Tot lo bo s'acaba

No se si a vosaltres us passa, però aquests dies tothom em diu aquesta frase, "tot lo bo s'acaba", amb un mig somriure (a Mallorca en diem, d'això, "fer sa mitja") Ja poden ser companys de feina, altres mares de l'escola dels nens, la noia de la fruiteria o algun veí. Sembla com un mantra col·lectiu que entona tothom per encarar la tornada a la feina.
I jo sempre responc el mateix: que lo dolent també s'acaba.
Sóc molt feliç quan estic de vacances, de fet començo a pensar que és el meu estat natural, però també tinc molt i molt clar que treballant estic molt més temps que de vacances (tot i ser del ram del guix) i que el més intel·ligent és ser feliç aquí.
Siguem realistes. Què tal si considerem que aquest tipus de vida, el que vivim 11 mesos l'any, és lo "bo". I què tal si quan estem una mica tristos ens ho repetíssim: "lo dolent també s'acaba"

Aturar la vida

Com gairebé cada dia, tinc al correu un mail de n'Antònia. Entre altres notícies (unes ensaïmades, una mica de plany per l'estiu acabat, i altres coses que no vull reproduir) m'explica, esgarrifada, que l'Arantxa té càncer d'úter. Dimarts li trauran l'úter, i després miraran com ha quedat tot.
L'Arantxa té trenta-dos anys, és una noia guapíssima i molt agradable. Jo només la conec d'un sopar durant el juliol, on vam riure molt i hi va haver molt bones vibracions.
La conec poc, però no puc deixar d'esgarrifar-me. Que tan jove hagis de patir per la teva vida em sembla brutal. Que t'hagin d'extirpar alguna cosa, em sembla també brutal, i que sigui precisament l'úter, i sense haver tingut temps de tenir fills, em fa mal, molt mal.
I el que m'impressiona, el que em fa fins i tot ràbia, és que la vida continua, i avui fa solet, i he tornat a fer feina i m'he posat molt contenta de retrobar companys, i en Miquel m'ha fet un dibuix molt maco, i...
Ja ho se, sempre hi ha gent patint, i potser hi ha gent que pateix més que ella. Però avui tinc un regust de pena. Em sembla cruel, no poder aturar la vida, en aquest intant, no poder evitar-li el dolor que porta.
També m'he estremit quan he pensat, de refiló, que algun dia la vida continuarà, a pesar del meu dolor, o de la meva absència.
Els que ho feu, pregueu per ella. Els que no, envieu energies positives. O sigueu molt feliços, de part dels que no ho son tant.

Ja hi tornem a ser/El Repte del Ramon

Ja hi tornem a ser

Vàrem arribar el diumenge. En una setmana hem fet 2478 Kilòmetres, tres barbacoes, un sopar de Crepes i una Quiche, vins diferents a cada àpat, una Charlotte i una Vacherin, formatges a tutiplen, hem pujat a la torre Eiffel, a peu i amb quatre criatures, té mèrit! (per cert que vam aparcar al costat, meravelles de l’agost a la gran ciutat) hem passejat per boscos d’una frondositat que espantava, hem arribat a estanys amb nenúfars, ànecs mandrosos i ombres verdoses, hem visitat una exposició de jardins, una de dracs, una d'en Tintin, hem anat a un museu d’història natural... També hem anat a un Zoo fantàstic, on els animals no estan ensopits en gàbies. Hem passejat en barca tradicional per la Loire, hem vist enlairar-se globus, hem collit/ gerds de l'arbust, ens hem meravellat dels jardins de les cases dels poblets petits, hem passejat per Blois, que va ser capital de França durant uns anys i hem anat al seu mercat a comprar formatge de cabra i pomes àcides...



A la Loire hi ha molts castells, nosaltres en vam visitar dos, us adjunto una foto del de Cheverny, traieu-li els pavellons dels extrems i reconeixereu el castell del capità Haddock.



Però el millor de tot ha estat retrobar-nos amb el Vincent, la Sandrine i els seus dos fills. Al Vincent el vaig conèixer el curs 91-92, quan va venir a Barcelona a fer un Erasmus i va anar a parar a l'orquestra Gèrminans, en la qual jo acabava d’entrar. En aquella època, servidora estava prima, portava ombreres i unes ulleres de presentadora de l’un-dos-tres que feia esgarrifar. Ell tenia una mata de cabell ros que de lluny el distingia entre totes les altres persones, tocava el clarinet i intentava aprendre català perquè quan bevíem una mica ens oblidàvem del gavatxo deliciós i parlàvem només en català i ell pescava mosques. Des d’aleshores ens hem anat retrobant, i fent-nos costat, des de la llunyania algunes vegades, en les etapes per les quals ha anat passant la nostra vida, algunes d’elles molt dures.

És un d’aquells amics que sembla que hi hagi estat sempre, no se si m’explico bé, tot i la distància i els anys no he deixat mai de considerar-lo un bon amic, encara que passessin mesos sense saber coses l’un de l’altre. El Vincent i la Sandrine són persones hospitalàries, tendres, divertides... Ens fan sentir molt bé, tenen una conversa molt enriquidora i sempre que hem anat a casa seva ens han acollit, en el sentit més ampli i bell de la paraula.





El repte del Ramon
Aquest títol sembla el nom d’un concurs de la tele o un embarbussament per a francesos, ho se. El Ramon em proposa que triï tres blocs que segueixo habitualment. Quin compromís, Ramon. Com a tu, em costa escollir-ne només tres. Per no semblar pilota no posaré el teu entre ells, tot i que va ser el primer bloc que vaig seguir, i sembla que (parodiant al Perich) el primer bloc, com el primer gat, mai s’oblida.

Segueixo, estic absolutament viciada, al bloc de la Care. M’agrada el que diu i com ho diu: el seu apassionament, la seva força, també la tendresa de penjar dibuixos dels seus fills... Em sembla una dona forta i sensible, apassionada, irònica, molt intel•ligent. Alguna entrada que traspua agrors m’ha fet ressonar etapes doloroses de la meva vida. Espero que les coses li vagin bé, com diu la Mariona, “lo que jode curte”.

També estic viciada al bloc d’en Jordi, i al Jordi en general. Parlar bé de la teva parella és una mica cursi, ho se. Dóna més joc el “mal rollo”, queixar-se i tal. Us invito a que visiteu el seu bloc. Potser entendreu com, després de tants anys, encara m’emociona la seva mirada. No he arribat a saber si és que la bellesa hi és i ell la sap veure, o és que quan mira la crea.

I bé, salvant els obstacles d’idioma, que en el meu cas són bastant importants, recomano el còmic-bloc en el qual participa el Marcos. És una mica liat, perquè la manera de penjar entrades fa que s’hagi de llegir d’enrera a envant, però se li agafa el truc de seguida. Sempre he dit que el que Déu em va donar de més en música (si és que em va donar alguna cosa de més, això és un altre tema) m’ho va prendre del dibuix. I una mica com els diabètics que es deleixen pel sucre, he admirat sempre a la gent capaç de dibuixar.
Darrerament està una mica aturat, de tota manera, ara que pareix que finalment en Marcos ha aconseguit arribar a L.A. és d’esperar que la cosa torni a arrencar.

fotos: Jordi Bertran

Hospitalitat

Entre moltes altres coses, estic profundament agraïda als meus pares perquè mai vaig tenir cap problema per portar amics a casa meva. Ells no només ells acollien de bon grat sino que a molts els han arribat a estimar de veritat.
Acollir a casa teva a gent de lluny i fer-los sentir bé és un art que s'apren de petit, i espero ser capaç de transmetre'l als meus fills.
Penso això aquests dies perque estic a la Vall del Loire, a França, acollida a casa uns amics que m'ensenyen cada vegada que ens retrobem, els mil matissos de l'hospitalitat.
I ser acollit per un francès hospitalari és una experiència memorable.
Podria dir moltes coses, però els francesos, a més de ser hospitalaris, tenen petites particularitats, com per exemple el teclat de l'ordinador azerty, i per escriure aquesta entrada estic suant tinta.
Quan torni a ser a casa us en parlaré. Mentre, us envio petons des d'un poble de 800 habitants amb un petit riu de racons ombrivols i esclats de flors a cada cantonada.
Sento oloreta a Crêpes... M,esperen per sopar!

Lluny

Lluny d'aquesta claror, que tant he vista
la vida a un altre lloc seria trista
(Himne a Mallorca)

Ja no sóc a Mallorca, i tot i que tinc vacances encara i demà torn a partir, tenc una peneta petita i dolça. M'enyor de la roqueta, i se que només m'entenen els desterrats, com jo.

foto: Jordi Bertran

Mail reciclat

Abans quan era a Mallorca escrivia molt. Ara, amb dos nens petits, la
cosa és una mica més difícil. I penjar-ho al bloc encara més. Reciclo
un e-mail que li vaig enviar a un amic.

Deberíamos tener una máquina de fotografiar instantes, sensaciones,
olores que nos acompañan. Las fotos son muchas veces pobres para
captar las emociones que nos acompañan. Si una imagen vale más que mil
palabras, todos tenemos aromas, ambientes, canciones, sensaciones que
nos devuelven mil imágenes de lo que hemos pasado. En las olas
amenazantes del mediodía, en el ruido del viento, en el salitre
salpicando la cara, resuena lo que hemos sido en veranos anteriores.
Ahora mismo, por ejemplo, pensaba que ninguna cámara puede captar fidedignamente lo que hay en este rincón de la casa que me ha visto crecer: Las buganvillas meciéndose temblorosas, entregándose al contraluz inmisericorde de la tarde agónica, el fucsia insolente de la flor contra el humilde verde de las matas y el pino, salpicado por el
blanco purísimo del jazmín de detrás que me recuerda a otro jazmín, muy lejano, que alguien prendió en mi pelo hace ya tantos años.
Y el viento despeinando el pino mayestático que plantó mi abuelo hace tantos años y que ahora preside las benéficas sombras de la terraza.
Me paso el verano atesorando momentos intensos, que me alimentan durante el largo invierno. Y cuando la luz fría de la tarde invernal decae demasiado pronto, mi alma se resiste a oscurecerse, porque recuerda otra luz vibrante que iluminó tardes gloriosas de verano.

Món Walt Disney

Ve la tia monja a ca nostra a dinar. Cada any penso que serà el darrer any que la veig, però sempre torna, una mica més arrugada i desmemoriada que l’estiu anterior, i amb la mateixa concepció del món i el mateix humor.
Sempre em fa pensar molt, aquesta dona. És germana del meu padrí Guillem, el pare de la meva mare. Té 87 anys, i en fa quasi 70 que és monja.
Ara li està dient al meu fill Mateu: “Aniré al cel, i tu encara no hi seràs, i jo aniré al bon Jesús i li diré : aquell nin que nom Mateu, l’has d’estimar molt”

La tia té una anècdota molt graciosa: va ensenyar a llegir i escriure a Fèlix Pons, que al cap dels anys fou president del congrés dels diputats. En un d’aquests dinars ens va dir
- Em vaig trobar en Fèlix, i li vaig dir eh? No vos penseu que m’ho vaig callar!
- I què li vau dir?
- Ai, Fèlix! Tan bon al•lot que eres, i ara socialista!!!!
(M’hauria agradat veure per un forat la cara que va fer el Fèlix Pons. Memorable, segur!)

La tia en algunes coses és molt moderna, per exemple, diu que no li estranya que no hi hagi vocacions, que avui en dia a les dones no els cal ser monges per ser lliures. De fet, sempre he pensat que es va fer monja per sortir del poble, per veure món, per estudiar, per no lligar-se a un home i quedar-se per sempre a la casa, servint els vells i criant al•lots.
En canvi, en altres coses és súper simplista: Parlant amb ma mare d’altra gent de la família que ha desaparegut quan la padrina ha tornat gran i ens han deixat amb el marrón, té una argumentació en blanc i negre, que es redueix a: la meva mare és molt bona, una santa, els altres són molt dolents, i Déu pagarà d’alguna manera a ma mare que s’hagi dedicat als vells, i als altres, els dolents dolentíssims, Déu els castigarà, o si més no, quan morin segur que aniran a l’infern i ma mare els veurà entre els núvols mentre els altres es recremeran a l’olla.
I jo penso, que fàcil seria si realment el món fos així: els bons molt bons, els dolents molt dolents, un món Walt Disney, on sempre al final guanyés la justícia.
I en aquest món no plouria mai en dissabte si els bons fan una costellada, i en els moments importants sonaria una melodia (en to major i acords disminuïts en moments àlgids) i sobretot, els bons serien molt bons, sempre tindrien sort, els tocaria la loteria i no es posarien malalts, i els dolents serien molt dolents, i a més lletjos, i no els aniria res bé, i se’ls tallaria l’allioli i se n’anirien a l’infern.
Així de fàcil.
Hi ha molta gent que pensa així.

Segrest

Aquesta entrada la vaig escriure divendres passat, després d’haver passat un dia infernal, intentant anar a Mallorca. És una mica endarrerit, però estic molt lluny de la civilització.


Avui m’han segrestat vilment. Ha estat terrible. Tenia un vol amb vuelling per tornar a Mallorca. Fa anys que, per poc que pugui, evito anar amb Iberia. Quan he facturat he mirat amb llàstima els passatgers que anaven amb Iberia, i estava fent temps quan des del primer pis he vist una munió de gent vestits amb armilles reflectants que ocupaven les pistes. M’han recordat els “hombrecillos verdes” d’una pel•lícula del Buzz Light Year que veuen els meus fills. Fins i tot m’han fet gràcia. No m’imaginava la bestiesa que estaven fent.
No se com descriure-us el caos que s’ha viscut. He vist plors, crits, personal d’Iberia escortats per la policia, un italià que intentava subornar a un treballador per recuperar la maleta...
Ens han dit que el nostre vol sortiria a les 12 de la nit, i he decidit intentar anar en vaixell. El que he passat per recuperar la maleta no us ho podeu imaginar, i de fet no entenc com l’he pogut recuperar. Sortien per dues cintes maletes barrejades de vols anul•lats, diferents destins, companyies... Algunes maletes venien obertes, i semblaven esbudellades, amb les mànigues dels jerseis sortint desemparades. Esperar la maleta i veure’n sortir tantes de malmeses és una tortura terrible.
I hi havia una gentada indignada, acalorada, molts fumaven malgrat estar prohibit... Una dona desesperada per unes medecines que havia facturat, i una altra que havia facturat un gos dins un transportin i demanava que almenys li donessin aigua.
És interessant observar què fa la gent en aquests moments. Treu el pitjor i el millor de si mateix, penso. A mi m’han cridat perquè he intentat defensar a una pobre hostessa que estava donant la cara, no tenia la culpa de res, i rebia les pulles de tothom. He vist un noi a punt de pegar a un treballador que li deia que no sabia res, que presentés una reclamació.
Però també he vist gent que s’ajudava. Quan veia que la maleta no sortia i no tenia temps d’agafar el vaixell, un senyor que estava com jo però tenia el vaixell dues hores més tard s’ha ofert per portar-me ell la maleta a Palma.

M’he trobat el Baltasar Porcel, que tenia un bitllet al mateix vol que jo. I m’ha fet gràcia perquè no és la primera vegada que estem al mateix vol. De fet, quan l’he vist he pensat que podia escriure una entrada sobre les coincidències, perquè és una mica estrany coincidir amb una mateixa persona dos cops a l’avió, on sigui haver escollit viatjar en el mateix dia a la mateixa hora. Aquests dies llegiré La Vanguardia, també estava molt indignat, si escriu un article pot ser bastant sucós.
I també m’he trobat na Miquela Lladó, cantant de Música Nostra, un grup de música folk mallorquina. Normalment no solc saludar la gent coneguda, però després de quasi tres hores dretes una al costat de l’altra esperant la maleta he perdut les manies. Hem parlat una estona, i després ha vingut en el nostre cotxe a buscar el vaixell, que hem agafat pels pèls. Per cert, el vaixell estava ple de gent que tenia el mateix vol.
Per principis em solc posar de part dels treballadors, i intento prendre-m’ho amb filosofia quan em tallen una carretera, per exemple. Però penso que lo d’avui ha passat de mida. Tot un aeroport tallat d’una ciutat com Barcelona, em sembla una feta massa grossa. I aquesta mobilització no ha afectat només a Iberia, totes les altres companyies s’han quedat a terra. No ha servit de res evitar a Iberia, com sempre que puc faig.
No estic gaire informada dels problemes dels treballadors que avui m’han robat un dia d’estar amb els meus fills, però hi ha col•lectius que tenen molta força, i altres treballadors, amb reclamacions potser tan justes com ells, no tenen tan ressò mediàtic. A vegades penso que amb això de les vagues no guanya qui té més raó, sinó qui té més força, i em sap molt greu.
I dic vaga per no dir segrest, perquè això que hem patit no és una vaga, que és un dret legítim, però s’ha de convocar amb temps, i amb serveis mínims. El d’avui ha estat una salvatjada. I espero que no aconsegueixin res d’aquesta manera.

Orquestra

Torno a estar a Mataró, he vengut per tocar a la missa de les Santes.
És divertit, tocar a la missa. Els de l’orquestra més o menys repetim cada any, i ens anem retrobant, ens posem al dia de les novetats (casaments, separacions, fills, operacions quirúrgiques...) El primer dia d’assaig tothom s’ensenya fotos. Hi ha molt bon rollo. La gent és bastant maca. I la música, absolutament genial.
Ahir a l’assaig ho pensava, quin gran privilegi tenim els músics. Estar immers en una orquestra, rodejat d’harmonia, i deixar que la veu del teu instrument es dilueixi en la totalitat. És una gran lliçó: tots som importants, però un de sol no fa música, es necessita l’equip.
I quan estàs allà, esperant que el director et doni l’entrada, penses que van valer la pena, tants anys d’estudiar, tants esforços, tantes tantíssimes renúncies, per poder dissoldre’t en la música, i ser un tot amb ella.
Altres artistes són més solitaris. Penso per exemple en el Marcos, que crea en la solitud d’una taula de dibuix (o és un ordinador?) O en els escriptors, que tenen hores i hores de tecleig anacoreta a l’ordinador.
Els músics tenim també moltes hores a soles amb els nostres instruments. Amb una gimnàstica física i mental, aprenent a dominar els nostres nervis, però a no perdre la sensibilitat. Després, i això ens passa sobretot als músics d’orquestra, ve la part sociable, tocar en grup, entendre el director, negociar amb el teu company qui fa de primer i qui de segon, els dies d’assaig, amb les cerveses de després, i el concert, la funció. I l’aplaudiment del públic, que sabeu, ens diu molt, es nota quan al públic li ha agradat o aplaudeix de compromís.
Hi ha músics que es queixen, sembla que han perdut el gust de tocar, i els sap greu treballar en cap de setmana, o protesten pel director, o per l’obra, o per la calor, o el fred. I si, és veritat, nosaltres comencem a treballar quan els altres descansen, i hem d’estar sempre al dia, i molts cops no se’ns permeten errades, i el material amb el que treballem és tan sensible que qualsevol cosa ens pot desequilibrar. (recordo que a un concert una senyora de la primera fila es ventava... però no anava a compàs! Em va desconcentrar molt)
Però no reconèixer que tenim una gran sort de poder tocar en una orquestra és un error. És com les parelles que fa tants anys que estan junts que només es troben els defectes, i obliden la gran sort que és haver-se trobat. Com li vaig sentir dir a una actriu, cal ser feliços per tal de ser agraïts pel que ens ha donat la vida. I tenir la oportunitat de tocar en una orquestra és un privilegi. Espero que sempre que toqui, el públic pugui percebre lo feliç que sóc de poder dedicar-me a la música.

Una mort

Com que sóc una mica bruixa, ahir a la nit li deia a n’Antònia que només havia vist morir dues persones, els meus dos padrins. Ho deia per criticar una sèrie en que un personatge a mitja frase es quedava callat amb els ulls oberts, i no es sabia si era mort o viu. I jo li deia a n’Antònia que quan algú mor, no tens cap dubte de si és mort o no. Com per fer-me la contrària, avui una dona se m’ha mort als braços, i durant una estona llarga jo continuava demanant-li que lluités per viure sense saber si era d’aquest món o no.

A mig matí hem sentit un crit de una veïna, la Maria, que demanava ajuda. La seva mare de 94 anys havia caigut i no la podia aixecar. Hi hem anat ma mare i jo. Amb dues tovalloles i molt enginy, hem aconseguit asseure-la a una cadira. Estava espantada, tenia un cop al cap, i tenia pols, li anava molt ràpid. Ens ha dit
- Ai, em podria morir avui mateix.
- Es moren el dia que toca- li respon ma mare.
Ha estat el darrer que ha dit. Ha canviat la mirada, i ha fet dos alens molt intensos. I ha deixat de respirar.
La seva filla estava trucant al metge, i ma mare i jo la agafàvem i li mullàvem la cara amb una tovallola, li teníem les mans, li dèiem que respirés. Però no ho feia.
I ha tancat els ullets ella soleta. Ma mare li ha posat els dits a la boca i li ha tret les dents postisses. Després li ha buscat el pols i m’ha dit “ja està fet”
Hi ha hagut un moment d’indecisió. Costava creure que havia mort. Així, tan fàcil, sense haver de lluitar pel darrer alè d’aire, sense patir, asseguda a una cadira. Amb la randa a mitja passada.
Els metges han arribat al cap de més de mitja hora. Problemes de viure tan enfora de la civilització. Durant tot aquest temps, que han anat arribant els néts i he fet una til·la per la Maria, que estava desfeta, ma mare ha estat aguantant-li a la morta les espatlles i el cap, perquè la cadira era baixa i no s’aguantava. Després els metges ens han dit que l’estiréssim i l’hem posat en una tumbona. Ens sabia greu tapar-la, semblava com si la volguéssim apartar, com si en el moment de tapar-li la cara estigués morta de veritat i mentre estava destapada, com dormida, encara hi hagués una possibilitat de que reviscolés.

M’ha quedat un regust intens, tràgic. Per una banda, un sentiment d’intromissió en la intimitat d’aquesta senyora. Per una altra, el sentiment de que ha estat bé fer costat a la nostra veïna en aquests moments tan durs.
També la lliçó de serenor de ma mare. És fàcil atabalar-se en un moment així, no saber què fer. I més la meva generació, que som de ciutat i no sabem ni matar una gallina, que hem tingut tots els morts al tanatori, que hem parit a hospitals. La generació de ma mare té la saviesa de segles de dones que han rentat morts, han ajudat a parir, han pelat conills, han recollit els ous de les gallines, han fet confitura de la fruita de temporada, han aixecat avis que havien caigut ajudant-se amb dues tovalloles, han pastat el pa.
No se si ens estem tornant una mica adolescents, em pregunto qui sabrà fer totes aquestes coses quan la generació de dones sàvies que ens han precedit s’extingeixi.

Gulliver

Sortint de la porta de darrera la cuina vaig veure un escarabat comú, d’aquells que n’he vist a mils per aquí. Per alguna raó s’havia girat d’esquena, estava cap per avall, no podia tornar a girar-se i es movia furiosament. Em vaig acostar i ho vaig entendre: estava envaït de formigues. No se com les formigues varen saber que no es podia defensar, i van començar a devorar-lo sense esperar que morís.
A mi les formigues sempre m’han semblat unes bestioles la mar de simpàtiques: m’agrada d’elles el sentit de comunitat, de treball en equip i m’encanta veure-les caminar arrenglerades. Sovint des de la meva perspectiva més elevada, veig com dues formigues caminen una en direcció a l’altra, i quan es troben s’aturen i es toquen amb les antenes unes quantes vegades, i em pregunto si la ciència humana ha pogut saber en quins idiomes concrets i elaborats s’expliquen el camí a seguir. Mai he vist que una d’elles desfaci el camí i se’n torni amb l’altra, sembla que més aviat una diu a l’altra “és cap allà? D’acord!” Tampoc se perquè l’altra torna sense res. Em fascina veure-les fent fileres (ben endreçadetes, diu la cançó infantil) totes atrafegades, i arrossegant al cau un tros per elles enorme de menjar. És curiós que siguin animals tan febles, tan fàcils de destruir i a l’hora tan forts com per poder aixecar 40 vegades el seu pes, jo que bufo cada vegada que he d’aixecar una bombona de butà.
Recordo que de petita em preguntava quins noms es posarien entre elles, perquè em sembla indubtable que en un formiguer, amb tants individus havent d’obeir normes s’ha de fer necessari poder cridar a un grup, o a una en particular. No se si hi ha una formiga “que mana”, si alguna decideix què han de fer les altres, perquè amb tantes decisions (reforçar l’entrada del niu quan ha de ploure, sortir a explorar i tornar a informar que hi ha quelcom prou interessant perquè centenars d’elles surtin a portar-ho, etc) segur que necessiten alguna mena de jerarquia. Em pregunto si tenen una consciència d’individualitat, o el grup és tot el seu món, o si tenen cares diferents, que amb algun microscopi molt potent es podrien distingir. Perquè si bé des de la nostra llunyania totes ens semblen igual, també tots els gats ens ho semblen fins que en tenim un i aprenem, amb l’amor, com de diferents poden ser entre ells, i fins i tot en el silenci de la nit distingim el miol del nostre gat del de qualsevol altre.
I tornant a les formigues, mai deixo de meravellar-me de com ho veuen tot, la minúscula molla de pa que l’escombra ha oblidat es converteix al cap de poc temps en un esdeveniment a on tot un batalló de obreres treballen incansables fins que aconsegueixen traslladar-ho.
I això és el que li va passar a l’infortunat escarabat. No se quan temps feia que s’estava potes enlaire, i si és agosarat transferir-li a ell els sentiments de pànic i desesperació que penso tindria jo si em trobés en una situació com aquesta. Realment els seus moviments eren els d’una criatura lluitant aferrissadament per la seva supervivència.
I ves per on, a mi els escarabats, i qualsevol animal que cruixi quan el trepitges, em fan un fàstic terrible, irracional, gairebé visceral: he estat a punt de ser atropellada per intentar esquivar un grill. Només de pensar-hi se’m posa la carn de gallina, no pel perill de tirar-me a sobre la carretera sense mirar si venia algú, sinó per lo a prop que va estar aquell monstre fastigós de tocar-me la pell. (eeeeeeeeecs)
Però en aquell moment, veient la terrible escena, vaig ser capaç d’acostar-me, i preguntar-me si aquell pobre animal sabia que estava essent devorat viu, si tenia un punt de consciència, si li feia mal, si continuava lluitant per tossuderia o per instint, o sigui, si un altre escarabat hauria ja llençat la tovallola mentre ell estava maldant per sortir-se’n. No se quant temps portava amb aquella terrible tortura, o si pensava “això és el final”
El més pietós hauria estat trepitjar-lo i que deixés de patir. Us asseguro que ho vaig intentar, però no podia, em feia massa fàstic. Vaig respirar fons vàries vegades, concentrant-me per agafar forces. Només el pensament de notar, encara que tènuement, el cruixir del seu cos sota el meu peu em feia venir arcades.
Mentre, el pobre Gulliver maldava per alliberar-se dels voraços liliputensos, i jo tenia la meva lluita particular: Em preguntava si els animals, ni que siguin els humils insectes, tenen consciència de la mort, por davant la incertesa en l’esdevenidor. I també si és lícit intervenir en la natura quan un animal pateix, o s’ha de deixar que les lleis antigues compleixin amb la seva terrible inexorabilitat. Quan era petita i mirava els documentals del Félix Rodríguez de la Fuente, em sabia greu que no salvés els animals de ser devorats.
Una altra pregunta que em feia de petita és si els animals també anaven al cel, i si això depenia de si eren bons o no. Però clar, les formigues devorant aquell infeliç escarabat, o l’àliga emportant-se una ovelleta, no eren “dolentes” simplement es procuraven el menjar (tot i que com diria Mafalda, aquí falta la opinió de l’escarabat, o la ovelleta)
Ara, posats a fer-se preguntes sense respostes, ens podríem plantejar si eren conscients de què l’escarabat estava viu i el feien patir.
Un dels records més terribles de la meva infantesa és el del porc cridant, a matances, quan li tallaven el coll, i la sang començava a rajar i el pobre animal es movia per intentar alliberar-se. Sempre vaig tenir ganes de deixar-lo anar, salvar-li la vida d’alguna manera, ajudar-lo a fugir d’aquella festa de la qual n’era el protagonista i la víctima.
Així que ja que no ho havia pogut fer amb el porc, ho vaig fer amb l’escarabat. Agafant coratge, em vaig acostar encara més i amb la punta de la sabata el vaig girar. Va fugir ràpidament, arrossegant-se perquè deixava una pota enrera, encara amb les formigues al seu cos, cap a sota unes herbes. Suposo que igualment va morir, i no se si vaig allargar la seva agonia.

Vull pensar que això que explico no és gratuït. Vull pensar que val la pena perdre el temps aturant-nos a mirar els insectes i a pensar en la vida i en la mort, en la lluita més enllà de tota esperança. Malauradament no tenim temps de fer això si no és durant les vacances. Sap greu. Hauríem de saber aturar-nos més sovint i plantejar-nos les coses insignificants que ens passen per alt. Tampoc tinc clar que això ens estalviï el Prozac, em refereixo a que no se si una vida conscient ens fa ser més feliços, la veritat és que aquella nit em va costar dormir. Però em nego a dur una vida aplatanada amb la tele, les revistes del cor i reality-shows. Realment, ara que ho penso, potser la gent que s’enganxa a aquestes coses és perquè ha perdut l’hàbit de mirar les coses petites que té a la vora. A mi, la veritat, em sembla molt més interessant l’agonia d’un escarabat que el tercer matrimoni de la néta del dictador.

Me'n vaig

Talment els enamorats, que de lluny estant es recorden i repassen mentalment els plecs del somriure, les ones del cabell, la llum de la mirada, així passo jo tot l'hivern, pendent d'una absència. Estic els mesos comptant el temps que falta per tornar a Mallorca. És una cosa irracional, no ho puc argumentar. Aquí també s'hi està bé, però és allà on sóc a casa.

I en els dies grisos d'hivern, quan la rutina em pesa a les espatlles i a l'ànim, recordo la llum càlida de l'horabaixa, o l'explosió del migdia, el silenci de la matinada, la platja quan la gent comença a anar-se'n i el sol agònic es torna ataronjat, les barques del club nàutic vigilant la lluna, els pins polsosos, les carreteres sinuoses amb parets de pedra i unes quantes vaques que miren impertèrrites com la vida passa.

L'aigua encara tan pura, tan quieta a mitja nit. L'arena freda, els grills, els mosquits. Els grumers brillants, fosforescents en la foscor.

Els moixos dormitant a mig matí, cansats de les excursions nocturnes. Els humils lliris de platja, amb la seva olor dolcíssima.

Les cigales, entonant incansables la seva lletania.

Les migdiades llargues i la roba curta. Sopar d'un pa amb oli.

Demà me'n vaig. El ritme d'entrades al bloc disminuirà, allà no tinc connexió a internet.

Que tingueu bones vacances.

Intensament

Quan vaig anar a veure "Mar adentro" vaig sortir del cine amb moltes ganes d'abraçar, de fer petons, de jeure a la herba i notar les pessigolles al cos, de nedar... De viure intensament, en definitiva. Una cosa semblant em passa cada vegada que vaig a visitar el meu oncle Damià, que està ingressat a una unitat de demència senil.

És molt dur. Sembla com si el temps s'hagués aturat. La majoria dels interns passegen vacil·lants pels espais lluminosos de la residència, ajudats per les infermeres o els familiars. Alguns estan lligats amb una faixa a la cadira, no arribo a saber si perquè no caiguin o perquè no s'aixequin. Altres caminen més segurs, però en els ulls porten l'absència d'ells mateixos, no se si m'explico bé.

Moltes vegades em pregunto quin tipus de vella seré. M'agradaria ser com una que està sempre somrient amb una nina de roba abraçada. Sembla feliç, en el seu món de tendresa. Les infermeres l'abracen i li fan petons, i ella s'estremeix de gust i continua abraçant la nina.

Hi ha també un senyor, el Paco, que està sempre renegant i cagant-se en tot. Un dia que ningú li feia cas i ell anava maleint tot el santoral, va arribar a proferir l'amenaça més greu que se li podia acudir: "mira que me cago en la virgen del Carmen, eh?" .Es veu que el Paco, quan era conscient, era un home tendre, carinyós i molt devot. Em pregunto quin és el Paco real, el d'abans o el d'ara.

Hi ha també una interna que té els ulls espantats. Sembla com si fugís d'alguna cosa. És incapaç d'estar-se dos minuts asseguda a una cadira. Està prima com un secall, i no m'estranya: tot ho deu cremar, fugint nerviosa de la cadira on s'ha assegut per anar ràpidament a una altra cadira d'on escaparà al cap de dos minuts més.

I també hi ha la Maria, que em mira fixament des de la nebulosa del seu cervell envaït per l'Alzheimer. La Maria m'estremeix perquè em recorda a la meva àvia, que també es deia Maria i que també va morir amb Alzheimer, i m'hi fa pensar perquè com ella, està asseguda en una cadira i des de la seva fragilitat mira el món entre espantada i astorada. Té els mateixos gestos, els braços encarcarats enganxats al cos, el mig somriure que fa si li dius alguna cosa, el caminar rígid i espantat, agafada a algú que camina d'esquenes i li parla dolçament.

No se quin tipus de vella seré. Si perdré l'oremus i em dedicaré a demanar a crits un home amb una bona polla, com feia l'àvia de l'Eva, (quin tall, veure l'àvia així, descobrir que era un ésser sexuat, i que encara té desitjos. I que terrible tenir desitjos quan ja ningú et desitja) Si renegaré de la verge del Carme, si estaré dues hores cridant "Ai, Deu meu", si acaronaré a una nina de drap o si em dedicaré a estirar els cabells a tot el que se m'acosti.

No em fa gens de gràcia, fer-me vella, però l'alternativa és molt pitjor, crec. Mentre arriba el moment de que em posin bolquers, em pentinin i em donin farinetes, faig la opció de viure intensament, de no estalviar-me cap plaer, tot i que això comporti també no estalviar-me cap dolor.  De somriure al matí, perquè cada matí és una bona notícia. D'arribar extenuada a la nit, per haver-li tret tot el suc al dia. De no deixar de fer cap petó, ni cap abraçada, ni cap carícia.

I almenys, si perdo el coneixement, que un dels meus darrers pensaments sigui "Que me quiten lo bailao"

Estadístiques i optimisme

Fa uns vuit anys vaig operar-me de miopia. Recordo que ho vaig fer uns mesos abans de casar-me, i que vàrem fer bastant la conya de que ho feia per veure bé amb qui em casava. (deuria anar bé, perquè crec que la vaig encertar de ple)Va coincidir amb la primavera, i flipava de veure els colors i la llum sense el vidre de vuit diòptries que ho entelava tot. Ho recomano a tothom. Ara torno a dur ulleres per fixar la vista (ordinador, llegir, etc.) però això d'anar a la platja i veure on és la teva tovallola des de l'aigua, és d'una qualitat de vida brutal. I més si la platja és a Mallorca (queda molt pijo, però la terra tira)...

Bé, el cas és que just abans d'operar-me l'oculista em va fer signar un paper conforme estava assabentada de que de cada 400 operacions, una anava malament. Jo tota poruga, li vaig preguntar si n'havia fet 399, i ell tot triomfal em va dir que n'havia fet més de 4000 i mai li havia passat res.

Ho va dir per tranquil·litzar-me i no ho va aconseguir en absolut. Sóc de lletres pures i no he estudiat estadística, però em sembla entendre que en aquest cas, tens moltes més possibilitats que et toqui, no? Estadísticament. Però com que sóc optimista, vaig tirar endavant i no me'n penedeixo gens.

Pel novembre vam anar a Les Planes de Son. Vàrem sortir a passejar un vespre, feia un fred que pelava, i les estrelles rutilants ens guaitaven de sobre les muntanyes. Era impressionant, i feia un punt de por, sentir-se tan petit en la muntanya tan majestàtica.

La Mariona em va dir

- Ja ho saps, que als Pirineus han deixat anar ossos?

A veure, tinc moltes virtuts, però la valentia no és una d'elles. I realment, amb aquella foscor i aquella solitud, tan lluny de ningú que ens pogués rescatar, pensar en una bèstia d'aquelles darrera uns matolls, no feia gens de gràcia.

- Si- li responc jo- però només n'han deixat anar dos en tot els Pirineus....molt seria.....

- Noia, amb la sort que tinc jo, no m'estranyaria trobar-me'l

Gran descoberta. Les rialles fan fugir la por.

Madamme Buterfly

Fa unes setmanes vaig anar al Liceu, a veure Madamme Buterfly. Tothom hauria de tenir l'oportunitat de veure una òpera d'aquestes, almenys un cop en la vida.

L'argument, ho dic pels profans en la matèria, va d'un oficial americà es casa amb una noieta japonesa per tenir companyia mentre està destinat al Japó, però no dóna cap validesa a aquest vincle, mentre que ella s'entrega totalment, renuncia a la seva família, i quan ell marxa, l'espera fidel, i mentre tothom la intenta desenganyar manté l'esperança en una tornada cada cop més difícil.

El final, com no podia ser d'altra manera, és molt dramàtic.

M'ha donat per pensar això aquests dies, que em van fotent carbasses a tort i dret, que mantinc encara l'esperança que les coses s'arreglin, tot i que cada vegada costa més creure que sigui possible.

En una relació de parella, la gent, en un moment o altre s'asseu i expressa què vol de la parella. Fan una proposta d'intencions, vull això i això no, etc. Del grau de coincidència del que volen els dos membres de la parella depèn, en gran part, l'èxit de la relació. Si al final la cosa no va bé, també hi ha un moment en el que es posa sobre la taula que no era això el que volíem, i més o menys traumàticament, la cosa acaba.

Però en una relació d'amistat (hi ha algun terme més light per definir relacions no amoroses entre dues persones? Dir amic a segons qui és una mica exagerat) normalment la gent no es declara les intencions que té vers allò que comença. I també passa que moltes vegades va acabant, morint poc a poc, resistint malament els embats dels malentesos inevitables.

Potser el problema de la Madamme Buterfly és que no es va posar a parlar amb Pinkerton sobre què volia d'aquella relació. Però què passa quan ja ni volen xerrar.

Val la pena apedaçar?