M'agrada, el món aquest de les curses populars. Em fa gràcia, aquests deu minuts en què ens apilonem tots els "del monton", formigues multicolors i nervioses, esperant el tret de sortida, cordant bé les bambes, preparant el rellotge...
Sol passar que hi ha jovenetes en la vintena, amb malles ajustades, bambes blanquíssimes, i una insolent cua de cavall que balla al ritme dels seus saltirons d'escalfament. Alguna vegada m'he trobat amb la seva mirada condescendent: A mi, que per més que porti el buf de la Hello Kitty no deixo de ser quarentanyera, les malles no em queden tan bé, i enlloc de fer saltirons, faig estiraments. Quan aquestes noies em miren amb cara de "pobra tu", jo els solc somriure mentre penso "ja t'avançaré al Km 5".
Si nois, córrer és el que té. (A mi també m'avança gent més gran... que consti!)
M'agrada córrer, ja us ho vaig dir aquí, i també aquí podeu llegir la crònica d'una altra cursa.
A més, m'agrada que entre la gent que correm (quina mania de dir "runner"!) tenim una mena de companyonia molt maco.
Ara us n'explico una: El Joan, que no em coneixia de res, em va oferir una plaça al seu cotxe per anar a la cursa del Corte Inglés el passat diumenge. Per un comentari que jo havia posat al facebook de la cursa, va saber que tenia problemes per anar-hi, i es va posar en contacte amb mi.
I no només això, sinó que va tenir l'amabilitat d'esperar-se mitja hora (si nois... trenta minutets!) a que jo acabés la cursa, per tornar-me a Mataró. I això, sense conèixer-me de res!
Què us sembla?
Doncs això, que entre tanta crisi, i corrupció i mals rotllos, m'agrada dir-vos això, que al món hi ha gent generosa i amable. Que potser fan menys soroll que els altres, i que no surten a la premsa, però hi són, i les seves accions fan el món més habitable.
Tornant al que deia en un principi, sempre m'emociono quan faig una cursa popular. La del passat diumenge a Barcelona, fou una festa. I sí, se'm va posar un nus a la gola al Passeig de Gràcia, quan vaig passar per sota aquelles paperines verdes, i em va durar fins gairebé la Plaça Espanya. I quan vaig entrar a l'estadi, vaig notar com la pell se m'eriçava. I vaig gaudir del passeig, de la ciutat, dels milers llarg de corredors al meu costat, i de la gent animant.
Vaig fer un temps discretet, però estic ben satisfeta de mi mateixa, i no he tingut gens d'agulletes.
El millor, però, va ser el gest d'en Joan, que fou amable amb qui "no calia", i sentir vibrar l'asfalt amb l'emoció de tants corredors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada