Proust i els 850

Diumenge passat hi havia un ralli de cotxes antics al parc central de Mataró, just davant de casa. Em feia molta il·lusió anar-hi, m'encanta l'estètica dels cotxes antics, amb els llums lluents i esvelts sobre les carrosseries arrodonides...
Hi vaig baixar amb els nens. Quina depre em va agafar! perquè no eren cotxes antics... Eren cotxes de quan jo era petita: sis-cents, escarabats, R-5, cent-vint-i-sets i vuit-cents cinquanta.
O sigui, que els cotxes que jo veia pel carrer quan era nena ja són considerats antiguitats? Va ser una sentiment com aquell que et queda quan algú et parla de vostè, o quan et diuen senyora, o quan veus que al llibre d'història dels teus alumnes ja en el penúltim capítol hi ha coses que tu recordes de primera mà.
Tamateix, pels meus fills un dos cavalls és tant antiguitat com un Ford T. O sigui que ens varem estar passejant, sota el sol de justícia que queia a la una del migdia, i als nens els feia gràcia veure aquells volants tan grossos, les finestretes triangulars de davant de tot, els retrovisors tan minúsculs...
I vaig trobar un vuit-cents-cinquanta amb la finestra baixada que tenia darrera una vànova de ganxet amb fils de colors com la havia vist fa tants i tants anys a ca els padrins.
El meu padrí, el pare del meu pare, es va comprar a principis dels 70 un vuit-cents cinquanta a Múrcia. La matrícula, doncs, deia "MU", i això feia molta gràcia a les meves amigues.
Era un cotxe de color verd clar, i a mi em semblava de lo més sofisticat del món. Va durar molts anys, fins i tot vaig arribar a conduir-lo uns mesos.
O sigui, que vaig descobrir la vànova dels meus padrins al cotxe dels meus padrins, i no me'n vaig poder estar de ficar el cap dins el cotxe (eren també tan baixets, abans ?) I allà em va venir aquella bafarada, l'aroma de l'Sky escaldufat, i van fer-se'm presents inesperadament un munt de records, aquelles anades a la platja de petita, la corretja del cotxe que es trencava, quan havíem de parar perquè el cotxe es refredés a les costes de s'aranjassa, quan posàvem la tovallola al seient, no per no mullar-lo, sino per no cremar-nos amb la temperatura que arribava a agafar aquell símil-piel que a més se t'enganxava a la cuixa i si et volies aixecar depressa et deixava un bon record.
Quin gust, tornar a sentir aquella olor, tornar a tenir deu anys i anant amb amics apilotonats darrera, (sense cadires de seguretat, ni aires condicionats, i si obries la finestra podien entrar abelles i te la jugaves a que algú saltés, i no se perquè, però molta gent portava un coixí al cotxe)
Tenim fotos, podem escoltar música d'aquell temps, però aquests records menys tangibles, aquella olor dels migdies d'agost, (quan la platja encara no feia olor de protecció solar perquè ningú se'n posava, i encara s'hi trobava aparcament)aquell aire, aquell calor insuportable, no tenim records materials per a això.
Si us fixeu bé en la imatge podeu veure la vànova de colors. Però la olor no us la puc portar.
Vaig fer que el Miquel ensumés dintre el cotxe, i li vaig dir. "quan jo era com tu els cotxes feien aquesta olor"
Em va mirar com si fos marciana.

Rostropovich

Si m'és concedit de viure una altra vida per acabar d'arreglar les coses que en aquesta hagi deixat pendents, espero tenir la oportunitat de tocar el violoncel. Em sembla un dels instruments millors. M'encanta la seva expressivitat, la calidesa del seu so, i com pot, a més de tenir un paper de base de la orquestra, fer unes melodies tan corprenedores.
M'agrada, el violoncel.
Ha mort Rostropovich. Musicalment i com a persona, em semblava un referent.
Potser us sorprèn que faci la distinció entre bon músic i bona persona.
Ho entendreu quan us expliqui una cosa: Fa uns anys vaig saber que M.D, una pianista coneguda internacionalment autora d'un llibre genial sobre el piano que a mi m'havia agradat molt feia un curs de música molt a prop. Em vaig apuntar entusiasmada, i em va caure l'ànima als peus quan vaig assistir a les classes. Aquella dona que en el llibre traspuava sensibilitat, delicadesa, metafísica... era una maleducada que va fer plorar a més d'un alumne amb exabruptes fora de lloc, insults (a mi em va dir que els nens de l'àfrica negra tocaven millor que jo, que era de l'àfrica blanca) i menyspreus increïbles (a un alumne li va comentar com es sentia de decebuda per lo malament que tocava amb lo que s'havia esforçat). Amb la il·lusió que em feia sentir-la parlar de l'home i el piano. Deplorable.
Tinc la impressió, però, que amb Rostropovich no m'hauria passat això. Crec que era una persona íntegra, sencera, per actituds davant la vida, perquè es va mullar políticament, per la mirada que tenia, no se.
Aquests dies en parlaran molt els diaris, i tothom dirà que era bona gent. Estic convençuda que ho era.
Us deixo un enllaç d'un enregistrament antic. Bach i Rostropovich, què millor!

(en quant a la identitat de la pianista maleducada... Ja he posat pistes pels pianistes de la meva generació que, com jo, es van sentir tocats pel seu llibre)

Acceptar que les coses són com són

Aquests dies la meva activitat blocaire està una mica en stand-by. Tinc contacte amb realitats que m'absorbeixen molt i no puc publicar. I no puc dedicar-me tant al blog que, per cert, ha fet ja el seu primer any de vida.
Ara és tard, quarts de dotze de la nit d'un dia especialment mogut en que no he pogut parar ni per dinar. Malgrat això se que em costarà dormir.
Avui és un dia en què en plantejo molt si sóc capaç d'acceptar que les coses són com són, i no com voliem que fóssin. Que la gent que estimo no és com jo vull que sigui, si no com és. No hi podem fer res, les coses són així. Em costa molt d'acceptar. Acceptar que per més que estimi els meus fills no puc moldejar-los com si fossin plastilina. Acceptar que no caic bé a tothom, que alguna roba ja no em para bé, que ja no toco tan bé com abans, que ja em diuen "senyora" a alguns llocs, que la primavera inmisericorde em torna a fuetejar l'ànim i la feina de final de curs em caurà tota a sobre, i no aconsegueixo ser encara el que volia ser.
Darrerament prego molt al Senyor que m'envïi paciència, discerniment, acceptació. Vull ser capaç de viure amb goig la vida real, no la que havia dissenyat per a mi quan estudiava, o abans de tenir fills.
la vida real és molt més esgotadora que la de disseny. I és la que tenim, o sigui que més val assaborir-la.
I com li vaig sentir dir a una actriu, decidir ser feliços per tal de ser agraïts.

Convocatòria

Dimarts que ve dia 24 el Jordi inaugura una exposició de fotos a l'Àrea Cultural Oriol, a Santa Coloma de Gramanet (C. Nou, nº 4). L'exposició és sobre Mallorca: pobre Jordi, l'hi he fet anar tantes vegades a la roqueta que a la fi li ha agafat el gust! Serà a les 21 hores. Hi haurà un petit refrigeri.
També tocaré l'opus 69 de Chopin, són dos valsos curtets, senzills i purs com només ho sap fer Chopin. Espero no trair-lo, ja no sóc la que era abans!
Me n'adono que no he parlat mai de música, en aquest blog, i és estrany, doncs és la meva vocació. Algun dia ho solventaré, però potser no per ara: aquests dies estem una mica atabalats (ves per on, després de tants anys amb el Jordi descobreixo... que és capaç de posar-se nerviós!)
Vull cloure aquest post explicant que aquests dies he tingut contacte amb una persona que està patint. Hi ha molta gent al nostre voltant que té realitats dures. Per tots ells, una forta abraçada.

Un post una mica frívol

Darrerament estava molt profunda: entre la quaresma, la pasqua, la mort de la tia... no em sortien coses "light".
Faig ara un esforç
Una amiga m'explica que ella no vol "estar" prima, sino "ser" prima. És un concepte ben diferent. Vaig escriure fa temps un post sobre els esforços que fem per arribar a un ideal de bellesa que mai aconseguim, perquè ja se n'encarreguen de fer-nos sentir malament sempre .
A mi m'ha recordat aquest anunci de Nike:

És un puntet frívol, ma non troppo. El vaig trobar en el blog dels oients de versió Rac 1, que m'agrada molt.

Estranya joia

La tia va morir divendres sant, cosa significativa per una persona de vida consagrada que es deia Magdalena de la resurrecció.
He estat a Mallorca menys de 24 hores, però encara m'ha donat temps de veure el camp tot esquitxat de groc, el mar canviant sempre, les roques eternes guaitant la vida que passa.
Ha estat un funeral intens, amb una homilia vibrant, emotiva però alegre. No deixava de ser dilluns de pasqua!
Just abans de la missa una monja molt amiga seva se'ns va acostar i ens va comentar que estava contenta de la seva mort, de que estigués ja en la glòria, etc. Ho deia contenta de veritat,estava contenta malgrat que s'estimaven i que la trobarà a faltar.
A mi em va tocar el cor, aquesta estranya joia, absolutament coherent amb algú d'una gran fe, però que a mi encara em costa.
Quan algú que estimo mor, solc passar per moments en què els dubtes em ronden.
Realment crec en la vida eterna? O simplement se'm fa insuportable l'alternativa? Ara que sento la tia encara tan propera, és el seu esperit que em besa o és només que se'm fa insuportable que s'hagi extingit la seva persona?
Sol passar, se que no sóc la única que li passa, és normal... Però no deixa d'esglaiar-me la meva poca fe.
Després d'un temps, però, reneix la confiança. Confio que Jesús va ressuscitar i que la tia també participa d'aquesta resurrecció. Ara la seva ànima es dissol en el gran amor, com el sucre dins l'aigua.
Per cert, escric aquest post mentre l'avió s'enlaira, camí de tornada a Barcelona. Em fa pànic això de volar, i no se si plantejar-me si realment crec en la resurrecció és un bon auguri!

Preguntes d'infants

Aquest matí, amb el Miquel encara en pijama, li explico que la tia està molt malalteta i que es morirà. Li dic que ella no està trista perquè té moltes ganes de veure el bon Jesús, i em pregunta si veurà a Déu "en persona". Jo li responc que Déu no és una persona, i ell diu "bé, en carn i ossos", i jo intentant explicar que Déu no té carn i ossos, i suant tinta per explicar a un infant coses que ni jo mateixa acabo d'entendre. Recordo que amb tres anys em va preguntar què és l'ànima. I en Mateu un dia em va preguntar si el bon Jesús es mullava quan ell bevia aigua. Em va costar relacionar la pregunta amb el fet que li diem que porta el bon Jesús al cor, i per això es preguntava si quan beu aigua es mulla.
Després veu en una pel·lícula un bombardeig d'una ciutat, i em pregunta per la gent que hi viu. Jo li dic que a les guerres passen aquestes coses, i ell em diu "però perquè ho fan? això està molt malament, oi?" Sí que està malament, dic, i ell pregunta per què fan això, si hi ha nens que moriran, i jo em quedo callada.
Ja ho diuen, que un savi és el que sap contestar a preguntes d'infants.

Gent a la Parròquia / La tia monja

Gent a la parròquia

El dia de Rams, a la meva parròquia, semblava que hi havia més gent que els anys anteriors. Estàvem els de sempre, i bastants de nous. No se si és pel canvi de rector o per què.
A mi em va animar, perquè moltes vegades em sento decebuda quan veig que hi ha poca gent. Em sap greu que s'ho perdin, la veritat.
Com a bona mallorquina, "som una màquina de passar pena", que diu n'Antònia, i em plantejo què passarà a la parròquia quan la generació dels nostres pares desaparegui: D'entre 30 i 40 anys, érem unes deu persones. Què ha passat? quan jo era petita hi havia catequesi dilluns i dimarts, i uns 10 grups cada dia. Si de tota aquella munió de gent només quedem uns deu, què passarà amb els sis o set que ara van a catequesi? On ens hem equivocat, què hem fet de malament, perquè no sembla atractiva la vida parroquial?
Més val mirar lo positiu: el dia de Rams érem més gent.

La tia monja

La tia monja està morint. Està ingressada,fa dies que no menja, sembla que és bastant imminent. La darrera cosa que va dir va ser que volia anar amb el bon Jesús. Pobreta.
Els que vulgueu, pregueu per ella.