Addiccions

A què sou addictes? El primer que se’ns acudeix és típic: tabac, alcohol, cafè, herbes i químiques variades...
Aquests dies feia llista de les múltiples addiccions que he tingut al llarg de la meva vida. Les que he superat, les que faig veure que he superat, les que encara em dominen.
Tots hem estat addictes, alguna vegada. Al tabac, suposo que al principi, per mantenir aquesta imatge “cool” amb els nostres amics. Al cafè del matí, sense el qual no som persones. Alguns han necessitat portar un “puntillo” per aguantar una nit de marxa ( a mi això no m’ha calgut, sóc tan esbojarrada que amb mi sola em basto i em sobro) Ara molts som addictes al mòbil, i no sortim de casa sense ell, com si fóssim cirurgians i haguéssim d’estar constantment localitzables per tal de salvar vides. (no som tan importants, sabeu? El món no ens necessita tan imperiosament com per no poder anar a fer un volt sense el telèfon)
Hi ha altres addiccions més subtils. Ser addicta a una imatge del nostre cos, i voler estar sempre, no prims, sinó “estar bons”. Moltes dones som esclaves d’aquesta addicció, i de fet el millor que pots dir a moltes dones és “T’has aprimat, oi?” Aquesta addicció fa que passem gana, que ens matem al gimnàs, que ens gastem una fortuna en tractaments corporals i cremes cada vegada més específiques. L’altre dia una noia molt propera a mi em deia que després de dutxar-se es posa cinc cremes diferents.
Hi ha gent addicta al “mal rollo”, gent que necessita estar sempre en conflicte amb algú, anar contra el món. La relació amb aquests addictes sol ser extenuant, però si es porta a distància és tan intensa que pots pensar que enriqueix, estar sempre discutint, intentant millorar la relació. Sempre han d’anar “a fons”, per d’aquesta manera trobar alguna petita diferència, per ells irreconciliable, que demostra que, com sempre, ningú els entén.
De tota manera, els més perillosos són els altres, els addictes al bon rollo, i han d’estar sempre rient, sempre de bon humor, i fugen de qualsevol conflicte o discussió. La relació amb aquests addictes sol ser còmode, perquè sembla que tinguis amics que s’ho passen molt bé estant amb tu, però són perillosos perquè si no vigiles, no te n’adones que en realitat no són amics teus fins que els necessites, i resulta que no hi són, normalment per alguna excusa. (els darrers addictes al bon rotllo que em van deixar penjada em van donar la culpa a mi... em van dir que m’ho havia muntat malament, i que no podien gestionar una situació - de la qual jo era víctima- que jo tenia raó, però que tampoc érem tan amics, que ens acabàvem de conèixer... encantadors, oi?)
També hi ha gent addicta als amors impossibles. De fet no hi ha amors impossibles, són en realitat amors covards, no creieu? Però és còmode, posar la felicitat en alguna cosa que mai ens atrevirem a assolir, i culpar de la nostra incompletitud a aquesta covardia. Així no som nosaltres els culpables de la nostra infelicitat, sinó una situació que pretenem no poder canviar. No sigui cas que l’amor impossible es converteixi en possible, i després resulti que es tira pets al llit com tothom.
He anat superant algunes d’aquestes addiccions, i ara estic lluitant contra una altra, que no penso esmentar. Va ser com una il•luminació, una caiguda del cavall com li va passar a Sant Pau. M’estic “desenganxant”. Tampoc ho passo tan malament com això, no tinc el mono, és fàcilment suportable. I allibera adonar-te’n que pots prescindir d’una addicció i no passa res que sigui especialment dramàtic. Que ets forta, si tens ganes.

Addiccions...He escrit aquest post posant-me fins al capdamunt de xocolata de taronja amb ametlles Lindt. Ara mateix dec semblar una criatura, perquè me l’he menjat poc a poc, assaborint-lo, llepant-me els dits. Segur que tinc bigotis de xocolata. Fa temps vaig escriure un post sobre menjar xocolata. (Sóc una experta)
Penso continuar assaborint aquesta addicció a la xocolata. A aquesta no renuncio.