Tornant de l'escola on treballo coincideixo amb la sortida dels alumnes de l'institut que hi ha al costat de casa.
L'altre dia em va avançar un nano d'uns dotze o tretze anys, amb un caminar nerviós i forçat. Era baix i grassonet. Portava el jersei a una mà, i una motxil·la penjada a l'altre braç. Anava forçadament depressa i mirava enrera temerós. Al cap de res va aparèixer un bordegàs molt més gran que ell, tant d'edat com d'envergadura, que el va començar a empènyer. Ell no feia cas i l'altre li anava donant cops fins que li va tirar la motxil·la a terra. Quan el nano es va ajupir per recollir-la l'altre va escopir, no vaig veure on va anar a parar l'escopinada, si a la motxil·la, al terra o al noi.
Després l'agressor va girar cua. Quan va passar pel meu costat jo li vaig dir quelcom semblant a "què! et sents molt valent, oi?" Però em va ignorar absolutament. Mentre el noi havia recollit la motxil·la i tornava a caminar depressa.
Vaig haver de córrer per aconseguir arribar on estava ell. L'anava cridant, i ell passava de mi. Potser tenia por que jo també l'escopís!
Quan vaig arribar a la seva alçada el vaig agafar per l'espatlla i ell es va tensar com si fos una pedra. Li vaig dir "no t'ho deixis fer, això! Parla amb algú, amb el tutor, amb els teus pares, amb algun amic"
Em va mirar amb uns ulls al·lucinats. No em va dir ni una paraula, l'expressió que vaig llegir-li als ulls era "i tu què saps!"
No vaig saber fer res més, no l'he tornat a veure, no crec que l'ajudés massa, em pregunto si està tan sol com semblava, si allò era un fet puntual o passa sovint, em pregunto si els seus pares saben el que està passant el noi, si els seus companys d'escola tenen aquella pretesa neutralitat còmplice que no fa més que afavorir l'abús, si algú sap que s'ho està passant malament.
Es va desfer de la meva mà i se'n va anar, caminant trist i lleuger, i a mi em va semblar la imatge viva de la soledat.
4 comentaris:
També m'he trobat en casos semblants...voldries arreglar l'aasumpte i et trobes un xic impotent.Coneixes els dos l'assetjat i l'assetjador. Els fas una reflexió i ho comuniques als seus tutors i pares perquè ho tinguin en compte...Però et quedes pensant què ha estat que els ha col·locat a un i a l'altre en aquella actitud...
buff quin tema, aquest... PERQUÈ el noi no es va defensar? PERQUÈ no diu res a ningú? PERQUÈ? Potser per la por a que l'altre li faci més mal o que la gent no el cregui o... Com diu el Manel, vés a saber la història de l'un i de l'altre, també!
Una abraçada,
..a aquestes edats molts nens son cruels amb els seus respectius companys, i no vull dir que aquest comportament ens hagi de passar per alt, però no forma part, també, del creixement cap a individus adults ?
(..i ho deixo aquí, des del més absolut desconeixement del tema)
Per cert, Maria. El següent post m´ha agradat molt, però no hi he trobat la opció d´afegir-hi comentaris, te l´afegeixo aquí:-)El que més em sorpren de les imatges és que a mi em són molt comunes, i fins i tot algunes podria dir que vulgars, però estan mostrades (fotografiades) de manera que tornen a ser belles, boniques i noves. Canviar aquesta percepció que ja tenim mentalment trobo que té més merit que no pas mostar directament imatges que encara no hem classificat prèviament.
I res, també volia preguntar si saps quin progama/es ha utilitzat el Jordi per fer el video amb música a partir de les fotos.
Moltes gràcies.
Manel i zoila: aquesta situació em recorda a una frase que vaig llegir a la pregària de la Granota: el que pega i el que és pegat són víctimes d'un mateix drama. El noi que agredia no feia cara de ser un nano súper feliç...
Ojoporojo: Si que és cert que creixes fent relacions amb els altres, i que a tots, en més o menys mesura, ens ha passat alguna cosa semblant. Però aquell noi em va semblar tan feble, tan solitari, tan trist....
Tornant al comentari anterior (Zoila), penso que aquest noi està molt sol. I a més, hi ha coses que sempre les vius com si estiguessis sol en el món, encara que no hi estiguis.
Publica un comentari a l'entrada