Coses que em pregunto sovint.

– Em pregunto si les formigues saben que nosaltres existim. Vull dir, elles són tan petites, i no hi veuen, i si es passegen per sobre nosaltres són incapaces d'abastar-nos en la nostra totalitat... Saben que existim?
– Quan algú s'engreixa... li surt més pèl a la pell, o aquest es reparteix? 
(o sigui... penseu en la panxa d'un home pelut... si s'engreixés molt... se'l veuria menys pelut, perquè el pèl es repartiria, o igual de pelut, perquè en sortirien més?)
– Quan miro les estrelles solc preguntar-me com era la terra en el moment que van emetre la llum que veig ara. L'estrella més a prop que tenim, se'n diu sol, i està a vuit minuts llum. Després del sol, tinc entès que l'estrella més propera està a quatre anys llum... però i les estrelles que estan a milers d'any llum? Potser alguna va emetre la llum que ara veiem en el temps dels dinosaures!
– També em pregunto si Johann Sebastian Bach va ser en algun moment conscient que la seva música arribaria tan lluny i acompanyaria tants grans moments... Bé, de fet, estic convençuda que no en tenia ni idea. 
– Em pregunto (i aquesta pregunta em va començar a rondar pel cap quan vaig estar embarassada) on som abans de néixer. O sigui, tots ens preocupem i discutim d'on anem, on va la nostra ànima quan morim... i jo em plantejo, d'on ve la nostra ànima?
– Com somien els cecs de naixement? I els que han perdut la vista amb el temps?
– És el meu color vermell el mateix que el vostre? (d'això ja vaig posar un post fa poc)
– Em pregunto també si les persones a qui recordo amb un afecte especial em recorden a mi també amb afecte.
– Què pensen els bebés? Els infants de setmanes, sabeu? Quan et miren amb aquells ulls grisos i desenfocats... què els passa pel cap?
I vosaltres... què us pregunteu?