–Bon dia!–va dir el petit príncep
–Bon dia!–va respondre amablement el nadiu, però no va aixecar la vista del seu aparell. Els dits no paraven de lliscar sobre la pantalla.
–Què fas?–va dir el petit príncep
–Parlo amb els meus amics– va contestar el nadiu sense aixecar la vista.
– Però estàs sol! On són els teus amics?
–Per aquí… per allà… va contestar el nadiu.
– Nem a veure la posta de sol?
– No puc! –va contestar el nadiu– estic parlant amb els meus amics. – Però estàs sol!
– No! algunes vegades ens veiem cara a cara, però la major part del temps ens comuniquem així. És molt millor, no em cal anar enlloc i a ells tampoc.
– I de què serveix tenir amics si gairebé mai els veus?
– M'estalvia temps.
– Temps per a què?– va preguntar el petit príncep
– Per parlar amb els meus amics.
Tal vegada no cal tenir amics –Va pensar el petit príncep– Si un ha d'estar sempre sol.
Text de Regina Carrá.
Il·lustració Carlos Lavida.
Traducció: Jordi Bertran i Maria Escalas
El petit príncep és un dels meus llibres favorits. M'encanta rellegir-lo i redescobrir nous matisos. Aquests mesos estic donant-hi voltes al color del blat, per exemple. Una amiga ha penjat al facebook aquesta pàgina actualitzada del Petit Príncep. M'ha fet gràcia, he intentat penjar la imatge que havia penjat la meva amiga però no es veia bé el text, i amb el Jordi ho hem traduït i us la penjo una mica per compensar aquella entrada de fa relativament poc, dient que m'agrada el facebook. Jo aprofito la xarxa per comunicar-me amb gent que difícilment puc veure (perquè viuen lluny, o tenen obligacions difícils de combinar amb les meves, o horaris incompatibles…) però la immensa majoria d'amics ho són dels de "la vella escola", i m'agrada que així sigui.
4 comentaris:
Jeje, acabem parlant el mateix idioma, i això a vegades tranquilitza.
El problema és que jo sóc de les que no tinc temps per quedar i per aquest motiu m'he identificat plenament amb el nadiu digital amb una única diferència, no és pas el facebook el que em treu el temps (això em salva?). I últimament no m'acaba de donar tampoc resposta el facebook, no sempre hi ha gent quan la necessites, tens grans idees, grans pensaments que comparteixes i que no tenen resposta, i què carai: no hi ha res com quedar físicament amb els amics, la resta no deixa de ser un sucedani.
També aquesta setmana un amic meu del facebook ha decidit fer un nou perfil incloent només els amics que coneix físicament. Sí que tinc algun amic totalment virtual (restes d'un grup de literatura dels grups de msn amb els que porto molts anys compartint una de les meves passions), companyes de la universitat (virtual, també), però la resta són tots amics de carn i ossos que he conegut físicament, que han passat per la meva vida i en el seu dia van ser molt importants (ara ja no coincidim físicament, però és guai saber que encara són amics virtuals), família amb la que ja no quedem perquè cadascú ha anat fent la seva pròpia família, tenen els seus propis fills, viuen a la seva pròpia casa... El facebook ens ajunta, i perquè no?
Pensaments en veu alta!
Martha
Està molt, molt ben trobat! (i el detall de no aixecar ni un moment la vista de la pantalleta...)
Ei, m'ha fet gràcia això de fer traduccions conjuntes amb el marit! ;-))
Martha, com sempre, estem totalment d'acord.
Assumpta: No t'ho creuràs! t'estava escrivint un mail!
A l'adreça que tens al blog d'artesania.
Quina coincidència, no?
I si, no és la primera vegada que en Jodri i jo traduïm junts coses. Ho vam fer també amb el poema "desiderata"
M'ho crec, m'ho crec... El mail va arribar gairebé simultàniament al meu comentari hehehe...
Saps el blog d'en McAbeu? (el dels enigmes i endevinalles) doncs moltes vegades escrivim comentaris just al mateix minut :-))
Publica un comentari a l'entrada