Gener de 2001. Jo sortia de l'hospital amb en Miquel, tres quilos de tendresa embolicats en una manteta de color blau cel. Estava aterroritzada. Tenia el Jordi darrera, carregat amb les bosses, el maxi-cosi i els rams de flors. Jo només duia el petit Miquel, i em feia por que em caigués de les mans, tan maldestre que em sentia. Quan em vaig acomiadar de les infermeres em vaig posar a plorar. Perquè a casa no tindria el timbre màgic que feia que aparegués algú que m'ajudava, a canviar el bolquer, a posar-me'l al pit, o a curar-li el llombrígol.
I ja a la porta de l'ascensor, va passar per allà el pediatra.
Era un senyor, com us ho podria dir? Semblava el gran barrufet. Era calb, tenia la cara rodona, un nassaró com una patateta enmig, les galtes vermelles i una barba blanca. Era més aviat baixet, la bata patia a l'alçada de la panxa, i semblava que abracés amb la mirada.
Es va aturar, i suposo que em va veure la cara d'espantada.
Se'm va acostar.
–Ja marxeu?
Vaig fer que sí amb el cap, tenia un nus a la gola i no em veia amb cor de parlar.
Mentre el Jordi pitjava el botó de l'ascensor (perquè ni això em veia amb cor de fer jo) el gran barrufet em va somriure, va acaronar el caparró del Miquel i em va dir quelcom que sempre més li agrairé:
–Recorda sempre una cosa: No és tan fràgil com sembla, i en saps molt més del que et penses.
Quan vaig tenir el Mateu, al mateix hospital, vaig tenir una altra pediatra, però penso sempre en aquell, que fou com un àngel que va arribar per dir-me el que necessitava sentir.
Doncs sí. En Miquel no era tan fràgil, i va resultar que jo no era tan beneita.
El temps ha passat massa ràpid. Ahir tenia un nap-buf que mirava el Winnie-the-Pooh, que odiava que li rentessin el cap, que ballava amb qualsevol música i que feia preguntes desconcertants.
Ara tinc un jove que marxa a estudiar a l'estranger.
Buscava una imatge de la seva infantesa, i com si fos un eco d'aquella frase que em va dir el pediatra, aquests dies que estic preparant el meu cor pel comiat, he trobat això:
Tinc tanta por com aquell dia, sortint de l'hospital. I en Miquel també en té. Però confio en ell. Que és valent, que és fort, i que és llest. Que li costarà sortir del niu, però que sent que ho necessita.
Miquel, t'estim més del que mai sabré dir-te. I com que t'estim, t'he de deixar volar.
Encara que se m'esqueixi el cor.
Fill meu, surt al món. Tens les arrels ben fondes, tens les ales ben fortes. Ho faràs molt bé.
Perquè ets valent, ets fort, i ets llest.
Cada dos o tres anys, la padrina Maria demanava a món pare que, camí de la cala, passéssim per dins de Santanyí. El meu pare es ficava pels carrerons del poble, i en arribar al lloc returava una mica el cotxe.
I la padrina mirava per la finestra, i sempre feia un gemec mig amagat que es pensava que els altres no sentíem. Solia donar cops a la finestra amb el ventall, i sentenciava amb veu una mica trencada: "això era ca meva"
Tinc aquells moments clavats als plecs del cor. Jo estava embotida entre la finestra i sa padrina, mumare i la meva germana també assegudes darrera en aquell 850 amb seients d'escai que amb la suor s'enganxaven a la pell de les cuixes i feia tant mal.
I a mi em feia una mica de vergonya, el gemec de sa padrina, els ulls plorosos, la pell tremolosa del seu braç donant cops de ventall a la finestra. Ja ho sabia, que sa padrina havia viscut la infantesa en aquell carreró asolellat, però no acabava d'entendre què significava per a ella. Als meus pocs anys, la vida començava amb jo: que els meus pares o els meus avis haguessin viscut abans era una teoria, però per alguna mena d'egoïsme infantil, allò no importava: la vida començava amb mi.
Ja no sabria trobar aquell racó tan estimat de sa padrina, que fa catorze anys que va morir. Ara que tinc fills que amb la seva insolència es pensen que la vida va començar amb ells, molt sovint penso en ella, en sa padrina Maria, que a més del nom em va donar tantes coses.
Avui he tornat a la cala. Des de l'aigua he mirat la barraca on guardava la barca el tio Tomeu. Les emocions m'han anat a la gola. Tenia els meus fills papallonejant a l'aigua. Jo els he dit aquí vaig passar molts horabaixes d'estiu, quan era nina.
En Miquel i en Mateu han continuat bussejant i fent el burro a l'aigua, com si jo els hagués dit la cotització de la borsa. Mentre, un alemany amb panxa cervesera s'estava prenent el sol davant la barraca, amb un matalàs inflable, i a mi m'ha semblat que estava profanant el lloc sagrat de la meva infantesa.
I he recordat la padrina, el seu gemec amagat i la meva indiferència.
