Viure amb etiquetes

He estat fent un curs a la fundació hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena. El curs es deia "pares conscients, fills feliços" Ahir el vam acabar, i m'ha agradat força, hi ha coses que va bé que te les vagin recordant.
És curiós observar que és veritat el que ens deia l'Anna Mascaró en el curs, que els nens són el que senten que diuen d'ells. Si constantment li dius a un nen que és un desastre, un patós, un maldestre, o un nen dolent, a la fi el nen acaba assumint el rol que els imposem. I encara que realment el nen sigui maldestre, el pitjor que es pot fer és reforçar la seva poca habilitat recordant-li cada dos per tres que tot li cau. Així quan agafa alguna cosa ja ho fa amb por, i mai aconseguirà sortir-se'n.
La teoria la sabem tots. Però és curiós com inconscientment anem penjant etiquetes als nostres fills, i moltes vegades, perquè siguin millor, els anem repetint que fan les coses malament, i ells assumeixen que no són bons, o pitjor, que no ens agrada com són. El repte, suposo, és trobar la manera d'ajudar-los a millorar sense "maxacar-los"
També nosaltres obeïm la imatge de nosaltres que tenen els demés.
I si això funciona per les coses dolentes, oh!, màgia! també funciona per les bones! i si saps que algú et troba simpàtic és possible que ho siguis més, i si algú t'ha dit que ets seductor, tendre, intel·ligent, amable, dolç... és possible que aconseguim ser-ho més.
Una vegada va venir a parar a mi un alumne de piano rebotat d'altres professors que se'l treien de sobre. El primer que vaig fer va ser canviar-li el repertori, buscar obres més assequibles per ell. I després, dir-li constantment que ho feia molt bé. Va fer una millora espectacular. Ell sabia que jo esperava la següent classe per veure com havia millorat, i això l'esperonava a estudiar. Als professors que havia tingut abans ell no els importava. No es van prendre la molèstia de buscar obres que fossin assequibles per ell (que no eren del seu curs, és veritat, però que feien que ell toqués a gust)I per això ell no tenia ganes de treballar. Va ser "baixar el nivell" i que ell el comencés a pujar. Al cap dels anys va recuperar tot el repertori que no havia fet abans.
Fer-li classes era esgotador, perquè no era un alumne fàcil, però súper enriquidor. I per primer cop ell es va sentir dir que tocava bé, i va ser la manera de tocar millor.
Potser es tracta de buscar a la gent que estigui a gust amb nosaltres, que ens accepti tal i com som, i que encara que ens sàpiga les mancances, que tots en tenim, ens reforci les nostres bones qualitats.
Acabo amb una frase de Goethe, que ens va regalar l'Anna. Funciona pels nens però també pels adults.
"Tractem els fills tal com són, i seguiran essent com són
Tractem-los com si fossin el que poden arribar a ser, i així els ajudarem a aconseguir-ho"