Recordo la cursa de fa una setmana. La gentada que hi havia, la il·lusió, el bullici de la gent... Recordo també les vegades que el meu pare va córrer la Marató. Hi anàvem tots a veure'l arribar a l'estadi olímpic. Era el seu esforç, amb l'escalf de tota la família. En part també hi arribàvem nosaltres, a la línia. Era tan emocionant, veure'l arribar amb el seu amic de l'ànima, i saber la lluita que hi havia darrera aquelles darreres passes!
Potser per això m'ha corprès l'atemptat a Boston. Escric en calent, sense saber qui ha estat, ni perquè, commocionada pels corredors que han perdut les cames, per les famílies destrossades, pel sentiment aquest de vulnerabilitat.
Si la cursa de fa una setmana hagués estat el proper diumenge... quants haurien deixat d'anar-hi?
Doncs no. Si aconsegueixen que tinguem por, que deixem de fer coses, hauran guanyat. Per això volia agafar la barca aquell dia, i per això continuaré fent curses, i malgrat alguna vegada la por s'instal·la als plecs del cor, no deixaré de ser jo.
No ens guanyaran. No viurem amb por. No renunciarem a la nostra llibertat a canvi d'una mica de seguretat.
No ho aconseguiran.
1 comentari:
Estic d'acord amb tu, no podem buscar sentit a actes que no en tenen. Hem de seguir construint el nostre dia a dia sense por.
Publica un comentari a l'entrada