La primera vegada que la vaig veure va ser quan la madre Rufina ens va portar a les carmelites. A llengua donàvem el tema de Sta Teresa de Jesús, jo tenia uns 12, potser 13 anys. La Cristina ens esperava dreta a la capella, al costat de l'altar, somrient en veure a quaranta nenes bullicioses mirar-la amb cara de curiositat. Recordo que una companya em va dir que ella s'hauria fet monja perquè volia, perquè era prou guapa com per casar-se. Era realment guapa. La recordo tan alta, tan elegant, tan etèrea. Ens va explicar com es vivia al convent. A nosaltres, en plena explosió hormonal, això de "tancar-se" ens semblava estratosfèric.
Jo li vaig preguntar què trobava més a faltar de l'exterior. I ella va obrir aquells ulls oceànics que tenia, va somriure i va dir "esquiar!"
Això em va acabar de descol·locar. A mi, i a moltes altres. Perquè ens pensavem que per ser monja, i més de clausura, s'havia de ser bastant il·luminada, i clar, que ella tingués una resposta tan "terrenal" ens va al·lucinar bastant.
Jo esperava una resposta del tipus "Sólo Dios basta" i tal, i resulta que no, que ella era humana!
Fou un xoc. Resulta que era una dona normal i corrent! això volia dir que nosaltres, que també erem persones normals i corrents, també podiem ser tocades, com ella, de la gràcia de Deu. Jo vaig sortir del convent donant-hi mil voltes. Em pensava trobar una extraterrestre i em vaig trobar una persona.
Aquestes vivències, com altres (la facilitat amb què va calmar el meu fill Miquel, que amb prou feines tenia un mes, el dia que vam anar a què les monjes el coneguessin; o l'impacte d'aquella famosa entrevista que li va fer la Mercedes Milà a la televisió), les recordava divendres passat, a la presentació del documental "Re-creant soledats" que sobre ella han fet el Francesc i el Joan Grané.
En Ramon us en parla també en el seu blog. A la presentació hi havia gent de totes tendències. Joves, nens, grans i molt grans. La Cristina fou una dona que no deixava indiferent a ningú.
Pujant a les Carmelites, el Toni Martínez em deia que li costa pensar en les Carmelites sense la Cristina. A mi em costa també, com em costa pensar en la església de Mataró sense ella.
No se si fou conscient de la gran tasca que feia. En tot cas, la feia sense estridències, humilment. I penso que aquest fet ha de fer callar a tots els que diuen que la vida contemplativa és menys útil que les altres. Penso que poca gent ha fet tant com ella. En tan poc temps.
Que descansi en pau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada