot i que hi ha gent que no vol mirar enrera per por de tornar-se estàtua de sal, alguna vegada convé mirar d’on venim, precisament per no perdre la salabror, recordar el que érem, el camí que hem fet fins arribar on som ara. Com digué algú, explicar el que érem per comprendre el que som ara i encaminar el que volem ser.

I dilluns passat va fer 10 anys que se’ns va morir el Bartolo. Esclatant l’estiu calorós i pre- olímpic, ens va deixar l’estimat Bartolo d’una revolada.
Per més que la fe ens faci confiar en la resurrecció, per més que el cor ens digui que, en certa manera el Bartolo encara ens acompanya, la seva absència és encara palesa en molts dels nostres cors. Per a molts de nosaltres va ser el primer gran disgust: aquella mort que ens va semblar absurda, injusta, fora de lloc, ens va descol·locar i ens va fer plantejar-nos moltes coses: Per primer cop vam haver d’acceptar que en la nostra vida hi hauria molts “perquès” sense resposta, vam haver d’acceptar que ens acompanyés l’absència d’algú, i a més acceptar les paraules “mai més”, la irreversibilitat de la mort, no per sabuda menys roent.
I es va haver de morir precisament el Bartolo, amb el seu doll de vitalitat, escolada pels tubs asèptics de l’UCI. No voldria ara caure en panegírics. El Bartolo era simplement una persona, amb les seves contradiccions, les seves lluites, tot l’historial que portava darrera. De totes maneres potser si és bo recordar el sentiment que molts teníem de què el Bartolo era un autèntic “jove treballador”. La seva presència interpel·lava a la nostra coherència.
Molt sovint, pensant en ell, m’he plantejat què diria de nosaltres si ara pogués tornar i veiés com està tot: què se n’ha fet d’aquelles flors: la JOC a Mataró, la missa a la cripta, la “vidilla” a les parròquies. Suposo que és una manera d’intentar ser millor: preguntar-nos què diria de nosaltres algú a qui la mort ha convertit en punt de referència: El Bartolo no ens decebrà: s’ha quedat allà, penjant de la nostra joventut, no es farà gran, no renunciarà a res per millorar , no sucumbirà a la societat de consum, Sempre serà el Bartolo, amb la seva veu rovellada i els seus tatuatges, la seva impulsivitat, el seu dinamisme…

A nosaltres ens resta continuar recordant-lo i pregant per ell. Amb la certesa de què, com diu el poeta, cap pena diferent apaivagarà aquesta pena.


Tarragona. Setmana Santa 1991

Tresors

Quedo amb la Maria i la Teresa al parc, amb els fills corresponents, perquè els nens juguin i les mares puguem fer teràpia de grup. La Maria, que és la que viu més lluny, és la primera d'arribar. Ha vingut de l'altra punta de Mataró a peu, amb els seus tres fills (tres!!!!). Perquè la caminada se'ls fes més amena, els ha dit que anaven a buscar un tresor, i els ha dibuixat un mapa dels llocs on passarien. Les figueretes, la riera, el parc... amb pistes del que anirien trobant. Els nens se n'encarregaven de desxifrar el mapa, i decidir cap on havien d'anar. Quan han arribat on havíem quedat els ha amagat una bosseta amb caramels que ells han descobert amb entusiasme.

Els que tenim fills fem molt esforços perquè siguin feliços, intel·ligents, creatius. I això requereix també que nosaltres ho siguem, això de feliços, intel·ligents i creatius. Se que els fills de la Maria tenen molts moments d'aquests que la seva mare prepara amb il·lusió i creativitat i segur que podran dir, quan siguin grans, que van tenir una infantesa feliç.

Ara que molts estem mirant el curs que ve, decidint les extraescolars que han de fer els nens i aquestes coses, convé recordar això. Cal tenir temps per amagar tresors als nostres fills.

Els seus fills estan convençuts que han trobat un tresor. Jo estic convençuda que tenen un tresor de mare.

Cuando te duela el alma

Cuando te duela el alma, te daré la mano;
y si eso no te alcanza, te daré un abrazo
y si eso no te alcanza, te daré caricias;
y si no es suficiente, te daré un beso;
si no es suficiente, te haré el amor;
y si todo eso no es suficiente,
te daré música


Mechi Alvarellos,
poetesa argentina

Tots a votar

Ni que sigui per respecte a la gent que va pringar, i va viure molts anys somniant un dia en el que poguéssim anar a votar, cal exercir aquest dret.
De part dels que no ho van poder fer mai. No fa pas tant de temps!

Neutralitat

Males notícies: hi ha moments en que l'equidistància no és possible,la neutralitat molt sovint no existeix.
La gent que es sent incòmoda pronunciant-se reivindica una pretesa zona grisa. Doncs no. La majoria de vegades no existeix.
I si algú que jo estimo actua malament i jo no ho aprovo, però li faig costat, perquè tanmateix la seva actuació no m'afecta directament, estic siguent còmplice de la seva mesquinesa. I a més, m'exposo a ser-ne víctima, alguna altra vegada.
Ja m'agradaria, que hi hagués una zona entre el si i el no, però això només funciona en els referèndums, on pots votar en blanc o abstenir-te, si no et sents capaç de decidir.
Però en la vida no es pot votar en blanc. No existeix, aquesta papereta, i ens hem de mullar. I evitar el "no" vol dir fer "si". I viceversa.
És dur, però és així.

Més somnis

He somniat avui una cosa terrible: el meu fill petit s'ajupia per agafar una pedra entre dos cotxes, i un d'ells es posava en marxa i li esclafava el cap. M'he despert d'una revolada, era molt d'hora, encara no havia sortit el sol, però he estat incapaç de tornar a dormir, no se si per l'excitació del malson o per la por de tornar a visitar aquell escenari terrible.
Quan era petita i tenia un malson anava al llit dels meus pares, abraçava fort la mare, que mig dormida es queixava de la meva presència, i em sentia segura, sentint respirar confiades les dues persones que més m'estimaven en el món. Avui a la matinada hauria volgut tornar a fer-ho. És dur, quan veus que ara ets el fort de la família, que ara ets tu qui protegeix , que ara el teu cos refugia altres més petits, i estàs a la intempèrie: t'has d'empassar els sotracs dels malsons sol.
He anat al llit d'en Mateu, i allà estava, filant baves confiat, abandonat a la son, amb les mans obertes i el conillet que li van dur els reis fent-li companyia.
Hauria pogut passar de veritat. Som tan fràgils! en qualsevol moment la vida ens pot fer un tomb. Hem de ser feliços i viure intensament. Hem d'assaborir cada moment. Mai sabem quan una distracció ens pot canviar la vida. Lo bo és que tothom està d'acord amb aquesta teoria, però hi ha un munt de gent que viu obsessionada amb la feina o l'èxit o altres coses que sabem que són, en el fons, secundàries. És el drama que la Mafalda resumeix tan bé: les coses urgents no deixen lloc a les importants.
A la bíblia surt allò de "fou advertit en somnis". Potser avui he estat advertida, darrerament estic nerviosa per coses que sé que no són en el fons importants però que m'atabalen i em treuen atenció al que realment és important: la rialla dels meus fills, la mirada càlida del Jordi, la placidesa d'això que tenim, tan senzill però també tan excepcional: una família.

No crec que en Mateu somniés res alarmant aquí.
Foto: Jordi Bertran

Juny

Ja som al juny. M'ho diu el Marià (el meu nou jefe) obrint els seus ulls oceànics, a quarts de vuit del matí. No me n'havia adonat. Ja estem al darrer mes de curs.
(Segur que no passa el temps més ràpid que abans? Quan jo era petita els cursos eren eterns, i ara passen com una exhalació!)
Recordo que a la meva època d'estudiant em queixava del juny. Un mes tan maco, i jo enterrada en vida, estudiant com una cosaca. I feia plans per quan pogués ser el que havia de ser: sol, caloreta, estiu incipient, Sant Joan, primeres anades a la platja, albercocs i cireres, gelats a una terrassa veient passar gent, vespres que s'allarguen, xerrades interminables intentant acabar de fondre els granissats de pinya.
Pobra jo, no m'imaginava que continuaria al ram del guix, i que el Juny seria sempre el mes estressant: exàmens i llibretes per corregir, juntes d'avaluació, comandes pel curs que ve, i a més concerts mil, i casaments amb música...esgotament físic i mental. De fa uns anys, tinc per costum (petita superstició) anar a comprar vitamines el primer dia que veig orenetes. Tot i així no basta, i hi ha dies que arribo al vespre que m'han de donar el sopar per intra-venosa.
Em nego a perdre'm el juny. Em nego a no assaborir d'aquest mes tan maco, que sembla un immens divendres a la tarda, quan ja treballes esperant el cap de setmana. Aviat farem vacances. A veure si gaudim d'aquest mes.