dimecres, 28 de setembre del 2011
divendres, 23 de setembre del 2011
tres casos diferents del mateix, i una reflexió
Primer cas
L'O l'any passat a classe no parava quiet. Sempre s'estava aixecant, sempre li queien coses a terra, ara tinc set, ara tanco la finestra, ara l'obro... Quan el renyaven, mirava el professor amb un foc al fons de la nineta que molts confonien amb insolència. Com que en el món de la docència hi ha de tot, alguns professors l'arraconaven al final de la classe, tot sol, i es conformaven amb què no emprenyés gaire. Altres feien la vista grossa quan ell dibuixava, feia papiroflexia o muntava i desmuntava mil vegades el bolígraf enlloc d'escriure. Altres ho intentaven, es centraven més en ell, però al cap de poc es veien superat pels altres trenta alumnes de classe i per l'aparent poca disponibilitat de l'O, que bufava indolent quan el professor li deia, va tu, pots, i ell pensava, no, jo no puc, jo sóc així, deixa'm en pau, no em rallis.
Aquest any l'O. Repeteix tercer d'ESO. A classe està atent. Pregunta el que no sap, i pren apunts. Continua tenint aquell foc al fons de la nineta, però pot esperar el seu torn quan té la ma aixecada i els altres contesten. Per primer cop en la seva vida, l'O. Sent que potser podrà.
Aquest any l'O. Està prenent medicació pel TDAH.
Segon cas
Quan el B. tenia quatre anys, va entrar a una església amb sa mare, i es va posar al centre, va mirar amunt i va dir, “Jesús, vull ser un nen bo i no ho consigu!!! Ajuda'm!!!”
A l'escola van recomanar un psicòleg que durant tres anys va psico-analitzar l'infant i deia a la seva mare que el problema sobretot era que li havia tramès al nen uns traumes infantils que ella ni recordava.
Quan feia primer, els pares van decidir anar a un altre psicòleg. Aquest li va fer una avaluació i el va derivar a un neuro-pediatra, que després de moltes proves va diagnosticar una hiperactivitat de manual i va receptar unes pastilles que al principi la mare li donava plorant. Tan petit i medicant-lo. Set anys.
Ara té quasi onze anys i és un nen feliç. No sent que no pugui aconseguir les coses, i tot i que li costa estar-se quiet és capaç d'aprofitar les classes i treure notes acceptables. Alguna vegada intenta fer servir la seva malaltia com excusa, però no li deixen: amb la medicació ets un nen normal i t'has de portar bé. Continua amb teràpia psicològica. Els pares poden relacionar-se amb ell parlant, i no cridant.
Tercer cas
El P. és com era l'O. L'any passat, però multiplicat per mil. Alguns professors ja passen d'ell. Altres tenen una batalla constant. El van expulsar d'un institut i ha anat a parar a un altre més multitudinari on ell és un cas més, perpetuo visitant dels professors que estan de guàrdia, col·leccionista de fulls d'incidències, insolent, incontinent verbal, cridaner, provocador.
Els pares no el volen medicar, tenen por que caigui en alguna addicció i no deixen de pensar que la medicació per la hiperactivitat és una droga. No volen drogar el seu fill, pensen que és claudicar com a pares, tenen por que l'atonti. Continuen confiant que amb paciència i psicologia se'n sortirà. El P està afectant tan la vida familiar que totes les discussions entre els seus pares són arrel d'ell, que mentre és l'alumne més rebutjat de tota l'escola, i va rebentant les classes sense plantejar-se com serà el seu futur.
La reflexió
Estem en la setmana dels nens amb TDAH.
Si un nen no té cames i li demanem que corri, no direm que és dolent perquè no corre. Sabrem que no corre perquè no pot. Un nen amb Hiper-activitat no és dolent. Simplement té un desequilibri químic al cervell que li impossibilita estar-se quiet. Aquest desequilibri es suavitza amb medicació, de la mateixa manera que la miopia es corregeix amb ulleres i el fred amb abrics.
Docents: castigar un nen amb TDAH sense pati és com apagar un foc amb benzina. Els nens així necessiten córrer, esbravar-se, saltar... no poden estar tranquils.
Pares: no sou mal pares, no teniu la culpa de res: simplement accepteu que el vostre fill està malalt i ajudeu-lo amb tot el que pugueu, perquè es senti estimat i acceptat.
Els nens hiperactius pateixen, i molt. Són insuportables i ningú els vol. Tenen pocs amics. Molts adults només veuen un “nen maleducat” i miren els pares amb suficiència, perquè no saben les hores, els plors, la feina que duu tenir un fill amb TDAH.
I si, és veritat: hi ha molts pares que deixen créixer fills asilvestrats, sense posar límits, i després diuen que “són hiperactius”, quan són simplement nens maleducats. Cal separar el gra de la palla, és cert.
Només us demano que no jutgeu els nens hiperactius, o amb dèficit d'atenció. Són nens malalts. De la mateixa manera que no castigaríem un nen amb síndrome de Down per culpa de les seves limitacions intel·lectuals, cal ser conscient que un nen hiperactiu té altres limitacions, menys visibles, però no per això menys poderoses.
O, B, P, i tants i tants nens i nenes amb hiperactivitat. No sou nens dolents. Us estimem, us acceptem, i farem el possible perquè sigueu feliços.
L'O l'any passat a classe no parava quiet. Sempre s'estava aixecant, sempre li queien coses a terra, ara tinc set, ara tanco la finestra, ara l'obro... Quan el renyaven, mirava el professor amb un foc al fons de la nineta que molts confonien amb insolència. Com que en el món de la docència hi ha de tot, alguns professors l'arraconaven al final de la classe, tot sol, i es conformaven amb què no emprenyés gaire. Altres feien la vista grossa quan ell dibuixava, feia papiroflexia o muntava i desmuntava mil vegades el bolígraf enlloc d'escriure. Altres ho intentaven, es centraven més en ell, però al cap de poc es veien superat pels altres trenta alumnes de classe i per l'aparent poca disponibilitat de l'O, que bufava indolent quan el professor li deia, va tu, pots, i ell pensava, no, jo no puc, jo sóc així, deixa'm en pau, no em rallis.
Aquest any l'O. Repeteix tercer d'ESO. A classe està atent. Pregunta el que no sap, i pren apunts. Continua tenint aquell foc al fons de la nineta, però pot esperar el seu torn quan té la ma aixecada i els altres contesten. Per primer cop en la seva vida, l'O. Sent que potser podrà.
Aquest any l'O. Està prenent medicació pel TDAH.
Segon cas
Quan el B. tenia quatre anys, va entrar a una església amb sa mare, i es va posar al centre, va mirar amunt i va dir, “Jesús, vull ser un nen bo i no ho consigu!!! Ajuda'm!!!”
A l'escola van recomanar un psicòleg que durant tres anys va psico-analitzar l'infant i deia a la seva mare que el problema sobretot era que li havia tramès al nen uns traumes infantils que ella ni recordava.
Quan feia primer, els pares van decidir anar a un altre psicòleg. Aquest li va fer una avaluació i el va derivar a un neuro-pediatra, que després de moltes proves va diagnosticar una hiperactivitat de manual i va receptar unes pastilles que al principi la mare li donava plorant. Tan petit i medicant-lo. Set anys.
Ara té quasi onze anys i és un nen feliç. No sent que no pugui aconseguir les coses, i tot i que li costa estar-se quiet és capaç d'aprofitar les classes i treure notes acceptables. Alguna vegada intenta fer servir la seva malaltia com excusa, però no li deixen: amb la medicació ets un nen normal i t'has de portar bé. Continua amb teràpia psicològica. Els pares poden relacionar-se amb ell parlant, i no cridant.
Tercer cas
El P. és com era l'O. L'any passat, però multiplicat per mil. Alguns professors ja passen d'ell. Altres tenen una batalla constant. El van expulsar d'un institut i ha anat a parar a un altre més multitudinari on ell és un cas més, perpetuo visitant dels professors que estan de guàrdia, col·leccionista de fulls d'incidències, insolent, incontinent verbal, cridaner, provocador.
Els pares no el volen medicar, tenen por que caigui en alguna addicció i no deixen de pensar que la medicació per la hiperactivitat és una droga. No volen drogar el seu fill, pensen que és claudicar com a pares, tenen por que l'atonti. Continuen confiant que amb paciència i psicologia se'n sortirà. El P està afectant tan la vida familiar que totes les discussions entre els seus pares són arrel d'ell, que mentre és l'alumne més rebutjat de tota l'escola, i va rebentant les classes sense plantejar-se com serà el seu futur.
La reflexió
Estem en la setmana dels nens amb TDAH.
Si un nen no té cames i li demanem que corri, no direm que és dolent perquè no corre. Sabrem que no corre perquè no pot. Un nen amb Hiper-activitat no és dolent. Simplement té un desequilibri químic al cervell que li impossibilita estar-se quiet. Aquest desequilibri es suavitza amb medicació, de la mateixa manera que la miopia es corregeix amb ulleres i el fred amb abrics.
Docents: castigar un nen amb TDAH sense pati és com apagar un foc amb benzina. Els nens així necessiten córrer, esbravar-se, saltar... no poden estar tranquils.
Pares: no sou mal pares, no teniu la culpa de res: simplement accepteu que el vostre fill està malalt i ajudeu-lo amb tot el que pugueu, perquè es senti estimat i acceptat.
Els nens hiperactius pateixen, i molt. Són insuportables i ningú els vol. Tenen pocs amics. Molts adults només veuen un “nen maleducat” i miren els pares amb suficiència, perquè no saben les hores, els plors, la feina que duu tenir un fill amb TDAH.
I si, és veritat: hi ha molts pares que deixen créixer fills asilvestrats, sense posar límits, i després diuen que “són hiperactius”, quan són simplement nens maleducats. Cal separar el gra de la palla, és cert.
Només us demano que no jutgeu els nens hiperactius, o amb dèficit d'atenció. Són nens malalts. De la mateixa manera que no castigaríem un nen amb síndrome de Down per culpa de les seves limitacions intel·lectuals, cal ser conscient que un nen hiperactiu té altres limitacions, menys visibles, però no per això menys poderoses.
O, B, P, i tants i tants nens i nenes amb hiperactivitat. No sou nens dolents. Us estimem, us acceptem, i farem el possible perquè sigueu feliços.
dijous, 15 de setembre del 2011
Els problemes dels fills
En Miquel té un problema. En parlem una estona, camí de música. Ell està realment angoixat. Quan arribem a l'escola de música, m'abraça llargament. Estem una estona així, abraçats els dos, jo li beso el cabell, ell es separa, em mira i em diu, almenys tu m'abraces.
Es gira i s'en va a l'escola. Jo de tornada a casa, penso tantes i tantes i tantes coses que no se per on començar.
Com voldria estalviar-li els problemes. Que creixés feliç i confiat, sense haver d'enfrontar-se a coses que el superen. Malgrat sàpiga que és impossible, que la manera de créixer és tenint problemes i superant-los, com voldria poder fer-li la vida fàcil. Quin dolor que ens fa a les mares el patiment dels fills.
M'agradaria dir-li que és bo tenir alguns problemes, i que aquest en concret és senyal de que és bona persona. Que les qualitats que ara el fan tan vulnerable són les que el faran un adult feliç i capaç d'estimar i ser estimat. Que a vegades ens hem de tirar a l'esquena els problemes i tirar endavant. Que segurament ell ha de fer un canvi en la seva estratègia, però que l'ha de trobar ell, que no li podem donar mastegat, entre altres coses, perquè tampoc nosaltres sabríem ben bé com fer-ho.
No puc fer res: no puc estalviar-li problemes, no puc solucionar-los-hi, només puc estar al seu costat, com a mare, i vetllar d'abraçar-lo quan ho necessiti.
Es gira i s'en va a l'escola. Jo de tornada a casa, penso tantes i tantes i tantes coses que no se per on començar.
Com voldria estalviar-li els problemes. Que creixés feliç i confiat, sense haver d'enfrontar-se a coses que el superen. Malgrat sàpiga que és impossible, que la manera de créixer és tenint problemes i superant-los, com voldria poder fer-li la vida fàcil. Quin dolor que ens fa a les mares el patiment dels fills.
M'agradaria dir-li que és bo tenir alguns problemes, i que aquest en concret és senyal de que és bona persona. Que les qualitats que ara el fan tan vulnerable són les que el faran un adult feliç i capaç d'estimar i ser estimat. Que a vegades ens hem de tirar a l'esquena els problemes i tirar endavant. Que segurament ell ha de fer un canvi en la seva estratègia, però que l'ha de trobar ell, que no li podem donar mastegat, entre altres coses, perquè tampoc nosaltres sabríem ben bé com fer-ho.
No puc fer res: no puc estalviar-li problemes, no puc solucionar-los-hi, només puc estar al seu costat, com a mare, i vetllar d'abraçar-lo quan ho necessiti.
diumenge, 11 de setembre del 2011
Ànims!
A tots els nens que han anat a dormir amb papallones a la panxa avui nit. A tots els que preparant la bossa per demà, han mirat amb goig la filera de llapis endreçats per colors. A tots els pares que han estat cosint betes a la roba. A qui estrenarà una bata que li va gran i que a final de curs serà absolutament irreconeixible. A qui ha ensumat els llibres nous, i a qui els ha plastificat i ha aconseguit que no li quedin bosses d'aire.
Als que demà comencen P3 i no acaben d'entendre el què. Als que començaran la Universitat, i no saben el que els espera.
Als que han canviat d'escola i demà comencen una aventura. Als nois poc populars, que no tenen amics i pels quals tornar a escola és un turment. A qui es va enamorar l'any passat d'algú de la mateixa classe i espera amb candeletes a demà. I a qui tornarà a començar demà amb el record ardent d'un estiu inoblidable.
Als professors que aquest vespre repassen a darrera hora el que diran demà a la primera tutoria (jo sóc una d'elles!) Als docents que comencen enguany. Als conserges, alguns més somrients, altres més seriosos, que fan les fotocòpies, arreglen les portes i reben trucades. A les senyores (i senyors) que a quarts de vuit del matí, mentre els infants encara filen bava confiats, freguen el terra, buiden papereres i ho deixen tot preparat per començar a les nou.
Als pares que confien en l'escola, i entenen que han de fer un equip amb els professors. A la gent que s'està a secretaria i veu molt i rep molt i moltes vegades sembla que siguin invisibles, però són tan necessaris.
Als que estan en un equip directiu i en cap de setmana contesten e-mails de professors angoixats.
Als que s'encarreguen de les extraescolars i entenen que la seva tasca és també educativa.
Als avis, que estan al peu del canó i donen als nens i als pares un suport tan i tan necessari.
En definitiva, a totes les peces d'aquest engranatge.
Que aprenguem molt aquest curs. Que sigui molt profitós. Que vagi molt bé.
Endavant!
Als que demà comencen P3 i no acaben d'entendre el què. Als que començaran la Universitat, i no saben el que els espera.
Als que han canviat d'escola i demà comencen una aventura. Als nois poc populars, que no tenen amics i pels quals tornar a escola és un turment. A qui es va enamorar l'any passat d'algú de la mateixa classe i espera amb candeletes a demà. I a qui tornarà a començar demà amb el record ardent d'un estiu inoblidable.
Als professors que aquest vespre repassen a darrera hora el que diran demà a la primera tutoria (jo sóc una d'elles!) Als docents que comencen enguany. Als conserges, alguns més somrients, altres més seriosos, que fan les fotocòpies, arreglen les portes i reben trucades. A les senyores (i senyors) que a quarts de vuit del matí, mentre els infants encara filen bava confiats, freguen el terra, buiden papereres i ho deixen tot preparat per començar a les nou.
Als pares que confien en l'escola, i entenen que han de fer un equip amb els professors. A la gent que s'està a secretaria i veu molt i rep molt i moltes vegades sembla que siguin invisibles, però són tan necessaris.
Als que estan en un equip directiu i en cap de setmana contesten e-mails de professors angoixats.
Als que s'encarreguen de les extraescolars i entenen que la seva tasca és també educativa.
Als avis, que estan al peu del canó i donen als nens i als pares un suport tan i tan necessari.
En definitiva, a totes les peces d'aquest engranatge.
Que aprenguem molt aquest curs. Que sigui molt profitós. Que vagi molt bé.
Endavant!
divendres, 9 de setembre del 2011
País petit
Buscant audicions pel meu altre blog he trobat aquest video. La veritat és que em carrega bastant aquesta manera de cantar tan afectada que té el Lluís Llach, però ara m'ha fet posar el nus a la gola. Surten molts llocs que conec i que visito sovint, i un d'ells molt especial.
Aquí teniu una foto, des d'un altre angle, del lloc en qüestió.
No és el més maco (tot i que Déu n'hi do) però és el meu.
No és només per les hores viscudes aquí, xopa de llum. Hi ha una cosa que farà que sempre més em senti lligada a aquell tros de món. Potser algun dia ho explicaré. Encara no puc.
dijous, 1 de setembre del 2011
Camins d'aigua
Vaig fer aquesta foto en la popa del barco que em tornava a Barcelona. La tinc de fons de pantalla al telèfon. Em fa pensar una mica en la poesia de Machado, "caminante no hay camino sino estelas en el mar".
Desde que la vaig fer me la miro i a cada moment em diu una cosa diferent. Us dono alguns exemples: es pot mirar com un camí que deixo enrera, també es podria entendre com un camí a seguir, o una metàfora de què sempre deixem emprempta. O al contrari, pensar que les nostres vides, com aquest camí traçat, s'aniran fonent en les ones del temps fins que ningú ens recordi.
La imatge em suggeria també que en algun moment fugaç hi va haver un pont traçat en aigua, entre Mallorca i Barcelona. Potser jo mateixa, amb els meus esforços infructuosos de ser d'aquí i ser d'allà sóc aquest pont.
M'enyoro. Només fa dos dies que sóc aquí i ja m'enyoro.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)