Aquests dies he tret de l'arxivador on dormia el son dels justos el llibre de nocturns de Chopin. Quan vaig molt estressada, solc fer alguna cosa poc productiva que ocupi una mica el meu cap, per tal de no acabar amb una úlcera d'estómac.
Evidentment, no sóc el que era (que tampoc havia arribat a ser molt, eh?) És bastant trist quan veus que ja no pots.
De tota manera, malgrat el cos no m'acompanya, em dono compte que tinc les idees molt més clares. He fet molta més música, i n'he escoltada molta, també, des de que amb vint-i-pocs vaig decidir centrar-me més en l'oboè i no continuar a fons amb el piano.
I ara, davant la partitura, tot i la frustració, penso tant de bo hagués tingut les idees tan clares quan el cos m'acompanyava.
Si, ja se el que esteu pensant.
Que això d'anar veient les coses més clares i acceptant a l'hora que el nostre cos ja no és el que era se'n diu fer-se gran.
Us deixo, doncs, amb el nocturn que estic treballant, tocat per una esplèndida Valentina Lisitsa, a qui el cos acompanya, en tots els aspectes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada