Penso que va molt bé per explicar la gran expressivitat que té el violí... I aquest noi, suposo que amb aquests ullets és capaç de convèncer a qualsevol, oi? Apa, pujeu els altaveus i gaudiu-ne
Maria, gràcies pel comentari que em vas deixar. M'ha fet impressió la història del Fernando. No ens coneixem, però fa bastants dies que he anat llegint el teu bloc, i trobo que t'expliques d'una manera molt bella, encisadora! Expresses els teus sentiments amb una naturalitat que em fascina. Gràcies. Molt simpàtic el vídeo! Aquí tenim un professor de plàstica que fa que els nois reprodueixin plàsticament algunes músiques... molt interessant! Jo també sóc un apassionat de la música, en especial del cant. Una abraçada
Maria, he pujat els altaveus i n'he gaudit...Quina expressivitat oi? Encara que suposo que algun gen deu tenir per predisposar la seva cara. La meva mes aviat distrauria. Una abraçada
jajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajaja, bo!, bo! i bo! Tres vegades bo! Quantes coses diem amb el nostres cos, amb la nostra mirada, etc., etc... Una abraçada i visca la música!
Sergi, gràcies per parlar de la història del Fernando en el teu blog. Si vius a Montserrat, ser un apassionat de la música i del cant deu ser com a mínim una qüestió de supervivència! Manel: no se, suposo que és qüestió d'entrenament... I de no tenir gaire feina! vull dir, que vaig estar a punt de titular el post "n'hi ha que no tenen feina"... Daniel: sobretot, que no decaigui! visca la música. I el bon humor. Cris: gràcies a tu, per visitar el meu blog, i també pel teu blog, m'agrada molt. Mercè: Quan jo em dedicava més al piano era una de les crítiques que més sovint em feien: expressava molt amb el cos. Em deien que això distreia de l'escolta, però la veritat és que si em relaxava no ho podia controlar i sortia sol... Tot i que no arribava a aquest nivell...
6 comentaris:
Maria, gràcies pel comentari que em vas deixar. M'ha fet impressió la història del Fernando.
No ens coneixem, però fa bastants dies que he anat llegint el teu bloc, i trobo que t'expliques d'una manera molt bella, encisadora! Expresses els teus sentiments amb una naturalitat que em fascina. Gràcies.
Molt simpàtic el vídeo! Aquí tenim un professor de plàstica que fa que els nois reprodueixin plàsticament algunes músiques... molt interessant!
Jo també sóc un apassionat de la música, en especial del cant.
Una abraçada
Maria, he pujat els altaveus i n'he gaudit...Quina expressivitat oi? Encara que suposo que algun gen deu tenir per predisposar la seva cara. La meva mes aviat distrauria. Una abraçada
jajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajajaja, bo!, bo! i bo! Tres vegades bo!
Quantes coses diem amb el nostres cos, amb la nostra mirada, etc., etc...
Una abraçada i visca la música!
Gràcies per compartir aquesta petita joia, Maria!
M'encanta. De fet, hi ha alguns intèrprets que, en viu i en directe, s'hi apropen força...
Sergi, gràcies per parlar de la història del Fernando en el teu blog. Si vius a Montserrat, ser un apassionat de la música i del cant deu ser com a mínim una qüestió de supervivència!
Manel: no se, suposo que és qüestió d'entrenament... I de no tenir gaire feina! vull dir, que vaig estar a punt de titular el post "n'hi ha que no tenen feina"...
Daniel: sobretot, que no decaigui! visca la música. I el bon humor.
Cris: gràcies a tu, per visitar el meu blog, i també pel teu blog, m'agrada molt.
Mercè: Quan jo em dedicava més al piano era una de les crítiques que més sovint em feien: expressava molt amb el cos. Em deien que això distreia de l'escolta, però la veritat és que si em relaxava no ho podia controlar i sortia sol... Tot i que no arribava a aquest nivell...
Publica un comentari a l'entrada