Militància musical

Na Miquela Lladó, amb qui vaig coincidir durant el segrest a l'aeroport del Prat de finals de Juliol m’ha fet arribar el seu disc “com un ventall” . Sempre m’ha agradat aquesta veu tan càlida de na Miquela, i fa temps que segueixo, encara que de lluny estant, l’evolució de Música nostra.
Aquest disc, però, és en solitari. Na Miquela ha triat tretze cançons que signifiquessin alguna cosa en la seva vida, i ha parit un disc que us recomano molt vivament.
Fa una setmana parlava amb els alumnes de primer de Batxillerat, i els deia que ells no escolten la músic que volen, sinó la que altres decideixen que han d’escoltar. Ells, amb aquesta insolència que els supura i les ganes de ser independents, reivindicaven que no es deixen portar per les modes i el consumisme, que són diferents i tal. Però cap d’ells escolta Silvio Rodríguez, Leon Gieco, o per anar més a prop, Joan Amèric o Joan Isaac, per posar un exemple. I la veritat, no crec que aquesta música no els digui res, estic segura que els diria molt si es prenguessin la molèstia d’escoltar-la. Però no ho faran, perquè aquest tipus de música no es ven com a producte de consum. No suporten que els pares els manin, però permeten que qui decideix què escolten sigui gent de discogràfiques, o caps de programació de ràdios comercials. I el pitjor és que moltes vegades la música ens influeix tant que acabem essent el que escoltem. I ara deixeu-me ser simplista, però senzillament no interessa gent que pensa, que es plantegi coses. Més val que estiguem aplatanats amb els cuarenta principales.

I precisament una de les cançons del disc de na Miquela, “goteres blues”; arrel de la clausura de Som Ràdio diu ”ja no puc escoltar la gent que parla el meu llenguatge, i tot són veus de multinacionals i músiques d’altres paratges, deu ser que no interessa aquest parlar o potser amagui un fosc llenguatge subliminal”

I una altra de les cançons que us recomano (a més d’una versió de “Me’n vaig a peu” del Serrat) és “Mai donis per finit”, la cançó de Joan Bibiloni sobre un poema d’en Miquel Àngel Riera. Aquesta cançó sempre ha estat de les meves preferides, i de fet, sempre he intentat viure així, donant-me intensament, enamorant i re-enamorant-me a cada moment.
M’ha fet gràcia que a les dedicatòries n’hagi posat una pels que encara comprem CD’s originals. La veritat és que em sembla un pecat copiar discos d’aquest tipus de música. Espero que en vengui molts, perquè en serio que és un disc molt recomanable. Jo en penso regalar un bon grapat, per reis o per amics invisibles, o per que si, per militància.