Dóna'm la mà per fer camí cap el gran llac dels somnis, dóna'm la mà hi ha un horitzó que ens crida de molt lluny. Tot és pur com el silenci que precedeix el cant i el temps desfà tendrament els rulls que ha de dur al futur desitjat. Dóna'm la mà i així podrem creure altre cop que tot el que hem volgut només espera un gest com si fos el vent que amb el nostre esforç tenaç desfermarem.
Dóna'm el cor per compartir projectes i esperances, dóna'm els ulls i que el desig ens marqui un nou destí. Més ençà de la incertesa que ens va marcir la veu els dits pentinen de nou el mar com un símbol viu i fidel. Dóna'm la mà, dóna'm la veu i proclamem que tot està per fer, tot és possible avui, fem sentir arreu com s'exalta el vell desig d'un món millor.
Miquel Martí Pol
Gràcies, Jordi, per aquests deu anys que hem passat
Fa deu anys, tal dia com avui, estàvem amb els nervis a flor de pell. Semblava que estava tot controlat, tot i que havíem encarregat unes enseïmades que havien de venir amb missatgers i vam haver de córrer perquè arribessin a l'hora, i la meva mare per poc té un atac de cor quan va veure l'estora que ens havien donat, però ho va arreglar Avui fa deu anys vaig fer varis viatges a l'aeroport, a buscar a gent que venia per compartir amb nosaltres aquest dia tan important. Havíem aconseguit trobar lloc per a tothom, que amics d'aquí acollissin amics d'allà. I això ja era un gran èxit. Més tard, cap al vespre, vaig anar amb n'Antònia i na Pilar, a cercar el vestit. Elles foren les primeres de veure'l, i està demostrat que deixar que el veiessin no em va donar mala sort. Em va agradar, aquesta petita transgressió de la tradició, i una manera de dir com d'important era per a mi la seva amistat. Avui fa deu anys plovia molt més que avui, i jo, que hi havia d'anar a peu, valorava la possibilitat de demanar una piragua. No va caler. Al vespre, vam anar a sopar a un restaurant xinès. Semblava que no pogués ser, que ja estigués tot fet, que ja fóssim a dia 9 d'octubre, i el el 10 fos el dia següent. Vam anar, doncs, a sopar a un xinès, amb uns quants amics. La festa ja havia començat. Simplement estar tots junts i rient, els amics vinguts de fora i els d'aquí. Després de sopar, el Jordi em va acompanyar a casa els pares. Costava dir adéu, era estrany. Era la darrera nit que jo passava a casa els pares. No vam fer bromes (del tipus "què? ho deixem córrer?") ni tampoc grans trascendències, tot i que els dos sentíem que aquest acte que tantes vegades havíem fet (dir bona nit, fins demà, i anar cada u a casa seva) era en aquell moment molt més que això. Era el darrer dia que ho fèiem. Per la nit vaig intentar pregar. Sentir-me a prop de tots els meus, agrair el que m'havien donat, la benaurada coincidència de conèixer el Jordi. L'endemà va sortir un sol radiant. Ens vam casar el 10 d'octubre, i demà farà deu anys, i a mi em sembla que ha estat un moment, un sospir, i a l'hora em sembla que tota la vida hem estat junts.
A les notícies sortirà molta gent important, de l'església i del món de la política i tal, i diran moltes coses d'ell. Els presentadors dels telenotícies glosaran la seva biografia en aquell to neutre amb el que parlen de qualsevol cosa. Els cristians de base, que el vam conèixer i ens vam sentir estimats per aquest bisbe bo, estem avui una mica tristos, una mica més orfes. Era un bisbe bo, i un bon bisbe. Descansi en pau.
Avui es casa l'Alwin, el nostre cambrer a la taula del creuer. Ens ho va dir somrient, només li quedaven tres setmanes més de feina, i després tornava a Filipines, a preparar el seu casament. Ho deia amb els ulls brillants, i jo em preguntava com havia portat els set mesos i mig que no veia la seva estimada, si tenia accés a Internet i podia comunicar-se amb ella, si quedaven en que tal dia de la setmana la trucaria i en cinc minuts, des de la poca intimitat d'una cabina es deien dolces paraules o si s'enviaven cartes que arribaven al cap d'un mes. Hi ha molta gent que estima en la distància. No estic parlant d'això que ens passava als joves de la nostra generació quan arribava la temuda "mili" sinó de gent que ha de marxar molt lluny. Si el motiu de canviar de país és fugir de la gana, si a la pena de l'absència s'uneix la rossegada de la fam, si algú com la Aisatou ha d'estar dos anys sense veure les seves filles petites mentre veu creixer els meus, aquesta situació em sembla dolorossíssima. A l'Alwin li vaig prometre que avui pregaria per ell. He fet les meves investigacions (Gràcies Alfie!) i malgrat sàpiga que és possible que no pugui llegir aquesta felicitació, no me'n puc estar de felicitar-lo en Tagalo. Així doncs, maligayang bati sa inyong kasal
Acabo aquí la sèrie sobre el creuer, tot i que encara tinc moltes coses a dir. Fa més d'un mes que he tornat i tinc ganes de parlar d'altres coses que em passen.
Al Costa Mediterranea hi ha una petita capella. Hi vaig anar unes quantes vegades. Era un dels llocs on la decoració era menys carregada, de tota manera encara hi havia una gran profusió de colors, vitralls, làmpedes etc. Per contra, la creu era molt petita. Una creu metàl•lica i senzilla sobre un altar estranyament blanc entre tant horror vacui. Em va donar per preguntar-me perquè, entre tants daurats i cascades artificials, àngels de guix, flors, columnes salomòniques, moquetes toves i marbres lluents la creu era tan minsa. Potser per això mateix, oi? Perquè allà s’hi va a passar-s’ho bé. Perquè si ens omplim la vida de luxes i coses innecessàries no deixem espai per la creu. Hi ha aquest perill. Que la creu sigui una decoració, un lluentó, una estampa sense cap sentit més profund que l’estètic, el pertànyer a una tribu, el social. Sortint de la capella, que estava a proa, s’havia de passar pel Casino. És una mica xocant, sortir de pregar i trobar-te amb gent jugant a la ruleta, amb màquines escura-butxaques i bevent alcohols amb alta graduació. No se qui va dissenyar el vaixell, però jo hauria posat la capella a algun lloc amb llum natural, on es veiés el mar, potser més avall, a pisos inferiors, a prop dels camarots dels treballadors. No hauria estat tan xocant, i suposo que és on Jesús es sentiria més còmode. Al costat de la bodega, de la tripulació humil i treballadora. De tota manera, almenys hi havia una capella, i una creu. I divendres es va celebrar el Sàbat, (volia anar a mirar, no vaig gosar) i el dissabte es va celebrar una missa, on es van parlar moltes llengües i vam pregar junts gent molt diferent, barrejats passatgers i tripulació. Fou una celebració intensa i senzilla, i jo pensava com la gràcia del Senyor arriba a tothom, d'arreu del món. En aquell moment, units en la fe, tots érem iguals, i jo, que sóc terriblement bleda i aquells dies estava tova, em vaig emocionar.
Avui he sabut el teu final i no per esperat ho he viscut menys dolorós. T'han trobat morta, i ningú sabrà si ha estat un accident o realment has volgut acabar la vida d'aquesta manera, tan jove encara, però tan derruïda. Pensava en tu, en com d'il·lògica és la vida a vegades. Malgrat la teva gran intel·ligència, la teva carrera de medicina i l'altíssima nota que vas treure al MIR no vas poder evitar caure en l'abisme de les addiccions. Encara en estat de schok, amb la pell de gallina i la llàgrima indecisa, he pujat al cotxe i he engegat la ràdio. Sonava Mercedes Sosa cantant a Alfonsina: "Sabe Dios qué angustia te acompañó, qué dolores viejos calló tu voz".
Te'n vas, doncs, amb la teva soledat. Descansa en pau. Pregaré per tu, i per tot el que deixes darrera.
Avui que tots els del ram del guix tornem a començar a batallar amb els alumnes, he pensat que aniria bé fer un petit parèntesis en la sèrie del creuer i enviar un missatge d'ànims. Perquè malgrat tot, ens agrada la feina que fem, i és molt enriquidora, i... I Sobreviurem!!!!
No se si als treballadors de Costa Cruceros els diuen que han de somriure sempre i a tothom, o és que en els seus àpats els posen àcids, però la veritat és que donava la impressió que estaven contentíssims d’estar treballant perquè no et faltés de res. Costa Cruceros té escoles d’hosteleria a diversos païssos del tercer món: Indonesia, Filipines, India i Brasil, a més de la que té a Gènova. Els treballadors aprenen un ofici, i després s’embarquen. Cada vaixell té 900 persones treballant-hi mentre navega, a més dels que treballen a terra, sigui fent el control dels passatgers que entren i surten, sigui encarregant-se d’embarcar les comandes de la cuina, o desembarcar les deixalles, el que sigui. Estan embarcats vuit mesos l’any, i en descansen quatre. Mentre estan embarcats treballen de dilluns a diumenge. Depèn del servei que fan poden baixar a visitar algun port, sortir a donar un volt (en vaig veure més d’un pels ports on baixàvem) o estan més lligats. Jo em vaig prendre la molèstia de preguntar-los i ells m’ho explicaven com molt orgullosos d’estar treballant allà. No se si són les instruccions que els van donar, o realment davant les opcions de feina que tenien als seus països, el fet de treballar amb assegurança, amb allotjament i manutenció, aire condicionat i metge a l’abast és glòria. Suposo que hi ha una mica de cada. Però el títol de l’entrada no ve per aquest fet, sinó per un altre que em va fer vergonya aliena: durant uns quants sopars, un grup de cambrers es va posar a ballar. Feien una performance. Fins i tot alguns es van posar a ballar la conga, (només aprovo la pena de mort en el cas que s’apliqui fulminantment a l’inventor d’aquesta horterada) o a ballar un vals amb les passatgeres. I potser és que tinc molts escrúpols, almenys és el que em deien els meus companys de taula, però jo pensava que això és massa. No se, els cambrers somreien quan ho feien, però a mi em semblava que atemptava contra la seva dignitat que a sobre de posar-me el plat a taula m’haguessin de treure a ballar un vals. (la Conga també ho van intentar però no ho van aconseguir) Posats a males, aquest darrer carnestoltes em vaig haver de disfressar d’ós panda. No se si algú quan va veure el claustre de professors vestit d’ós Panda també va pensar que estàvem perdent la dignitat, no ho se. Potser vaig tenir tants escrúpols perquè em sentia una mica culpable, avergonyida d’exhibir la meva riquesa amb cambrers de països tan pobres. Nois, no se si és que estic carregada de manies o què.
Fa uns vint anys, a Roma, vaig conèixer un noi polonès que també tocava el piano. Quan li vaig dir que m’encanta tocar Chopin em va mirar amb cara de suficiència i em va dir que si no sóc polonesa és impossible que mai arribi a tocar bé Chopin. (no us ho perdeu, tenia la cara de dir això mentre ell tocava.... Granados!) Hi he pensat aquests dies, visitant els Fiords. Grieg sempre ha estat un dels meus compositors favorits. El Peer Gynt m’ha acompanyat durant molts anys, i fou una de les primeres obres que em posava una i altra vegada, quan era adolescent.
Ara penso que potser tenia raó aquell noi, que hi ha compositors tan lligats a la seva terra que no els acabes d’entendre fins que no entens els seus paisatges. Veient la natura salvatge en la que va viure Grieg puc ara entendre la seva força. Perquè allà la bellesa arriba a ser amenaçant. És tan maco que fa casi por.
A Bergen vam tenir la oportunitat d'anar a visitar la casa de Grieg. Em va emocionar creuar la porta que ell va creuar tantes vegades;
O saber el que veia des d'on dinava
O el camí que baixava al racó des d'on pescava
Més enllà hi ha la seva tomba: Un dia ell estava pescant i el sol estava posant-se i el darrer raig de sol va il·luminar una roca, i va dir a un amic seu que voldria descansar per sempre allà. No m'estranya. El lloc és idíl·lic.
Grieg escrivia en una petita casa de fusta que hi havia una mica més avall de la casa gran. La caseta es conserva igual, amb el piano i les alces als peus perquè ell era molt baixet, feia 1,52 i la seva dona 1,54... els seus amics els anomenaven carinyosament "els trolls" Grieg fou doncs un home que va viure en un lloc privilegiat, i malgrat va tenir grans disgustos (una filla seva va morir amb 14 mesos) sembla que la seva vida fou plena i intensa. Sempre havia pensat que la música en general pertany a qui l'escolta, a qui és capaç d'emocionar-se encara que l'hagi escoltat mil vegades. A mi em passa amb Grieg, he tocat el Peer Gynt unes dues-centes vegades, i l'he escoltat unes quaranta mil, i encara em diu coses noves. Després d'haver visitat el seu país crec que la música pertany a aquells penya-segats, a les aigües verdes i tranquil·les, a les flors humils que saluden tossudes a cada primavera, a les casetes amb sostre d'herba i les cascades impetuoses, als fiords quasi amenaçants. A Noruega, doncs.
Aquest estiu ha fet quaranta anys que els meus pares es van casar, i ens han convidat a fer un creuer amb ells pels fiords de Noruega. Han estat set dies molt intensos i amb moltes reflexions, que aniré penjant poc a poc.
El concepte creuer em costava bastant. Sempre m'ha fet prevenció, això d'anar aborregat d'un lloc a l'altre. A més, no deixen de ser unes visites molt superficials. Realment puc dir que he conegut els fiords? Arribàvem, fèiem una visita guiada, o no, i tornavem a marxar cap a un altre fiord. Navegàvem durant la nit.
Doncs sabeu què? M'ha encantat. Pel creuer en si, i pel paisatge espectacular, i perquè durant una setmana m'he trobat cada dia el llit fet i el plat a taula, i per dormir agombolada pel suau traqueteig del vaixell i no saber mai què veuran els meus ulls el dia següent... M'encantava el primer moment del matí. És curiós, això: Quan anem a dormir sempre sabem què veurem per la finestra en llevar-nos. En canvi en el creuer això era una petita sorpresa que el matí em guardava. I moltes vegades en obrir la cortina descobria un paisatge encantat: casetes de colors càlids i teulades amb herba, natura exhuberant, verd a tot arreu, grans penya-segats que ens feien sentir petits i vulnerables...
També m'ha agradat la cuina. Tenir tantes ocasions per fer sopars especials. I poder compartir-los amb la família. Alguna vegada m'he sentit una mica incoherent, m'ha sabut greu sentir-me tan i tan privilegiada. Ja en parlaré més tard.
M'han agradat molt,aquestes vacances. Aniré penjant algunes reflexions. I vosaltres? què heu fet aquests mesos?
A l’aeroport - Passar per les arribades i veure la gent que s’abraça emocionada. - Anar al Duty free i provar els perfums. Després, triar-ne un de preu prohibitiu i perfumar-me a consciència. - Somriure a nens desconeguts, que viatgen relativament mudats i abraçant a un pelutx o una manteta. Comprovar, doncs, que el somriure és un llenguatge universal. - Consultar les hores de sortida de les altres destinacions i somniar desperta en llocs on m’agradaria anar. - Acostar-me dissimuladament a gent amb cara de parlar anglès i intentar entendre les converses. - Mirar les pantalles de control dels equipatges de mà. (Un dia vaig veure la radiografia del meu gat) - Trobar-me gent famosa. M’he trobat a gent de tota mena! els Pecos (quan eren famosos) la Ana Obregon (diminuta!) la Esther Cañadas (anava amb una noia molt més maca que ella. De fet, em va cridar l’atenció la seva amiga) el Baltasar Porcel (a aquest me l’he trobat dos cops, i les dues vegades agafàvem el mateix avió, ja és casualitat) El Ramon Pellicer (uhm….) i el Denzel Washington (Guapo, guapo, guapo….)
A l’avió - Demano sempre finestra. M’agrada molt veure els pobles diminuts, els cotxes anant per carreteres sinuoses… Si és de nit, la teranyina lluminosa dels carrers principals dels llocs on passem... Veure les ciutats i pensar en quantes vides hi ha bategant en els grumolls de llum que s’endevinen.
COSES QUE FAIG I QUE HAURIA DE DEIXAR DE FER Durant tota l’estona - Pensar que l’avió pot tenir un accident. Repassar la gent que m’importa i preguntar-me si em vaig acomiadar amb una frase prou digna com per ser la darrera que recordin.
A l’aeroport. - Comprar xocolatines varies i passar la por amb una sobredosi de cacau - Comprovar unes cinquanta vegades si la porta d’embarcament on sóc és la correcta. (amb que ho comprovi trenta vegades n’hi ha prou !)
A l’avió. - Quan l’avió està aterrant, pitjar compulsivament un imaginari pedal de fre.
COSES QUE M’AGRADARIA FER A l’aeroport - Anar a les arribades, buscar algú a qui sembli no esperar ningú i fer-li una gran abraçada. És molt trist que ningú t’esperi quan arribes!
- Embarcant, si enlloc de Finger hi ha autobús, córrer cap un altre autobús, que em porti a un altre avió, amb destinació desconeguda.
A l’arribada - Fer un complot amb molts amics, i que m’esperin amb moltes càmeres de fotos, que em persegueixin amb un micròfon intentant que faci declaracions mentre jo vaig espiritada fugint d’ells i valorant lo dura que és la fama. (observar la reacció de la gent, preguntant-se qui deu ser aquella noia tan famosa) - A la cinta on passen les maletes, adoptar-ne una que estigui perduda. Emportar-me-la a casa, obrir-la i endevinar com és la persona que se l’ha deixat oblidada. Quedar amb ella i fer-nos amics (i tornar-li la maleta, evidentment)
COSES QUE ODIO DE VIATJAR EN AVIÓ - Sempre, sempre, sempre, em pita el detector de metalls. Dec ser magnètica!
Avui els meus fills s’han armat de valor i han entrat a les coves. Són unes petites idem que hi ha molt a prop d’on ells neden. El mar ha anat mossegant la terra i ha fet aquestes formes ferèsteges, semblen com boques obertes d'animals enormes petrificats. Dintre les coves el soroll de les ones s’amplifica, i costa d’entendre una conversa. Els nens anaven amb ulleres explorant el fons: arena, algues de varis colors i formes, roques grans i enormes, còdols llisos, cargols, petxines, eriçons, peixos diminuts amb reflexos metàlics nedant a grapades, com si tots junts en fessin un de més gran... És curiós, com en un lloc tan petit hi pot haver tanta vida. Per sobre les coves hi passa la carretera (i una mica més enllà hi ha ca teva, Marcos) M’ha donat per pensar que la nostra vida ve a ser ben bé això: Anem d’un lloc a l’altre, atrafegats amb coses importants, moltes vegades ignorant que no estem fets d’una peça dura, que la nostra persona és cavernosa, amb espais més o menys grossos, on hi anem guardant el que ens va passant a la vida, el que bull al nostre interior. Potser anem a treballar preocupats per coses en realitat poc importants, i sense parar atenció als nostres espais interiors. Un somriure que il•lumina un dia, una melodia, els amics que mai fallen, el somriure dels infants. Val la pena no oblidar que tenim tot això, en els dies feixucs en que la feina se’ns menja i sembla que no ens en podrem sortir. Del poc que recordo d’estudiar Freud quan feia COU, em queda una imatge del subconscient com quelcom fosc, ple de sentiments reprimits i traumes infantils. Jo, que sóc optimista de mena, molt més inculta que Freud i potser bastant més feliç, penso que el meu interior està ple de coses maques i lluminoses, encara que moltes vegades l’estrés diari no em deixi parar-hi atenció. Les coves, que des del mollet semblen amenaçants i fosques, quan hi entres resulten ser un lloc màgic, on la llum del mar rebota, les rialles són més pures, on hi ha una efervescència de vida insospitada. De tota manera, si es mira el sostre, ens arriba una imatge de devastació: no deixa de ser un lloc fet a partir de l’agressió del mar. Sóc conscient que per fer una cova lluminosa cal enderrocar, i això és sempre traumàtic. En el nostre interior tenim assignatures pendents, magma espès i calent, dolor... i per crear espais com les coves de les que us parlo cal gratar la roca, i a vegades remoure una mica de brutícia. Però si ho fem aconseguirem un espai lluminòs i fèrtil on peixos de plata vibrant papallonegen en aigua pura.
Com cada any, me'n vaig a Mallorca. Avui mateix. Com cada any, vaig fent la maleta amb il·lusió i moltes ganes de ser allà, d'una vegada. Quan sóc a Mallorca repasso el que he viscut durant l'hivern. Faig un reset, espiritual i físic. Em submergeixo en l'aigua verda (si, allà l'aigua és verda. I la madre Montserrat em va fer fora de classe un dia perquè vaig dir que l'aigua del mar era verda. Però us asseguro que ho és) Ha estat un curs molt dur emocionalment. Seran unes vacances molt merescudes. Desconnectaré de tot per conectar-me a mi. No tindré internet, tot i que segurament em connectaré un o dos cops per setmana. O sigui, que l'activitat d'aquest blog baixarà. Tornaré amb moltes més històries. I amb l'ànim renovat. I la pell bruna i el cor brillant. Bones vacances a tots
La meva besàvia va morir fa més de quaranta anys, abans que jo neixés. Però les seves mans m'acaricien cada nit. M'agrada pensar en ella. Només en tinc una foto, de quan era molt vella, grassa i despentinada, a la fresca davant ca seva, un horabaixa d'estiu. Mira a la càmera amb un aire del que els anglesos en dirien "casual", absolutament despreocupat. Suposo que no s'imaginava que al cap de gairebé mig segle una besneta seva se la miraria preguntant-se com era, què sentia aquella dona de la foto petita en blanc i negre. És possible que si ho hagués sabut tindria un aire més trascendent, i no seria tan natural, tan casolana. Al capdevall, tan ella. La meva besàvia no sabia llegir ni escriure. Tampoc no hauria tingut temps de gaires lectures, com totes les dones de la seva generació va tenir una vida dura, treballant de sol a sol, fos a casa o al camp. Si als vespres s'asseia al braser de la camilla o a la fresca del carrer (depenent de l'epoca de l'any) cosia alguna cosa o resava el rosari. El concepte oci no hi entrava en el seu món. Dic que cada nit m'acaricien les seves mans, les mans d'una dona de poble que no em va conèixer i que és possible que mai es plantegés que jo existiria. Dormo amb una vànova de ganxet que va fer ella. Té el punt diminut, i un dibuix geomètric que a mi em relaxa. De fet, el que em relaxa, suposo, és el fet de saber que travessant els anys, el mar i les generacions, el que ella va trenar en un d'aquells vespres d'estiu a la fresca encara m'acarona. A la foto de la que us parlava ella està amb una feina a la falda. La foto està desenfocada i és impossible saber si és la meva vànova, seria molta casualitat. Penso en ella en aquests vespres en els que costa adormir-se. En la humil dona que no sabia llegir però sabia cosir tan bé. En les dones que m'han precedit. En el camí que m'ha dut fins aquí.
Dedico aquest post als meus alumnes, molt especialment als nois i noies de tercer d'ESO. El video que ve a continuació mereix una explicació, perquè no està doblat. Estem en un concurs de la televisió anglesa, del tipus OT, en el qual els tres jutges voten favorable o no als concursants. I es presenta un noi que es diu Andrew, té 13 anys i canta des dels sis. El presentador li pregunta - Els amics t'estan recolzant des de casa, oi? - No -respon el noi. I clar, tothom es queda molt parat. - Per què? -pregunta el presentador, bastant incòmode. - Els nois de la classe se'n riuen de mi. No els agrada com canto. - I tu què fas? - Continuo cantant -respon el noi.
Ara vull que veieu com canta aquest noi. Després continuaré traduint.
Us ha emocionat tant com a mi? La reacció dels tres que han de jutjar-lo és obvia. La primera senyora diu que ella s'havia promès no plorar en aquest show, i també diu alguna cosa semblant a "pots patejar el cul a tots els que se'n riuen de tu" El segon senyor diu alguna cosa semblant a que aquells nois se'n riuen de tu perquè tens molt més talent del que ells han somniat mai. El tercer senyor li diu que ell és millor del que es pensa, i que ha de tenir confiança en ell mateix. (ho he traduït aproximadament... jo no he tingut la sort d'anar a classes d'anglès amb les vostres professores!)
Què us vull dir amb aquest video? Que continueu cantant. Sempre. Que no us atureu per por de no ser populars, per por de no encaixar en la manada. Que algunes vegades el preu per ser tu mateix és una mica alt. Però és molt pitjor resignar-se a la mediocritat per por de no encaixar. Continueu cantant. Malgrat tot. Sou molt millor del que us penseu. Sigueu vosaltres mateixos. Hauria estat molt més còmode, per l'Andrew, deixar de cantar i no patir les burles dels companys que és possible que no li arribin a la sola de les sabates. Però lo còmode no és sempre el millor. I no em negareu que hauria estat una pena perdre aquesta veu. Cada u de vosaltres té una veu única. Una diferència que us fa especials. Podeu viure-la com un handicap, (aquesta veu de l'Andrew és un handicap entre els adolescents) o podeu viure-ho com un regal immens. Podeu disoldre-la entre la multitud, per no patir. Però és més enriquidor per vosaltres, i per la societat, conrear-la. I el que la vida m'ha ensenyat és que si som conscients del que som i ens acceptem, és més fàcil, a la llarga, ser feliç. Vosaltres heu d'escollir el que voleu fer, jo només puc demanar-vos que continueu cantant.
Vaig néixer a Mallorca el 12 de novembre de 1969. Visc a Mataró. Sóc músic, toco l'oboè, i també sóc professora de piano. Ara estic donant classes a una escola de secundària de Mataró.
Tinc dos fills petits i un home, (o ells em tenen a mi) una hipoteca brutal i una gata que respon (és un dir) a un nom absurd.
