dimarts, 15 de juliol del 2025

La creu de la clínica Delfos

El meu pare està ingressat de fa més d'una setmana, i sembla ser que hi estarà força dies més. Estem intentant viure la situació amb serenor i esperança, tot i que sabem el que hi ha, l'edat que té i l'historial mèdic. Avui he dormit amb ell a l'hospital, i després he anat a esmorzar a la cafeteria. Sortint, he vist la capella i hi he entrat una estona. Necessitava recolocar-me, pregar una estona. 
I en aquell moment de recolliment he tingut una epifania que voldria compartir amb els creients de per aquí. 
Mireu, estava mirant la imatge del Crist.
És aquesta: 

D'entrada, deixeu-me que us digui que a mi no m'agraden gens, aquests tipus d'imatges. Em semblen morboses, no necessito la sang regalimant, ni les llàgrimes, ni els genolls pelats. 
Jo prefereixo les imatges més conceptuals. Una creu esquemàtica: dues fustes (los brazos en abrazo hacia la tierra; /el astil disparándose a los cielos, que diu la poesia de León Felipe) 
Però el que m'ha passat ha estat que abans de baixar a esmorzar, havia estat amb les infermeres que arreglaven el meu pare. 
I el meu pare, que havia estat maratonià i tenia unes cuixes poderoses, unes cames fermes, i que feia windsurf i nadava i tenia uns braços tornejats i poderosos... 
Avui m'havia fixat en que tenia unes cames escanyolides, qualsevol diria que es podria trencar en un moment. 
I he pensat que em feia falta veure aquest Crist en aquest moment. Que també  necessitem, més enllà de la creu, del símbol, copsar la carn. No oblidar mai això: que es va fer carn. I que abraça la nostra precarietat, la nostra malaltia. El Crist en el que creiem és, també, feble. I també li podem comptar tots els seus ossos.
I jo, que amb aquest orgull idiota sempre havia mirat amb condescendència, amb un punt de supèrbia, totes aquestes imatges tan explícites, avui he entès com necessitava una imatge així.