Els problemes

Tots en tenim, tres o quatre de grossos, alguna vegada un d'immens, i cinc o sis que fan nosa però deixen viure.
Si entestem a desitjar que es resolguin, però ens quedem paralitzats sense fer res, els problemes s'enquisten, fan crosta i no ens deixen respirar. Perquè mai cap problema s'ha solucionat sense posar-hi de la nostra banda, però nosaltres, potser per mandra o per covardia, no actuem, esperant que "les coses vagin a millor". 
Potser hi ha problemes que van convivint amb nosaltres, i mentre passen els dies van fent-se robustos, i és quan entenem que amagar el cap sota l'ala és només la manera de fer créixer situacions indesitjables.
Altres vegades els duem sense dir-los, i és el primer en que pensem a l'albada, i ens amanyaguen en nits solitàries, preguntant-nos si algun dia aconseguirem deslliurar-nos-en. Els guardem en el nostre cor, desitjant que no ens esquerdin massa, que ens deixin continuar alenant cada matí i fent bona cara als que estan al nostre voltant. Intentem no pensar-hi, però quan estem desprevinguts ens salta a sobre l'angoixa, o la pena, o la impotència davant la situació.
També podem fugir del lloc, sense saber, pobres de nosaltres, que alguns, molts problemes, són com ombres que ens persegueixen. 
Perquè els problemes són nostres, senyors. Són fills del nostre caràcter, de les nostres tries, o de les nostres indecisions. Els problemes, tots, són interns, doncs malgrat puguin estar provocats per agents externs, tota solució als meus problemes ha de passar per mi: pel meu cap, pel meu cor, per la meva transformació.
I és que res se soluciona sense una actitud vital de canvi, de sortida del lloc on s'està. Però per a fer això, a vegades cal ser molt valent. 

Hauríem de ser capaços de sortir de nosaltres mateixos, i mirar-nos de lluny. Potser així aconseguiríem entendre que cada problema ens ensenya, doncs al capdavall, el que no ens destrueix ens alimenta i ens fa grans.
És cert que la vida es viu cap endavant, però s'entén cap endarrere. 
Aquests dies em trobo desitjant poder saltar saltar uns quants anys i mirar enrere, on estic ara, per poder encarar el que he de canviar de mi mateixa amb la confiança que me'n sortiré.
És que jo voldria poder veure els meus problemes de lluny, i creure'm de debò que el que ara m'angoixa segurament em farà més feliç, en un futur no gaire llunyà, si aprenc el que em vol ensenyar la vida amb aquesta pedra que ha posat al meu camí.

I ser capaç, tornant, d'entendre que hi ha paradisos als quals només s'arriba passant pel calvari.

Perquè sí.

Tot i que fa molts anys que treballo amb adolescents, (de fet, tota la vida hi he treballat, d'una manera o una altra) no deixa de sorprendre'm la seva seguretat, la seva insolència.
Jo era així també, suposo, ridículament segura de les meves opcions. Volia ser una persona ferma, coherent, estava convençuda que jo-tenia-raó, i que d'alguna manera, si tothom fes el mateix que jo tot aniria molt millor. La meva opció política em semblava tan òbvia que no entenia com algú podia votar quelcom diferent. La música que jo escoltava era tan sublim que com és que no s'escolta a totes les emissores, i les assignatures que em costaven (matemàtiques!) eren menors comparades amb les que realment farien la humanitat feliç, que justament eren les que m'agradaven a mi (filosofia!).
En el que tenia les idees més clares, però, era en què jo donaria una educació als meus fills tan bona i tan ben pensada, que ells no s'haurien de rebotar mai amb mi per res. 
Perquè jo, quan fos gran, no diria mai "perquè sí", seria una mare que no cridés, i que ho faria tot molt diferent a com era en aquell moment.

Volia, doncs, ser una mare moderna, estar sempre de bon humor, i pensava que, com que jo faria les coses molt bé, els meus fills em farien cas i m'estimarien sempre, i a casa l'ambient seria molt alegre i tranquil, i els meus fills no creixerien en un ambient estricte amb normes irracionals. Les normes serien consensuades, tots estaríem d'acord, i a casa no s'imposaria res a la força. 

I anys després d'haver passat l'adolescència, vaig tenir fills. Que van arribar al món sense saber els meus plans, i que venien de fàbrica força diferents al que jo pensava.
I la meva fantasia va anar estavellant-se contra la realitat.
La primera vegada que em vaig sentir dir "perquè t'ho dic jo, que sóc ta mare", vaig aturar-me un moment i va ser com si em mirés a mi mateixa de lluny, vaig tenir com fred, de veure que estava fent i dient coses que sempre havia dit que no faria.
Quina mania que té la realitat a dir-nos que les coses no són com volíem, sinó com són. Quina insolència del temps, fer-nos dir el que abans abominàvem.

I et trobes, a punt de l'exasperació,  dient a un adolescent impertinent "perquè sí, i punt". I veus que ell et mira amb els llavis apretats i foc a la mirada, i saps que està pensant que ets una borde i que a casa seva farà les coses molt diferent a com ho fas tu, perquè et quedes sense arguments i només pots fer servir l'argument de la força, i com que ell tindrà raó perquè en sap molt, molt més de tu, no haurà de fer servir el "perquè sí" mai.
... I de sobte, com quan se't destapen les orelles, et reconcilies amb l'adolescent que va ser, i sobretot, amb els pares que et van suportar, i t'entens i t'acceptes i et veus molt gran.

Arcàdia

Estan flotant, en un espai tebi i molt lluminós. El fluid on suren és prou dens com perquè no hagin de patir per a no enfonsar-se, i acollidor i càlid com el líquid amniòtic. Ells poden girar-se boca-terrossa i continuar respirant, com si fossin dos germans bessons en un úter immens.

Però no són germans bessons. No són amics, tampoc, tot i que algun cop pretenen jugar a ser-ho, intentant ignorar la cremor amb el que es desitgen i l'emoció fonda que senten en descobrir les seves ànimes tan properes.

No es veuen. Giravolten en el líquid, es noten la presència un de l'altre. Algun cop es parlen, però el que més fan és surar confiats i tranquils, assaborir el vibrant plaer de la presència estimada, i delectar-se amb el frec que adés i ara els corrents els concedeixen de tenir. Quan els seus cossos es toquen, no ho retenen. Ho gaudeixen i ho deixen passar, esperant la propera vegada que tornin a coincidir. 

I en algun moment donat, el gemec de plaer quan es freguen es converteix en so. I d'aquest so neix la música. 

Els dos canten. La veu els fa vibrar el cos, i els posa en moviment. Les seves veus s'acoblen, juguen, i busquen la vuitena perfecta, mentre riuen i els seus cossos suren feliços. 

I en el moment que aconsegueixen afinar la vuitena, els harmònics vibren, i agafen cos, i dibuixen al cel lluent, líquid i brillant, colors capriciosos.

Els colors s'encenen i ballen amb la música. I els dos veuen meravellats com al cel, que abans era com seda lluent, els moviments dels harmònics dibuixen corbes, que s'organitzen, es toquen i formen flors grosses, voluptuosament vives, que palpiten amb la veu dels dos, i esclaten i reneixen, al ritme de les veus d'ells.

De sobte ella sent quelcom a la seva cabellera. Ell l'ha trobat i l'abraça per darrera, les seves mans a la cintura, el seu cap a l'espatlla, ben a prop.

I ella perd consciència de que estigui cantant, però ho deu continuar fent perquè les flors són cada vegada més vives, i mentre ell, abraçat a la seva esquena, amb la veu fosca i dolça com la xocolata, a cau de la seva orella li canta dolceses, i ella nota l'escalfor del so, penetrant-la, i és ara un esclat de sensualitat i colors, com aquelles flors, que peten en mil bocins i cauen sobre ells com cristalls de iridiscents.

Quan vaig haver escrit aquesta entrada, vaig pensar que podia complementar un altre relat que vaig publicar també al blog, fa molts anys, podeu llegir-lo clicant aquí

La Carla

La Carla té quinze anys, ulls com de nit d'estiu i una cara que enamora, tot i que darrerament intenta no somriure gaire, perquè troba que la ortodòncia no l'afavoreix. Té el cabell llarg, llis i lluent com el mar en calma d'alguns matins d'hivern, i les mans fines i elegants, com de pianista, diu l'àvia.
A la Carla li agraden els gats petitets, mirar la tele i passejar per la riera. Té un munt d'amigues i algun amic que ella voldria que fos més que amic.
La Carla fa tercer d'ESO, i de gran vol ser periodista i viatjar per tot el món i tenir una casa amb dos gossos i un gat que seran amics entre ells.
La Carla no se n'ha adonat, però hi ha un noi de quart d'ESO que fa els impossibles per creuar-se amb ella pels passadissos de l'institut, i que passeja per on ella va les tardes de dissabte, i li diu adéu de lluny, mentre espera algun dia tenir valor per dir-li alguna cosa més.
La Carla viu en una casa molt gran i té una habitació plena de pelutxos que comença a pensar que fan de nena petita però li sap greu llençar, i contes que fa segles que ningú obre.
La Carla té dos germans grans que l'empipen sempre, una mare amb molta empenta que sempre està fent coses, i un pare de veu suau i molta determinació.
La Carla alguns cops s'empana en les reunions familiars, pensant en el que voldria que fos i que no és, en com de diferent hauria de ser la vida, i en com de ridícula que és la seva família i en com de bordes que són els seus germans. 
La Carla no s'agrada. Hi ha alguna cosa dins d'ella que li diu que no és prou maca, ni prou llesta, ni prou prima. 
La Carla va començar tan a poc a poc, que no sabria dir quan va ser. Primer fou deixar de menjar pa per sopar. Després ni dinars ni sopars. Al cap d'un temps va deixar d'endur-se esmorzar a escola.
Quan va veure que el botó de la cintura dels texans li anava balder, es va animar. Podia fer-ho. Com aquella vegada que es va prometre que recuperaria tecno i ho va fer amb tan bona nota. Si s'ho proposa, n'és capaç.
Després del pa vingueren altres renúncies. Algun cop, l'estomac li protestava. Però ella era forta. Es mirava al mirall. Encara em queda això, deia, pessigant-se un tros d'abdomen que li semblava greixós i enorme, mirant-se en calcetes al mirall que té darrera l'armari. 
Vull que se'm vegi el triangle, deia, determinada a aconseguir que les cuixes no es toquessin entre elles i fessin un buit just sota el pubis. 
La Carla visitava d'amagat pàgines web on altres noies parlaven de l'Anna, i ella volia ser amiga de l'Anna i de la Mia, i volia ser perfecta. Perquè encara no ho era, encara no tenia el triangle i encara li tocaven els texans a la carn. I en aquelles pàgines web, altres noies com ella explicaven trucs per enganyar els pares, per amagar el menjar, per omplir la panxa sense que engreixés, per controlar la gana, amb frases d'ànim que semblaven tretes d'un partit polític, "sí, se puede, pequeñas princesas", i ella se sentia acompanyada, encoratjada, per altres lluitadores com ella d'un ideal que poca gent entenia.
I a poc a poc, la Carla va començar a ser una excel·lent faquir, que aguantava les punxades del seu estómac, que anava amb màniga curta a l'hivern per gastar més calories, que sabia dissimular, fent veure que menjava i amagant el menjar a la bossa per llençar-lo després. 

La Carla, que té quinze anys, s'ha aprimat una tercera part del seu pes habitual en quatre mesos, ha deixat de tenir la regla, i el dentista diu que si no s'atura, és possible que perdi algunes dents. els pares estan preocupats, però ella controla, no li passarà res, pensa mentre va al bany a vomitar, sabrà aturar-se a temps, les noies del grup d'ajuda de l'hospital són totes unes pirades, però ella controla, diu, mentre es posa els dits a la gola i s'aboca al water.

La Carla no es diu Carla. De fet no és una sola noia: en aquests moments tinc tres casos relativament propers de noies esplèndides, perfeccionistes i amb una gran força de voluntat, que decideixen agredir, controlar el seu cos fins a punts que s'acosten a la tortura. 
No es tracta ja d'un ideal de bellesa, crec. Es tracta de demostrar-se a sí mateixa que és capaç de controlar, que sobre el seu cos mana ella, que pot dominar-se i arribar a ser el que ella es proposi.

La Carla, que no es diu Carla, voreja perillosament pel límit, allà on hi ha encara marxa enrere o on no hi és ja.
I jo, que m'ho miro de lluny, sense saber quin pot ser el meu paper, com d'alguna manera ajudar en aquesta situació, sols puc pregar perquè, d'alguna manera, la Carla, que no es diu Carla, tingui en algun moment un instant de lucidesa, aprengui a estimar-se i a estimar els altres, i abandoni aquest camí d'auto-destrucció.