Sovint a les pel·lícules la gent s'enamora en mig de grans dificultats, i lluita per tirar endavant. Però a la vida real, la dificultat és precisament la vida normal, la quotidianitat.
El repte és mantenir l'amor amb algú amb qui convius. Els amors impossibles es mantenen perque no es materialitzen. És fàcil trobar l'amor de la teva vida en un trasanlàntic anant-se a pique, és difícil despertar-se cada dia al costat de la mateixa persona, amb cara de son, despentinada i amb leganyes, i decidir que val la pena continuar el camí. Que encara t'emociona. Aquest és el repte.
Dic això perquè avui fa vuit anys que el Jordi i jo ens vam casar. La nostra història no donarà mai (espero) per una novel·la: les lluites petites, els detalls inesperats, el transigir intentant no perdre el somriure, fer de cada dia una aventura, pot no semblar gaire emocionant.
No dóna per cap super producció de Hollywood, però és la meva pel·lícula, i m'agrada.
4 comentaris:
i a mi també.
enhorabona per el vostre aniversari jordi i maria. de part d'un amic que ara us veu molt poc.
Sembla que tens molts amics "invisibles"... Bé, que per molts anys pogueu gaudir del regal que és l'home per la dona i la dona per l'home. Tu parles de la realitat de la vida tal qual és. Me'n alegro que així sigui!
Molts anys!!!
Ai que ja ho he agafat dos dies massa tard!!. (ara estava cercant simbols de nuvolets de tempeste, llamps i calaveretes, pero aquests mac son una merda i no tenen res de tot aixo. Ag)
Publica un comentari a l'entrada