La victòria de l'aneguet lleig

Ahir, a un lloc absolutament inesperat, em vaig trobar el J. Han passat tants anys ja, gairebé vint, que vaig dubtar que fos realment ell. Estava molt canviat, tot i que suposo que encara se’l podria considerar atractiu. Si em va reconèixer, no ho va demostrar. O potser no em va dir res perquè després de tants anys, no hi ha manera de trobar cap tema de conversa que no sigui els fills que tenim cada u i de què treballem.
Poc s’ho pensa, que em va canviar la vida. Vaig estar profundament enamorada d’ell. Ara ho recordo amb un somriure, però vaig plorar molt agrament el seu silenci, la seva suficiència, la superioritat amb que em tractava. No em va voler mai, no de la manera que jo hauria volgut. Sí com amiga, però aquesta paraula és molt dolorosa quan vols ser alguna cosa més.
I, sabeu? Ahir, encara que quedi lleig dir-ho, jo estava esplendorosa. Portava un vestit blanc i negre amb tirants, i el cabell deixat anar i unes sabates de taló vertiginós.
I a ell la vida no l’ha tractat tan bé. Conserva aquells ulls blau cel, com d’horabaixa d’estiu, que m’electritzaven, però ja no porta el cabell llarg (bé, de fet ja gairebé ni porta cabell) i aquell posat deixat que el feia atractiu als 20 anys ara que en deu tenir gairebé quaranta no l'afavoreix, més aviat el fa semblar més vell del que és.
Ai, deixeu-me ser frívola i gaudir de la petita victòria d’ahir. Amb el meu vestit cenyit, el gloss als llavis, el somriure profident, mirant el món des de dalt de les meves sabates....
Lo bo d’haver estat lletja als disset anys, és que a la mínima que vigilis, als 36 pots estar molt millor.