Tècnica bàsica per amants de la xocolata

A veure... La xocolata no es menja. Ni molt menys s’ingereix. La xocolata es pren, com si fos una medicina, en moments dramàtics (quan tens la regla, quan el novio no et truca, quan et fa mal tot el cos, o part de l’ànima...) En altres moments, s’assaboreix. No es pren mai xocolata de peu. Has d’estar asseguda, tranquil·la, perquè ja que és una bomba calòrica tan important, com a mínim s’ha de paladejar al màxim. Si l’has de tenir un minut a la boca i una eternitat als malucs, que aquest minut sigui el més intens possible.
Guardar la xocolata a la nevera hauria de ser un delicte penat amb treballs forçats. La xocolata a la nevera perd la olor, o pitjor, agafa olors d’altres coses. I abans de la primera queixalada, heu de tancar els ulls i deixar que l’olfacte, que és el més espiritual dels sentits, es recreï amb l’aroma del que aviat us delectarà el paladar. Una altra raó per la que no s’ha de guardar mai la xocolata a la nevera és perquè es torna blanquinós (i acaba essent com una fotocòpia esmorteïda d’una carta d’amor) La xocolata ha de ser fosca. Depèn del dia la podem suportar més o menys fosca.
La llet a la xocolata, amb moderació, perquè la xocolata es basta ella sola. No li cal cap acompanyant. Com a molt, un humil tros de pa, per fer homenatge a aquells horabaixes infantils, quan la teníem enterrada dins un tros de pa, com un rudimentari bollicao casolà. La música per acompanyar a la xocolata ha de ser suau i tendra, com un preludi de Chopin, o les gymnopedies de Satie, o algun minuet de Boccherini, o un segon temps d’algun concert de Mozart. Ha de ser música d’escoltar amb els ulls tancats i un mig somriure, molt lleu però intens.
I clar, si no es guarda a la nevera la xocolata tampoc està dura. És que no hi ha d’estar, mai ha de fer un so sec quan es trenqui, s’han de separar les preses poc a poc. Mirant-les amb delit. La xocolata, després d’haver-nos extasiat amb la seva fragància, ens l’hem de ficar a la boca, molt poc a poc i tancant els ulls. Respirem fons i deixem que se’ns acabi de fondre a la boca, com si fos un petó que feia temps que esperàvem. Mai s’ha de mastegar. Si tenim la sort que ens hagi embrutat els dits, després ens els podem llepar amb delectació, com acabant d’arrodonir el pecat que hem fet, com aquests petonets petits i lleugers de després d’un gran i apassionat petó profund.
No beveu mai després de prendre xocolata, a no ser que sigui alguna cosa molt glamourosa, un cava o un xampany, el cafè també hi diu molt, però res de beure coses dolces, i molt menys insípides com l’aigua.. Perquè com les carícies dels amants, amb la xocolata s’ha de deixar que el delit es difumini, molt lentament, deixant un rastre de plaer i de desig finalment aconseguit.

Cristina Kaufmann

La primera vegada que la vaig veure va ser quan la madre Rufina ens va portar a les carmelites. A llengua donàvem el tema de Sta Teresa de Jesús, jo tenia uns 12, potser 13 anys. La Cristina ens esperava dreta a la capella, al costat de l'altar, somrient en veure a quaranta nenes bullicioses mirar-la amb cara de curiositat. Recordo que una companya em va dir que ella s'hauria fet monja perquè volia, perquè era prou guapa com per casar-se. Era realment guapa. La recordo tan alta, tan elegant, tan etèrea. Ens va explicar com es vivia al convent. A nosaltres, en plena explosió hormonal, això de "tancar-se" ens semblava estratosfèric.
Jo li vaig preguntar què trobava més a faltar de l'exterior. I ella va obrir aquells ulls oceànics que tenia, va somriure i va dir "esquiar!"
Això em va acabar de descol·locar. A mi, i a moltes altres. Perquè ens pensavem que per ser monja, i més de clausura, s'havia de ser bastant il·luminada, i clar, que ella tingués una resposta tan "terrenal" ens va al·lucinar bastant.
Jo esperava una resposta del tipus "Sólo Dios basta" i tal, i resulta que no, que ella era humana!
Fou un xoc. Resulta que era una dona normal i corrent! això volia dir que nosaltres, que també erem persones normals i corrents, també podiem ser tocades, com ella, de la gràcia de Deu. Jo vaig sortir del convent donant-hi mil voltes. Em pensava trobar una extraterrestre i em vaig trobar una persona.
Aquestes vivències, com altres (la facilitat amb què va calmar el meu fill Miquel, que amb prou feines tenia un mes, el dia que vam anar a què les monjes el coneguessin; o l'impacte d'aquella famosa entrevista que li va fer la Mercedes Milà a la televisió), les recordava divendres passat, a la presentació del documental "Re-creant soledats" que sobre ella han fet el Francesc i el Joan Grané.
En Ramon us en parla també en el seu blog. A la presentació hi havia gent de totes tendències. Joves, nens, grans i molt grans. La Cristina fou una dona que no deixava indiferent a ningú.
Pujant a les Carmelites, el Toni Martínez em deia que li costa pensar en les Carmelites sense la Cristina. A mi em costa també, com em costa pensar en la església de Mataró sense ella.
No se si fou conscient de la gran tasca que feia. En tot cas, la feia sense estridències, humilment. I penso que aquest fet ha de fer callar a tots els que diuen que la vida contemplativa és menys útil que les altres. Penso que poca gent ha fet tant com ella. En tan poc temps.
Que descansi en pau.

Escriure

Hay dos actitudes ante la vida: recoger y guardar o recoger y dar. La literatura gira a veces tanto alrededor de un ego, de un mundo propio, que sólo se preocupa por recoger... Para mí, escribir es estar en posición de dar, una forma de vaciarte. No podría escribir sin esa disposición previa a servir de transmisor, sin prestarme a llevar cosas encima de la cabeza (...)
Cuando escribes, lo que haces es llevar cosas en la cabeza, cosas esenciales, como la esperanza, que tal vez consista en no desprenderse de lo imposible. (...) Lo importante no eres tú, sino lo que llevas en el atado. Escribes mientras tienes deseo, pero es un tipo de deseo que tiene la forma de una extraña obligación. Escribiría aunque no tuviera ningún lector, es algo parecido al respirar. Cuando estás escribiendo, estás en vilo; te transformas, das lo mejor y lo peor de ti. Lo demás no tiene mucha importancia
(Manuel Rivas, en una entrevista a El País Semanal, dia 5 de novembre de 2006)

Ser dona a l'església

A mena de preludi del post d’avui, he d’especificar que no sóc teòloga ni res semblant. Sóc una simple cristiana de base.

Vaig llegir a “el País” de diumenge dia 12 de novembre que uns teòlegs alemanys han publicat una versió de la bíblia “políticament correcta”. En aquesta bíblia, entre altres coses, es recupera aquest nom tan bell per referir-se a Déu, “Adonai”, que és un nom de gènere neutral.
A més, es veu que en aquesta bíblia s’intenta evitar l’antisemitisme i la discriminació de la dona. Tenint en compte que una part molt important de la bíblia és la història dels jueus, això de dir que la bíblia és antisemita em sembla una mica poc fonamentat. Potser si fos jueva alguns passatges em farien sentir malament. No se.
El que si és una vivència pròpia que m’ha fet mal molts cops, com a dona m’he sentit moltes vegades discriminada a l’església. I no em refereixo només al fet de no poder consagrar (que també). Quan veus com funcionen les parròquies, et preguntes com s’ho farien sense l’exèrcit femení, que a la ombra ho sustenta tot. Calladament, fent un servei senzill. Però sembla que només ens hi vulguin així: fent catequesi, preparant tómboles, amb el rober parroquial o netejant el recinte.
La passada missa de les santes, jo observava tots els que estaven a l’altar. Quants n’hi havia? Quaranta, cinquanta homes? Només una dona, que havia de llegir una lectura.
I això em fa mal. Perquè no em sento representada per aquell grup exclusivament masculí. I molts capellans amb qui he parlat d’això, els sembla que sóc una exagerada. Que no és tan important, i després ho centren tot al fet de que no puguem ser capellans, i no es tracta d’això, de veritat que quan dic que les dones ens sentim excloses ho dic per moltes altres coses. (Potser això els homes no ho entenen, com jo no puc entendre que un Jueu es senti malament amb la bíblia)
Hi ha coses que només entenem les dones (per això les que tenim només fills, i no filles, ens sentim algunes vegades tan soles). Aquests homes que remenen les cireres no saben la gran riquesa, la tendresa, la intuïció, tot el que es perd per no consentir tenir-hi dones.
Però no em sento discriminada per Jesús, ni per la bíblia. A mi no em cal que em canviïn la bíblia, ja m’hi sento bé (tot i que Sant Pau em sembla un antipàtic, puc sobreviure al que va escriure, no vull que me’l suavitzin, tinc por que es perdin altres coses, buscant la correcció)
Perquè Jesús acceptava aigua de Samaritanes, es rodejava de dones que havien estat adúlteres, perquè qui primer va rebre la gran notícia de la resurrecció foren les dones (que van anar al sepulcre mentre els homes estaven espantats, amagats...) No crec que Jesús discriminés les dones.
No necessito que em canviïn la bíblia. Si que voldria que em canviessin les estructures, que l’església fos més permeable als nous temps. Perquè em sap greu veure tants joves que s’espanten amb la gran estructura i es perden tota la riquesa que els pot donar l’evangeli. Penso, en confiança, que hi estem anant. Que alguna cosa es mourà. Que l’esperit bufarà i aconseguirem una església en la que tots ens hi sentim bé. Sense lletra petita, ni vells tics del passat.
Per cert, no se si a la carrera de periodisme hi ha una assignatura de “invenció de la sopa d’all”, però si és així segur que la periodista que va fer la notícia, una tal Sandra Ellegiers va treure molt bona nota: destaca que a partir d’ara es podrà resar “Pare i mare nostre que esteu en el cel”. (els que havíem resat així abans que ella ens donés permís, què hem de fer? “no valien”? els hem de “recuperar” d’alguna manera? )
Qui em va ensenyar a resar així fou el meu petit Mateu. Quan li vaig anar a ensenyar el Pare nostre, ell amb tota la innocència va preguntar “I la mare?”.
Per un nen de tres anys, el concepte d’una presència amorosa i constant quadra més amb el concepte de mare. O sigui que vam decidir que diríem “pare i mare nostra”. Perquè Deu és pare i mare. I el dia que, com ens deia Jesús, ens fem com els infants, trobarem a faltar dones en els llocs visibles de l’església, i no només entre bastidors com ara. Espero que poc a poc, aconseguim una església més justa. Amb homes i dones. Treballant junts. A tots nivells.

Gràcies

Ja tinc trenta-set anys i dos dies. El problema és que no se si aquests anys realment els tinc, o ja no els tinc, vull dir que ja m'han passat, no se si tinc el que vindrà o el que he viscut.
No m'acaba d'agradar, això de que vagin passant els anys, cada vegada més depressa per cert, perquè encara tinc moltes coses a fer, molts llibres per llegir, molts llocs on vull anar, i no vull morirme sense tocar les bagatel·les de Ligeti, sense escriure les històries que m'han explicat, sense creuar l'atlàntic.
Tinc molta feina encara, i com diu el poeta, espero que la mort, quan arribi, em trobi molt viva.
Us pot semblar una mica depriment el post, ahir vaig saber que una amiga meva té un càncer de pit, (porto una marxa guapa, començo a pensar que ser amic meu és una professió d'alt risc) i això em va fer tenir moltes més ganes d'exprimir la vida.
Sigui com sigui, gràcies als amics que vau venir dissabte a celebrar amb mi l'aniversari, gràcies als que vau trucar, gràcies als que m'estimeu i m'ho feu saber.
Al brindis vaig demanar, simplement, que els trenta-set siguin tan bons com els trenta-sis. No es pot demanar més. He decidit ser feliç per tal de ser agraïda.
Petons

... i tot és primavera

El mallorquí és una manera de xerrar molt poètica. Per exemple, en l’ús dels passius: no vaig, sinó “som anada” (sovint la vida és així, oi? Som anats)
Un altre exemple: aquest estiu una dona, sense cap pretensió literària, (de fet és gairebé analfabeta) per dir que sempre té molta set, em va dir: “som un clot d’arena, no qued mai assaciada”
(Quants escriptors desesperats buscaran metàfores ardents que a aquesta bona dona li surten espontàniament?)
A Mallorca, doncs, parlem poèticament. I a la tardor li’n diem primavera d’hivern. I m’agrada aquest concepte de primavera d’hivern, perquè li nega a la tardor les connotacions tristes que molts li donen.
Per exemple el rètol de la fira de tardor de l’Ajuntament de Mataró, que és trist: uns ulls femenins, amb un aire vagament plorós, miren en sentit descendent.
Quina pena. Quin enyorament d’aquella poesia, d’aquella llum de Mallorca! Perquè a Mallorca la primavera d’hivern, és, com la primavera d’estiu, un esclat de colors, d’horabaixes amb postes de sol apoteòsiques, de tebiors que conviden encara a la platja (ens vam banyar a mitjans d’octubre amb un sol espetegant i en una cala buida)
Tardor augura un ambient que decau, tardes tristes, primavera ens promet esdevenidor.
I si finalment, com sembla que passarà, la tardor guanya a la primavera d’hivern, proposo recordar que no ens n’adonarem i tornaran a venir, després dels dies grisos i les nits llargues, dolces tebiors. I com deia Papasseit, a la verge més jove li vindrà llet al pit.
(Veig que darrerament vaig una mica ensucrada... intentaré el proper post ser una mica més mordaç. Motius no em falten)

Sense Internet

Estem sense internet de fa més de tres setmanes. Malgrat no som de Telefònica, tenim un tipus d'avaria que han d'arreglar ells, i aquí ens teniu, aïllats del món exterior. Em vaig connectant des de la feina, a hores penjades. Suposo que heu notat que he baixat una mica el ritme. És que a més, he pujat el ritme de les altres coses, i com sempre, les coses urgents no deixen temps per les importants.
És empipador, això d'haver de prescindir d'una cosa que s'havia fet ja tan quotidiana. l'email diari a n'Antònia (et promet que recuperaré el temps perdut), les paridetes que m'envia la Lourdes o les abraçades des de l'altra banda de l'atlàntic que de vegada en quan em són arribades. És com quan et fas una ferideta al dit, i descobreixes que el fas servir molt, perquè sempre hi topes, ara me n'adono que ho feia servir molt.
Però abans funcionavem així. Jo escrivia una carta a mà, l'enviava a Mallorca o l'Equador i arribava-o no- al cap de dues setmanes, i em contestaven -o no- i enviaven la contesta i arribava -o no- al cap d'altres dues setmanes. I l'estimació es mantenia viva, assaltant cada dia el correu, decebuda quan hi havia només factures, i l'alegria quan per l'escletxa de la bústia endevinava la carta de correu per avió.
I la impaciència dels cinc pisos d'ascensor amb la carta esperada, la il·lusió de trencar el sobre i llegir les lletres, escrites a mà.
I saber amb la caligrafia, si la persona que t'escriu està animada o enfadada o...
I ara no hi ha res d'això. Tinc amics que m'escriuen molt, i coses molt íntimes, als quals no conec la lletra. I sembla que fer esperar la resposta dos dies sigui de mala educació. I amb la immediatesa sovint perdem la intensitat.
Ningú m'escriu cartes, ja. Ara que no tinc internet ho trobo a faltar.

Per cert, demà tots a votar. "NO PASARAN"!!!!!!!

Bon rotllo pre-nadalenc i planetari

M’agrada tenir gent que m’estimo lluny. No és una qüestió masoquista, tot i que pot semblar-ho. És que sembla que quan la gent es pensa en la distància estableix com un finíssim fil de plata lluent, i m’agrada tenir una imatge de la terra com si estigués il·luminada amb tot de pensaments positius de gent que es desitja felicitat, que manté l’espurna de l’amistat a través de Quilòmetres i anys.
És una imatge ensucrada i pre-nadalenca potser. Divendres passat el Joan em deia que vaig amb el lliri a la mà, però realment penso que és bo pensar en clau positiva, malgrat les puntuals ensopegades que aquesta actitud comporta.
En aquests moments tinc amics, gent estimada arreu del món: a més de Catalunya i Mallorca, a Estats Units, a Andalusia, a Angola, al Japó, a Anglaterra, a França, a Itàlia, a Madrid, a Toronto...
Alguns hi són per passar uns dies, altres han pres opcions de vida radicals que els han fet abandonar les comoditats occidentals i intentar deixar el món millor del que l’han trobat, altres simplement no han volgut rebutjar una oportunitat laboral única, altres han tornat a casa seva després d’haver-me domesticat...
Tota aquesta gent, aquests amics, alguns més íntims, em fan sentir com un immens corrent d’amor.
Com Felip II, que deia que en el seu regne no es posava el sol, m’agrada sentir-me acompanyada, saber quan em llevo que mentre dormia hi havia gent que m’estima desperta, i pensar mentre estic llevada en gent llunyana que està dormint.
I aquesta energia positiva no descansa, sempre hi ha algú despert, vetllant el son dels que estan enfora.
Continuant amb el lliri a la mà, m’agradaria que això donés fruit, que realment el món fos millor perquè la gent que s’estima en la distància s’envia les energies positives i crea un corrent de bon rotllo.
No es perd res intentant-ho!

Els gegants

Us presento al Trinxeter i madò Coloma. Són guapos, oi?

Fer història

Els llibres d’història estan farcits de gent que ha fet grans batalles, de trepes, de conqueridors i exterminadors, d’individus que decidiren que el fi justifica els mitjans, (sobretot si el fi els és favorable), de guanyadors.
Però qui realment fan història són els humils i anònims, la gent del poble, que passa per la vida sense cap altra intenció que anar fent, senzillament.
El meu padrí, el pare de ma mare, fou un d’aquests. Era artesà a Campos, un poble de Mallorca que al segle passat era encara petit i rural, i que ara està creixent vertiginosament. Ell era el trinxeter, o sigui, feia els trinxets, els ganivets.
A més, era un artista, en el sentit integral de la paraula. Dibuixava molt bé, i tenia una especial habilitat per tocar qualsevol instrument que li caigués a les mans, tot i no haver estudiat mai música. I tocava bé, us ho diu un músic professional. En els anys durs de la postguerra es guanyava alguns calerons tocant en una orquestrina, a les festes dels pobles d’aquella Mallorca profunda, ara ja tan lluny en la memòria.
Però era sobretot conegut i apreciat perquè havia muntat un grup de teatre. De fet va morir al peu del canó: assajant una obra li van treure uns decorats, es va enrabiar i va tenir un atac de cor fulminant. És una bona mort per algú com ell, que no suportava la idea d’estar malalt, però nosaltres ens vam quedar fets pols (i els que li van posar malament els decorats, ja ho podeu imaginar).
Tot això us ho explico perquè aquestes dates hem anat a Mallorca: L’associació “Societat i costums” va promoure fa un any una votació al poble de Campos per escollir un personatge estimat pel poble per ser la imatge d’un gegant, i va sortir ell. Dijous passat van batejar el seu gegant, juntament amb el gegant de madò Coloma, una cuinera que va escriure un peculiar llibre de cuina que totes les dones de Mallorca tenim, on al final deia que si volíem algun aclariment, que l’anéssim a visitar, que viu a tal lloc.
Ha estat molt emocionant. Tornar a veure’l, ballant i fent gresca, entretenint al poble, com ell va voler fer tota la vida.
I pensar que són aquests els que fan història: la gent de poble, que fa cultura de veritat, digna però sense dissenys estrambòtics i també sense donar-se-les d’importants. El meu padrí Guillem mai va anar de prepotent per la vida, mai va ser un trepa, i va tenir la porta de casa seva oberta. Acceptava gustós qualsevol proposta que signifiqués una mica d’entreteniment, un espectacle, el que fos. I si, tenia defectes, com tots. Però era un bon home que li va tocar viure en una època dura, i se les va enginyar per fer la vida més alegre al seu voltant.
Penso que és l’homenatge més gran que li podien haver fet, perquè respon al seu caràcter senzill, popular, amable. Posar el seu nom a un carrer o a un institut és també entranyable, però penso que a la seva persona hi diu més aquest homenatge. M’estremeixo de pensar que d’aquí uns anys, quan tots els que l’hem conegut haguem mort, ell seguirà ballant a les festes. Que farà somriure a nens que no l’han arribat a conèixer.
Vull agrair a tota la gent que hi ha invertit hores i hores, imaginació i ganes perquè això es dugués a terme. Això fa que dugui el poble de Campos encara més present en el meu cor.

Titànic

Sovint a les pel·lícules la gent s'enamora en mig de grans dificultats, i lluita per tirar endavant. Però a la vida real, la dificultat és precisament la vida normal, la quotidianitat.
El repte és mantenir l'amor amb algú amb qui convius. Els amors impossibles es mantenen perque no es materialitzen. És fàcil trobar l'amor de la teva vida en un trasanlàntic anant-se a pique, és difícil despertar-se cada dia al costat de la mateixa persona, amb cara de son, despentinada i amb leganyes, i decidir que val la pena continuar el camí. Que encara t'emociona. Aquest és el repte.
Dic això perquè avui fa vuit anys que el Jordi i jo ens vam casar. La nostra història no donarà mai (espero) per una novel·la: les lluites petites, els detalls inesperats, el transigir intentant no perdre el somriure, fer de cada dia una aventura, pot no semblar gaire emocionant.
No dóna per cap super producció de Hollywood, però és la meva pel·lícula, i m'agrada.

Batejar els fills

En resposta al Joan:
Nosaltres hem batejat els nostres fills. No és que els vulguem “apuntar de per vida” . És utòpic pretendre no condicionar els fills, des del moment en que els portes a una escola o una altra, els parles en un idioma concret o els cuines carn o peix tenen uns condicionants.
Nosaltres simplement fem aquesta proposta als nostres fills. Així com els parlem en català, escoltem un tipus de música, els diem que no s’han de llençar papers a terra, que la Aisatou és amiga de Mahoma com nosaltres ho som de Jesús i que Déu ens estima a tots igual. Segurament quan siguin grans es plantejaran moltes de les nostres opcions, la manera de viure l’espiritualitat serà una d’elles, com potser ho serà també la opció política.
Vàrem plantejar-nos si els batejàvem o no, més per discrepàncies amb alguns corrents de l’església que perquè penséssim que no valia la pena.
Perquè penso realment que val la pena. Em coneixes i saps que no sóc en absolut extremista ni res d’això, però penso que ser cristià és una manera fantàstica d’anar per la vida, de relacionar-te amb els altres, d’estimar.
Puc pensar-me sense música, vivint a un altre lloc, potser fins i tot votant altres partits del que he votat fins ara... Però no puc pensar-me sense apostar agosaradament per intentar fer realitat l’estil de vida de Jesús. Malgrat no sigui fàcil, ni estigui de moda, malgrat la Cope, malgrat tot. la riquesa que em dóna l'evangeli fa que valgui la pena nedar a contracorrent algunes vegades.
I penso que no podia escatimar això als meus fills per tenir una imatge més de “progre”. Donar llibertat als fills no vol dir no fer propostes clares. No s'ha de confondre proposar amb imposar.

Talismanes

El pan que la madre incorporó
en nuestro equipaje
como un imán que fragüe
el retorno a sus brazos.

El recuerdo de los amigos
que en la distancia asumen
su condición de arcángeles.

La imagen del viejo eucalipto
como un oloroso mástil
en la marea final del ocaso.

La memoria del viento
con su antorcha de sonidos
por el silencio del Altiplano.

Los ojos de un niño
pendiente en el frío
del ajedrez de los astros.

La antigua fragancia de un
cuerpo
que descorrió sin saberlo
las cortinas del deseo.

Las palabras natales
que fielmente nos siguen
camino de cualquier parte

y que imprimen como
Verónicas
lo que vuelve en los fortuitos
vitrales de la memoria.

Eduardo Mitre (Oruro, Bolivia, 1943)

Militància musical

Na Miquela Lladó, amb qui vaig coincidir durant el segrest a l'aeroport del Prat de finals de Juliol m’ha fet arribar el seu disc “com un ventall” . Sempre m’ha agradat aquesta veu tan càlida de na Miquela, i fa temps que segueixo, encara que de lluny estant, l’evolució de Música nostra.
Aquest disc, però, és en solitari. Na Miquela ha triat tretze cançons que signifiquessin alguna cosa en la seva vida, i ha parit un disc que us recomano molt vivament.
Fa una setmana parlava amb els alumnes de primer de Batxillerat, i els deia que ells no escolten la músic que volen, sinó la que altres decideixen que han d’escoltar. Ells, amb aquesta insolència que els supura i les ganes de ser independents, reivindicaven que no es deixen portar per les modes i el consumisme, que són diferents i tal. Però cap d’ells escolta Silvio Rodríguez, Leon Gieco, o per anar més a prop, Joan Amèric o Joan Isaac, per posar un exemple. I la veritat, no crec que aquesta música no els digui res, estic segura que els diria molt si es prenguessin la molèstia d’escoltar-la. Però no ho faran, perquè aquest tipus de música no es ven com a producte de consum. No suporten que els pares els manin, però permeten que qui decideix què escolten sigui gent de discogràfiques, o caps de programació de ràdios comercials. I el pitjor és que moltes vegades la música ens influeix tant que acabem essent el que escoltem. I ara deixeu-me ser simplista, però senzillament no interessa gent que pensa, que es plantegi coses. Més val que estiguem aplatanats amb els cuarenta principales.

I precisament una de les cançons del disc de na Miquela, “goteres blues”; arrel de la clausura de Som Ràdio diu ”ja no puc escoltar la gent que parla el meu llenguatge, i tot són veus de multinacionals i músiques d’altres paratges, deu ser que no interessa aquest parlar o potser amagui un fosc llenguatge subliminal”

I una altra de les cançons que us recomano (a més d’una versió de “Me’n vaig a peu” del Serrat) és “Mai donis per finit”, la cançó de Joan Bibiloni sobre un poema d’en Miquel Àngel Riera. Aquesta cançó sempre ha estat de les meves preferides, i de fet, sempre he intentat viure així, donant-me intensament, enamorant i re-enamorant-me a cada moment.
M’ha fet gràcia que a les dedicatòries n’hagi posat una pels que encara comprem CD’s originals. La veritat és que em sembla un pecat copiar discos d’aquest tipus de música. Espero que en vengui molts, perquè en serio que és un disc molt recomanable. Jo en penso regalar un bon grapat, per reis o per amics invisibles, o per que si, per militància.

La victòria de l'aneguet lleig

Ahir, a un lloc absolutament inesperat, em vaig trobar el J. Han passat tants anys ja, gairebé vint, que vaig dubtar que fos realment ell. Estava molt canviat, tot i que suposo que encara se’l podria considerar atractiu. Si em va reconèixer, no ho va demostrar. O potser no em va dir res perquè després de tants anys, no hi ha manera de trobar cap tema de conversa que no sigui els fills que tenim cada u i de què treballem.
Poc s’ho pensa, que em va canviar la vida. Vaig estar profundament enamorada d’ell. Ara ho recordo amb un somriure, però vaig plorar molt agrament el seu silenci, la seva suficiència, la superioritat amb que em tractava. No em va voler mai, no de la manera que jo hauria volgut. Sí com amiga, però aquesta paraula és molt dolorosa quan vols ser alguna cosa més.
I, sabeu? Ahir, encara que quedi lleig dir-ho, jo estava esplendorosa. Portava un vestit blanc i negre amb tirants, i el cabell deixat anar i unes sabates de taló vertiginós.
I a ell la vida no l’ha tractat tan bé. Conserva aquells ulls blau cel, com d’horabaixa d’estiu, que m’electritzaven, però ja no porta el cabell llarg (bé, de fet ja gairebé ni porta cabell) i aquell posat deixat que el feia atractiu als 20 anys ara que en deu tenir gairebé quaranta no l'afavoreix, més aviat el fa semblar més vell del que és.
Ai, deixeu-me ser frívola i gaudir de la petita victòria d’ahir. Amb el meu vestit cenyit, el gloss als llavis, el somriure profident, mirant el món des de dalt de les meves sabates....
Lo bo d’haver estat lletja als disset anys, és que a la mínima que vigilis, als 36 pots estar molt millor.