M’havia proposat penjar com a mínim una entrada a la setmana, però ha estat tornar a començar el curs i no poder complir amb les bones intencions. És el gran drama de la vida moderna, que molt bé retratava Mafalda: les coses urgents no deixen temps per les importants.
Una mica per prevenir això, aquest cap de setmana he anat amb l’Àngels a Puiggraciós. El nom li escau. És un convent de monges benedictines, que hi ha darrera L’Ametlla del Vallès. Des d’aquell racó de pau es veu Barcelona (Montjuïc, el Tibidabo, la torre de Collserola) també es veu Granollers, la Garriga, una mica de Llinars i de L’Ametlla, altres llogarets que no vaig saber identificar, i la serralada litoral embolcallant-ho tot. De darrera el santuari es veu el Pirineu.
El millor, però, és el que es sent. No m’estranya que a llocs així hi hagi monestirs, perquè es sent la presència de Deu a cada racó. És fantàstic, llevar-se pel matí i sentir l’aire tan fresc, aquell silenci reverencial, les muntanyes majestuoses, el cel amb els núvols que no acaben de decidir si deixar passar el sol... I en aquest ambient, saber que la única feina que tens és pregar. Estar en pau, mirar el teu interior, sentir l’amor immens que brolla del cor, donar gràcies de tot el que tens.
La intenció era tenir cura de la llumeta del cor. Darrerament vaig molt atabalada, i des de que tinc fills tinc dificultats per trobar espais per retrobar-me amb mi mateixa. La comunitat ens va rebre amb els braços i el cor oberts, són molt simpàtiques i no s’escandalitzen de res, estan molt al dia.
L’acollida és fantàstica, clar, és un dels carismes de les benedictines. Cada dia, abans de dinar es llegeix un tros de la regla de St. Benet. El que tocava dissabte parlava precisament d’això: que els peregrins han de seure a taula amb l’abat. El menjar era boníssim, i el fet de fer-ho en silènci fou la única cosa que em va costar d'aquella estada
Després d’aquests dos dies tan intensos, el repte és no perdre la intensitat en el dia a dia. Ser capaç de sentir la presència de Deu vivint a la gran ciutat. Entrant a treballar cada dia a les 8 del matí, arribar a la nit derruïda, i tot i així, sentir la força, l’alè de l’esperit.
Recomano una experiència com aquesta, no només als cristians, també a qualsevol persona que vulgui netejar una mica la "sala de màquines". De tota manera, cal advertir que per netejar, s'ha de treure brutor, i a vegades costa. Potser mirar dins espanta una mica. Però penso que val la pena, que viure epidèrmicament és una llàstima. Mirar el fons de l'ànima pot ser una mica dur, però convé saber què hi tenim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada