Sense Internet

Estem sense internet de fa més de tres setmanes. Malgrat no som de Telefònica, tenim un tipus d'avaria que han d'arreglar ells, i aquí ens teniu, aïllats del món exterior. Em vaig connectant des de la feina, a hores penjades. Suposo que heu notat que he baixat una mica el ritme. És que a més, he pujat el ritme de les altres coses, i com sempre, les coses urgents no deixen temps per les importants.
És empipador, això d'haver de prescindir d'una cosa que s'havia fet ja tan quotidiana. l'email diari a n'Antònia (et promet que recuperaré el temps perdut), les paridetes que m'envia la Lourdes o les abraçades des de l'altra banda de l'atlàntic que de vegada en quan em són arribades. És com quan et fas una ferideta al dit, i descobreixes que el fas servir molt, perquè sempre hi topes, ara me n'adono que ho feia servir molt.
Però abans funcionavem així. Jo escrivia una carta a mà, l'enviava a Mallorca o l'Equador i arribava-o no- al cap de dues setmanes, i em contestaven -o no- i enviaven la contesta i arribava -o no- al cap d'altres dues setmanes. I l'estimació es mantenia viva, assaltant cada dia el correu, decebuda quan hi havia només factures, i l'alegria quan per l'escletxa de la bústia endevinava la carta de correu per avió.
I la impaciència dels cinc pisos d'ascensor amb la carta esperada, la il·lusió de trencar el sobre i llegir les lletres, escrites a mà.
I saber amb la caligrafia, si la persona que t'escriu està animada o enfadada o...
I ara no hi ha res d'això. Tinc amics que m'escriuen molt, i coses molt íntimes, als quals no conec la lletra. I sembla que fer esperar la resposta dos dies sigui de mala educació. I amb la immediatesa sovint perdem la intensitat.
Ningú m'escriu cartes, ja. Ara que no tinc internet ho trobo a faltar.

Per cert, demà tots a votar. "NO PASARAN"!!!!!!!